Maite Salord

Escriptora

Rècords silenciosos

Fa unes setmanes, anava pel carrer amb el meu fill. Havíem sortit de casa, travessat la plaça del Born, Ses Voltes, i ja érem a la Plaça de les Palmeres. De cop, s’atura i exclama: molt bé, Maite, hem arribat fins aquí i no t’has aturat a rallar amb ningú! Vaig quedar de pedra. I, realment, tenia raó. Amb els  seus ulls riallers darrere les ulleres -diria, fins i tot, una mica burletes- va continuar dient: Maite, tot un rècord! Un altre dia, durant tot un capvespre, el meu mòbil no va sonar. De cop, vaig recordar que l’havia deixat dins el cotxe. Ja ens estranyava, ja, van dir, a l’uníson les dues filles! I, certament, tenien raó: no era normal aquella tranquil·litat. Elles, com el seu germà abans, també em miraven amb un posat ben displicent. Sense voler, havia batut un altre rècord silenciós.

Moltes vegades em deman què en trauran, els meus, fills, del meu pas per l’ajuntament de Ciutadella, què els en quedarà gravat a la seva memòria, de tots aquests anys.  Una mare que no pot anar pel carrer sense que l’aturin o que  s’aturi a rallar? Una mare aferrada a un mòbil? Una mare estressada que va de comissió en comissió? Esper que no. Esper que, de qualque manera, entenguin el que vaig dir, quan em van demanar perquè em presentava com a candidata, en una entrevista just abans de les eleccions: “em present sobretot pels meus fills, pel futur de Ciutadella, perquè no vull que polítiques com les que hem patit els darrers anys desdibuixin la fesomia de la ciutat fins deixar-la irreconeixible”. Que complicat que és tot, però.

Més d’una vegada m’he sorprès pensant que quina mala sort, la meva. Jo que, quan em vaig presentar a les eleccions municipals, estava mentalitzada a governar o a fer oposició. I, mira per on, ni una cosa ni l’altra: som oposició, però la gent et considera mig govern i, estic convençuda que, al cap del dia, rallam amb més ciutadans que vénen a explicar-nos els seus problemes que molts regidors que governen. Perquè la situació -anòmala- que vivim actualment provoca aquestes coses: moltes telefonades, moltes converses, moltes reunions… I, sobretot, fills que reclamen silenci. Que reclamen gaudir del silenci. Un silenci que, ben mirat, segurament, els polítics ens hauríem d’imposar més vegades. Estic convençuda que molta gent ens ho agrairia. Que nosaltres mateixos ens ho agrairíem.

9 comentaris a “Rècords silenciosos”

  1. Vela Escrit el 27 nov. 2008 a les 21:39

    El que diré pot semblar pessimista, però podria ser el resum del que ha estat fins ara la meva vida i crec que lliga força amb aquest post: les coses no surten gairebé mai com les havíem imaginat, sempre acostuma a passar que les situacions se’n van molt lluny del camí que els havíem traçat.

    Quan això et succeix una vegada rere una altra, aprens a trobar mecanismes que et permetin afrontar la nova situació inesperada de manera que no et sobrepassi.

    Ànims, Maite, que estic segura que tant d’esforç valdrà la pena, n’estic segura: els teus fills, i molta altra gent, et podrem agraïr l’esforç per, si més no, intentar que d’altres s’aturin de fer mal i deixin Ciutadella cap per avall.

  2. Maite Salord Escrit el 27 nov. 2008 a les 23:00

    Vela, la veritat és que aquests darrers dies estic molt cansada. A la feina de l’ajuntament, se m’hi ha afegit el final de trimestre a l’institut (que vol dir corregir molt) i el final de trimestre dels fills (que vol dir estar tot el dia controlant com un sergent). Estic molt cansada i només voldria quietud per poder llegir tants de llibres que tenc pendents i per poder escriure tantes idees que, per sort, no m’abandonen. Segur, però, que l’esforç val la pena. Si no n’estigués convençuda, faria mesos que hauria tirat la tovallola perquè de motius, com veus, no ens en falten. Bona nit i gràcies.

  3. silve Escrit el 28 nov. 2008 a les 10:56

    Fa un parell d’anys mon pare em va confessar que havia deixat la política (ajuntament, partit, sindicat) quan un dia que tenia una reunió, els fills, plorant li demanàrem que no hi anés i que estigués amb nosaltres. I sí, aquell plor el va fer veure de cop quin és el límit de les coses. Des d’aquell moment record les hores i hores que vam passar mon pare i jo xerrant enmig del camp, com volguent recuperar el temps que ens havia pres la política. L’equilibri, el saber gestionar el que et dóna i el que et pren, i sobretot no perdre mai la mirada dels teus, és, al meu parer, la millor manera de fer política. Salut

  4. Matilde de la Mole Escrit el 28 nov. 2008 a les 15:09

    No sóc gens bona per escriure sobre sentiments, de fet pot ser per aquesta mancança m’express mitjançant cites. Admir les persones que com tu, Maite, saben portar a terme una tasca política -sovint freda i deshumanitzada- sense perdre el valor dels sentiments i sense por a exposar-los en una plaça pública. Crec que precisament per això val la pena. A tots ens val la pena quan ens demostres que una altra política és possible.
    No tinc respostes a les qüestions amb que t’auto-interrogues, però pens com Anatole France que “el futur està amagat rere les persones que el fan”. Tu, Maite, estàs fent el futur de Ciutadella, pels teus fills i per tots noltros.

  5. pepe Escrit el 29 nov. 2008 a les 0:16

    A casa volen posar una foto a tamany natural al sofà.

    Jo dic que es com totes ses coses, un troba temps per tot si hi posa ganes, si es fa amb il•lusió, i com dius Maite, pensant amb els fills i la família crec que fins i tot es gratificant.

    Per cert el record per anar de se plaça de ses palmeres a la plaça d’es born jo el tenc amb 45 minuts (contat per el meu fill)

    Per acabar, ho faré amb una cita, com na Matilde.
    “intentem deixar el món, una mica millor del que l’hem trobat” B.P.

    Bona nit

  6. Maria Escrit el 29 nov. 2008 a les 17:28

    No crec que hagis de preocupar-te molt per les auto-preguntes que et fas sobre el que pensaran els teus fills de tu. El que importa és que disfruteu, tan tu com ells, del temps que passau junts. És més agradable veure’t poc, però que aquells moments siguin agradables, que sapin que tenen una mare en la que es poden recolzar i d’això no en tinc cap dubte. Talvegada no sóc la més indicada per dir-t’ho, però igual que tu m’has ajudat, no podia estar-me de dir-ho.
    Pensa que el seu record dependrà de la qualitat del temps dedicat a ells i segur que serà un temps inolvidable. Gràcies pel temps que m’has dedicat i per escoltar-me quan m’ha fet falta.

  7. Maite Salord Escrit el 29 nov. 2008 a les 18:10

    Equilibri i no perdre mai la mirada dels teus; portar a terme una tasca política sense perdre els valors dels sentiments; fer les coses amb il·lusió; el temps és qualitat i no quantitat… teniu molta raó. I, ara, me’n vaig a la biblioteca de Ferreries a compartir La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, amb el grup de lectura. Sé que passaré -perquè, a molts d’ells, ja els conec- una bona estona rallant del que més m’agrada. Segurament, però, la inevitable pregunta de: com ho teniu per Ciutadella?, sortirà. I llavors riuré i diré que, sincerament, ho veig tot molt complicat, però que, ara més que mai, hem de tirar endavant amb ganes i il·lusió. Es tracta d’això, no?

  8. mosca (de tardor) Escrit el 30 nov. 2008 a les 19:44

    Ai, Maite!!!!… Quan escoltam a una persona que ens confessa estar cansada, que es demana fins a quin punt ens compensarà aquesta lluita diària, instintivament ens surt la necessitat imperiosa de donar-li ànims, de dir-li que sí, que ho fa molt bé, que els seus fills ho valoraran, que…. I sabeu una cosa? Crec que aquestes respostes no tenen un altre objectiu que satisfer les pròpies necessitat dels qui t’escoltam. Fixau-vos-hi: ens costa mantenir-nos al costat i compartir amb algú que,ara mateix, ens està expressant com es sent ( sobretot quan allò que ens expressa no és precisament allò que ens agradaria escoltar).
    Però bé, jo t’he de dir que el millor que pots fer és donar-te permís per deixar-te sentir el que estàs vivint en aquests moments. Una mostra més d’humilitat,per cert, un bé cada vegada més escàs.
    Donar-te permís, reflexionar, escoltar als qui més t’estimes, et marcarà el camí que has de seguir.
    Jo no et diré que segueixis endavant. Sé que ho faràs de sobres i, a més, de la millor manera. Només recordar-te que t’has de cuidar, que has de deixar que et cuidin i, com tots, necessites aturar-te i mirar al voltant i comprovar que tot està al seu lloc.
    (…quan el got està plè cal buidar-lo un poquet. La clau està en saber adonar-se’n quan realment ja comença a vessar…)

  9. Maite Salord Escrit el 30 nov. 2008 a les 20:46

    Mosca de tardor: veig que has sobreviscut al fred i a la pluja i que, després d’un estiu calorós, tornes a passejar-te per aquesta plaça, la qual cosa m’alegra. La teva reflexió, en la línia de la de na Matilde, m’ha fet pensar: la mescla de política i sentiments no és molt habitual, deu ser cert. Però si avui estic cansada, diré que estic cansada; i si tenc dubtes sobre el que faig o deix de fer, també ho he de poder dir. Només hi faltaria. És una forma com una altra d’agafar alè per continuar endavant amb ganes. Encara que un senyor em va acusar públicament de ser una gran actriu, la veritat és que només som capaç de dir i fer allò que sent sincerament. I, per cert, aquest cap de setmana he buidat més de mig got: divendres, sopar a casa de nebodes propietàries de moixos; sessió d’spinnig; he anat a veure jugar a bàsquet n’Emma; a rallar de llibres a Ferreries; he vist una pel·lícula sencera -tots solets al sofà!!- amb en Biel; he estudiat anglès amb en Francesc i sintaxi amb na Rosa; el Barça ha guanyat i el Madrid ha perdut; i he acabat un altre capítol de la novel·la!!! Estic, com veis, ben descansada i feliç. De moment. Demà, dilluns.

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari