Maite Salord

Escriptora

Dia Mundial de la Poesia

Avui, dia 21 de març, va ser proclamat per la UNESCO “Dia Mundial de la Poesia”, coincidint amb el “Dia contra la discriminació racial” (un 21 de març de 1960, la policia va disparar contra una manifestació pacífica a Sudàfrica en protesta per l’aparheid i provocà una autèntica matança). No és casualitat que les dues celebracions es facin el mateix dia. Al contrari: es tracta de deixar clara la connexió entre poesia i dignitat; entre poesia i pau; entre poesia i respecte; entre poesia i amor. Entre poesia i vida.

La “Institució de les Lletres Catalanes” i la UNESCOcat han celebrat aquest dia amb la publicació d’un opuscle, distribuït a través de la premsa, amb un poema inèdit de Josep Piera que duu per títol “La poesia” i que ha estat traduït a 24 llengües. D’aquesta manera es fa difusió, també, de dues commemoracions més de l’any 2008: l'”Any Internacional de les Llengües” i l'”Any Europeu del Diàleg Intercultural”. Es tracta de fer evident “la pluralitat cultural de l’univers”, en paraules de Koichiro Matsuura, director general de la UNESCO.

Així, idò, a través d’aquest modest espai, em sum a aquests actes reproduint el poema de Piera i animant-vos a contribuir a la celebració agafant un llibre de poesia i endinsant-vos en els seus versos. Poesia, reflexió, pau, vida… En els versos, hi és tot. Josep Palau i Fabre va dir: “La poesia és experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper: alquímia, doncs, en oposició a la química, que és filosofia i exposició ordenada i sistemàtica de l’univers”. Llegim que ens en diu Piera:

La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera

Cal que cerquem la vida a través de la paraula feta poesia. Aquesta és la meva recomanació literària d’avui: Josep Palau i Fabre, Josep Piera, Rosa Leveroni, Miquel Martí i Pol, Ponç Pons, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Joan Margarit… i tots els que vosaltres hi vulgueu afegir.

4 comentaris a “Dia Mundial de la Poesia”

  1. j. podrit Escrit el 21 març 2008 a les 19:46

    Som els qui empenyem.
    Però el pas del temps
    no el tingueu en res
    en el que perdura

    Tot allò que és pressa
    prest haurà passat;
    sols el que roman
    és el que inicia

    Nois, no malverseu
    coratge a ser ràpids,
    ni en l’intent del vol.

    Tot és en repòs:
    claredat i fosca,
    el llibre i la flor

    R. M. Rilke [Trad. J. Vinyoli]

  2. esteve Escrit el 22 març 2008 a les 19:09

    Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa.
    Mon seny en la fosca reneix.
    Ja só dins una gola més negra, millor closa;
    i crec, dins el ventre d’un peix.

    S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida,
    ma petitesa, mon esglai.
    Re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida:
    Déu és el meu únic espai.

    Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyes
    o só llençat, d’un cop rabent,
    a l’aigua soma: allí va dibuixant llivanyes
    l’estel en l’escata batent.

    Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
    Canto son nom amb veu igual,
    orb, doblegat, com esperant una naixença
    dins la cavorca sepulcral.

    Al manament de Déu neguí les meves passes.
    -Qui et fos -vaig dir-li- inconegut!-
    Per’xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
    de fer i refer tenen virtut.

    Ell en l’abís de tot sement mon cor embarca
    perquè hi reneixi per a Ell.
    I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca
    i Moïses en el cistell.

    Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
    no m’haveu dat sinó dolors.
    Sense l’angoixa ni la càrrega dels dies
    com el nonat sóc a redós.

    I si el meu seny es priva de signes il·lusoris,
    dins l’impossible visc ardit.
    I un dia en llur follia, els savis hiperboris
    diran que aquest peix no ha existit.

    Josep Carner
    Nabí -cant IV-

  3. esteve Escrit el 22 març 2008 a les 19:13

    Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
    amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
    què més ens podeu dar en una altra vida?

    Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre
    i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
    que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
    Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
    aquest cel blau damunt de les muntanyes
    i el mar immens i el sol que pertot brilla?
    Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
    i no voldré més cel que aquest cel blau.

    Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”,
    sinó al mateix que li dugué la mort,
    jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
    aturar tants moments de cada dia
    per fe’ls eterns a dintre del meu cor!…
    O és que aquest “fer etern” és ja la mort?
    Mes llavors la vida què seria?
    Fóra l’ombra només del temps que passa,
    la il.lusió del lluny i de l’aprop
    i el compte de lo molt i el poc i el massa,
    enganyador, perquè ja tot ho és tot?

    Tant se val! Aquest món, sia com sia,
    tan divers, tan extens, tan temporal;
    aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
    és ma pàtria, Senyor; i no podria
    ésser també una pàtria celestial?
    Home só i és humana ma mesura
    per tot quant puga creure i esperar:
    si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
    me’n fareu una culpa més enllà?
    Més enllà veig el cel i les estrelles
    i encara allí voldria ésser-hi hom:
    si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
    si heu fet mos ull i mos sentits per elles,
    per què aclucà’ls cercant un altre com?
    Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
    Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
    Tot lo que veig se vos assembla en mi…
    Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
    I quan vinga aquella hora de temença
    en què s’acluquin aquests ulls humans,
    obriu-me’n Senyor, uns altres de més grans
    per contemplar la vostra faç immensa.
    Sia’m la mort una major naixença!

    JOAN MARAGALL

  4. Maria Escrit el 23 març 2008 a les 11:14

    A poem begins with a lump in the throat; a home-sickness or a love-sickness. It is a reaching-out toward expression; an effort to find fulfillment. A complete poem is one where an emotion has found its thought and the thought has found the word.
    Robert Frost

    Un intent de traducció (de collita pròpia) seria el següent:

    Un poema comença amb un nus al coll; una enyorança de la pàtria o de l’amor. És l’abast vers l’expressió; un esforç per descobrir la plenitud. Un poema ple és aquell en què una emoció ha descobert el seu pensament i el pensament ha descobert la paraula.

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari