Maite Salord

Escriptora

Arxiu de març 2010

Anònims

Ai, bonjesuset, pens, cada dematí, mentre es descarrega el correu a la pantalla de l’ordinador: quina anonims.jpguna me’n caurà, avui? I no m’estic referint a ofertes de bancs o subscripcions vàries. No, amics meus, m’estic referint a anònims! Perquè, des de fa un temps, m’arriben una sèrie de correus, d’emissors desconeguts, i amb finalitats ben diferents, que em tenen ben entretinguda. Ara us ho explic, perquè és com una novel·la, més tost xerequeta, tot sigui dit.

Des de fa uns mesos, un anònim -encara no sé si ben o mal intencionat- m’escriu per donar-me informació sobre coses que passen dins l’ajuntament i que jo desconec. És un tipus ben informat -com a mínim, més que jo!- i que la sol encertar gairebé sempre. Ahir, però, un altre desconegut va entrar en la meva vida. I, aquest, no en tenc cap dubte, amb cap bona intenció: acusava una persona, amb noms i llinatges, d’investigar-me a mi i a la meva família. De fet, segons l’anònim, la persona en qüestió ja té els “currículums” de tots i “por las fechas próximas a San Joan saltará todo por los aires”. El final de l’anònim és definitiu: “Que Dios te proteja que falta te hará”.

Bé. Després d’haver-lo llegit, no li vaig donar cap credibilitat. Resultava evident que era una estratègia ben barroera per enemistar-me amb el meu “investigador”.  Ara bé, quan després dinava amb bona part de la meva família, em van revenir tots els dubtes: quina una n’haurien fet, tots aquells, que jo no sabia i que era susceptible de titular periodístic?  Així que, diligent, vaig començar un dur interrogatori. Després d’insistir molt, vaig aconseguir dues confessions: “jo, quan era petit, feia molt de pestellet”; i, l’altra, “jo, quina vergonya, un dia,  vaig robar una regalèssia arrebossada de magnèsia”. A la vista de la gravetat dels fets, m’he estimat més fer-ho públic jo a través del bloc que esperar que esclati tot, entre avellanes i focs artificials.

En fi. Després trobam estrany que a Ciutadella surtin partits polítics de davall les pedres. I és que  no hi ha vida més entretinguda que la del polític cabildo. Si voleu posar emoció a la vostra vida, ja sabeu què heu de fer. L’únic que em preocupa de tot això és que, si un dia, em decidesc a escriure les meves memòries polítiques, no hi haurà qui les vulgui publicar. Dignes de TBO.

Confiança

“No hi donem més voltes: el concepte més important del món és la confiança. Les relacions socials confianca.jpgs’aguanten (i deixen d’aguantar-se) a partir de la confiança (i la desconfiança). La confiança no et garanteix l’èxit, però et dóna opcions d’arribar-hi, mentre que la desconfiança t’aboca al fracàs, segur. I el pitjor de tot, el que fa que el món sigui tan complicat i emprenyador, és que la confiança costa molt de guanyar i costa poquíssim de perdre. I parlo de totes dues, tant la que tens en tu mateix (seguretat) com la que tenen en tu (crèdit).”

Aquestes paraules de Carles Capdevila encapçalen un article que parla de jugadors de futbol. Podria parlar de pactes polítics, de relacions de parella o de relacions entre pares i fills. És igual. Per exemple, tenc qualque descendent que, de tant en tant, em retreu que no li tenc confiança. La meva resposta és sempre la mateixa: entre el que m’amagues i el que em dius que, directament, no és ver, quina confiança vols que et tengui? Perquè m’entengueu: em diu les bones notes i les que no ho són tant les amaga davall feixugues capes de silenci. O s’inventa històries per excusar-se de no complir les seves obligacions. Unes històries que, mira per on, sempre solen tenir culpables aliens (persones, mals físics o imponderables diversos).

Amb tot, he d’admetre que, de l’exemple familiar que us he explicat, en faig una lectura positiva: la meva descendència, quan se sap enxampada, és prou intel·ligent per acotar cap i acceptar el seu error, sense dissimular i sense insistir en excuses de mal pagador que són ben conscients que no hi ha qui es cregui. O, quan se la veuen venir, per  avançar-se i explicar-me el tema en qüestió perquè no m’arribi a través de tercers, que saben que és quan fa més mal. I, com que són els meus fills i saben i sé que me’ls estimaré sempre, facin el que facin, deixam passar els dos dies de males cares per tornar a la normalitat. Si parlàssim de pactes polítics o de relacions de parella, segurament, la cosa no seria tan fàcil.

Mots-propis, Joan Salvat-Papasseit

I- Ningú vagi a remolc d’allò que pensi aquell del seu costat. Altrament, mai s’avença. unenemicdelpoble.jpg

III- En les cinc parts del món hi ha pocs intel·ligents i massa savis.

XV- Estimar sense odiar, odiar sense estimar, ni estimar ni odiar: tres estats impossibles a criatura nada en aquest món.

LV- En la meva actuació no em fan por les censures que puguin dirigir-se’m; tinc por més aviat per les debilitats que m’escaigui tenir.

XLIV- La Bíblia dels catòlics és un menjar salat. No pot passar, de tanta gràcia com han volgut posar-hi.

LXIII- Aquest segueix essent un país salvatge. Mireu si no: les dones, encara tenen l’honra a l’entrecuix…

LXXII- Un home lliure? Es sotmet rarament i no es conforma mai.

LXXIX- La consciència és la més aspra i terrible de les dictadures. Però val a odiar-les totes menys aquesta.

LXXXIX- Jo no estimo el dolor, però crec en l’eficàcia del dolor: es creu en una idea mentre costa parir-la i mantenir-la.

CVII- La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.

(Publicats a la revista “Un enemic del Poble”, entre 1917-1919)

Següent »