Maite Salord

Escriptora

Cafè i diari

Si hi ha dues activitats quotidianes a les quals som addicta aquestes són, sens dubte, beure cafè  i cafe-i-diari.jpgllegir el diari després de dinar. Pel que fa a la primera, no en vull ni rallar: bec molt més cafè del que estic disposada a admetre en públic, no sigui cas que em salti un metge i em renyi. De la premsa sí, però, que en rallaré, avui.  De la premsa i, sobretot, del diari “Avui”. Ja em perdonareu la redundància.

Per raons prou comprensibles, llegesc la premsa insular més com una obligació que com un plaer. De vegades, ho confés, entre capades, rialles o renecs, en veure com ens comuniquen segons quines “informacions”. El plaer m’arriba -m’arribava- quan obria les pàgines de l'”Avui” i llegia els articles d’Eva Piquer, Sebastià Alzamora, Vicenç Villatoro, Ada Castells, Carles Capdevila o Xavier Pla, només per citar-ne uns quants. O les notícies, redactades en la meva llengua, i que es referien a la realitat que em sent més propera.

Des d’ahir, però, ja no puc llegir l'”Avui”. Per motius econòmics, ha deixat de distribuir-se fora de Catalunya. Després de dinar, he anat a internet i l’he llegit a través de la pantalla. Però no és el mateix. Vull la meva butaca i el paper entre les mans. Quin diari he de comprar, ara? Aquell tan progre, en castellà, amb col·laboradors que s’esgargamellen per l’autodeterminació del Sàhara i que abominen de tot el que fa olor de català? O aquell altre, escrit en català, però sense cap sentit de país? Un panorama desolador.

Només esper, com tants altres lectors illencs i valencians, que es trobi una solució i que els problemes econòmics es puguin resoldre d’una altra manera. Tots, estic convençuda, hi sortiríem guanyant. Mentrestant, però, m’hauré de refugiar en el cafè. Fins que el cos aguanti.

17 comentaris a “Cafè i diari”

  1. Júlia Escrit el 19 gen. 2010 a les 21:27

    Les lletres catalanes s’esmorteixen lentament. Si no actuam prest en un futur haurem d’afirmar que la literatura del segle XXI va ser ben poca cosa. Sort en tenim dels escriptors que escriuen i publiquen incansadament!
    M’ha xocat l’imatge que hi has afegit al text, molt encertada per cert. De qui és? No he pogut llegir sa firma gaire bé -sóc un poc llosca. Esque, t’explic, m’ha recordat a una pintura de Matias Quetglas (Berenar amb ensaïmada, 1975) i m’ha sorprès…
    Esperem que o bé l’Avui solucioni prest els problemes econòmics, o surti l’Avui menorquí, fet inimaginable.

  2. Nom Necessari Escrit el 19 gen. 2010 a les 23:15

    “Vull la meva butaca i el paper entre les mans…”
    Com canviam, eh Maite? Quan te llegia aquí mateix a “Vida en clau de sol” i em recordaven quan ens agradaven els “Ilegales”.
    .

    http://www.youtube.com/watch?v=_NGDfgD-ArI
    .

    http://www.youtube.com/watch?v=nk1ocBERSm0&feature=player_embedded#
    .
    Uff… dels Ilegales a la imprescindible butaca i els papers entre les mans…
    Com ho hem d’explicar açò?
    .
    Bona nit.

  3. Nom Necessari Escrit el 19 gen. 2010 a les 23:17

    em recordaves, volia dir; no en recordaven.

  4. VVV Escrit el 20 gen. 2010 a les 7:31

    Dona, deixa el cafè i passa’t al te. Hi trobaràs milloria. En Guido Ceronetti té aquell llibre Pensaments-del-te, on fa una dissecció dels autors que prenien cafè (irritables, amb ira, rabiosos) i els altres que prenen te (sinuosos, amb estil, acerats de subtileses)…

  5. susana Escrit el 20 gen. 2010 a les 9:54

    Julia! Tomasa Martín és l’autora del quadre pintat amb oli sobre tela. Aquesta pintora és de Zamora i a dia d’avui veu tenir uns 54 anys i es dedica majoritàriament als bodegons. És molt més coneguda a Japó que per les nostres contrades. Si tens 1000 euros pot ser et ven la peça si tant t’agrada hahhaha!!! I pel que fa al diari Avui….si no vaig errada crec el 2006 varen deixar de distribuir-lo a la Catalunya Nord. Res, la crisi serveix ara per a qualsevol excusa, barata, sens dubte!!! Maite, no deixis d’escriure! Salutacions des de BCN!

  6. Matilde de la Mole Escrit el 20 gen. 2010 a les 18:05

    Encara record la naixença del diari “Avui”. Es demana participació a la ciutadania. Alguns menorquins i menorquines compraren una mena d’accions que ajudaren a fornir el capital necessari per tirar endavant l’empresa del primer diari en català des de la república. Ens hi sentirem tots partícips. Era el nostre diari, un diari de totes les terres de parla catalana. Ves per on com les il·lusions poden escolar-se per l’aigüera. Serà lògica empresarial, serà rendibilitat, serà…el que se li vulgui dir. Per a mi és una renúncia més, una traïció més, una abdicació més…
    Deia Burke que “el poble no renuncia a les seves llibertats si no és sota l’engany”. Ens han enganyat?

  7. eugenia Escrit el 20 gen. 2010 a les 22:01

    I per què ha de ser te o cafè? A mi personalment m’agrada tant el te com el cafè. Però l’aroma del cafè cada matí es el millor perfum que pot haver-hi a ma casa.
    Un día d’aquests, també et diran que no mengis carn, no sé si “algú s’ha molestat en escriure un llibre” sobre els escritors vegetarians i els que no ho són.
    I no sé qué més dir per AVUI, ADEU com a altres tantes coses.

  8. Quico Escrit el 21 gen. 2010 a les 10:45

    Bones,

    El passat mes de Novembre, el diari “El Punt” va comprar el 100% de les accions del diari “AVUI”. Això volia dir que el diari en qüestió passava d’estar controlat per “PLANETA” i “Grupo Godó”, a estar controlat per “Hermes Comunicacions”.

    Aquesta noticia va alegrar a molts defensors de la llengua catalana, ja que els dos únics diaris escrits integrament en català (sense comptar l’edició en català d’El Periodico) unien les seves forces.

    Tres mesos després, teniu les conseqüències: Xavier Xirgo, nou director del diari AVUI anuncia que es retira la distribució en paper a les Balears, Madrid i Pais Valencià per causes econòmiques.

    És trist, i entenc el disgust de tots els qui llegien aquest diari, però potser s’hauria d’analitzar el perquè només 400 exemplars es veníen entre els tres territoris. D’altra banda, un cop analitzat això, es podria estudiar la possibilitat de finançar els 200.000 euros de pèrdua anual que provocava aquest servei.

    Tot és acostumar-se a llegir per internet, jo ho faig cada dia, tot i que reconesc que els diumenges toca paper, ja que ordinador és senyal de feina.

    I com que encara no és diumenge, seguiré fent feina, que és d’on es treu el profit!

  9. Xavier Escrit el 21 gen. 2010 a les 14:55

    Cada tarda havent dinat, després de la jornada a escola, anava al cafè Si véns o a l’Imperi a fer un cafè amb llet ben calentó -en un tassó de vidre, evidentment- i fullejava les pàgines del diari AVUI i el setmanari EL TEMPS. I quin plaer! Era una rutina diària i ara sembla que s’acabarà.

    Entenc que el transport amb avió és una despesa econòmica difícil de digerir per a l’AVUI, però quina diferència hi ha en repartir-los a les terres de l’ebre i fer-ho a la resta del País Valencià, o encara us ho posaré més difícil de justificar, amb la zona de Castelló, les comarques del Maestrat?

    D’un temps ençà corregué el rumor d’una hipotètica fusió del diari de Balears i l’AVUI, o, fins i tot, d’una incursió d’una edició d’EL PUNT per a les Illes…

    Llegeixo la notícia i m’entristeix de debò. Ara només ens quedarà la premsa de tarannà espanyol, sigui editada a Menorca o a Madrid, i aquesta és la que em produix indigestió.

  10. Flors Escrit el 21 gen. 2010 a les 17:36

    No hi ha problema,que la generalitat li doni una carretada de doblers i tormaran a editar el diari.O que el paguem entre tots el que el llegim..Pero a que no estarieu disposats a pagar el que realment val una publicacio que nomes lleguim uns quants??.Amb la crisi,les autoritats ja no tenen la maniga tant ampla.I els lectors menys.

  11. miquelcardell Escrit el 21 gen. 2010 a les 20:37

    La noticia entristeix, i recorda com de durament realista és la realitat.
    Ara, un diari no deixa de ser un producte que treu una empresa: ja sabem com ens tracta aquesta, com a consumidors-ciutadans ( que és cosa diferent de consumidors-súbdits) ens queda el (trist) conhort de no comprar més a un lloc on no ens volen.

    Ni per internet ni per senyals de fum. No en mancaria d’altra.

  12. Àlmax Escrit el 21 gen. 2010 a les 23:33

    Estic d’acord amb en Quico quan treu el tema de la pobra difusió que tenia als tres territoris, però crec que una de les causes és que els darrers anys la informació sobre els territoris dels països catalans de fora del principat ha anat sent de cada vegada més magra i de menys qualitat. Sembla que el mateix diari en algun moment va renunciar al potencial mercat de fora de Catalunya. La decisió d’ara és una conseqüència de la que es va prendre en aquell moment. El consol segueix essent que els articles de la bona col·lecció de col·laboradors que té l’Avui es poden seguir disfrutant en l’edició online del diari (l’edició és íntegra i de franc, però fins quan?).
    Per acabar el dia, he llegir una bona notícia i molt relacionada amb això: sembla que tots els canals de la CCMA finalment es podran veure a les Balears. Només he llegit la notícia al portal del 3/24, però a primera vista sembla un bon final per a una història que s’ha allargat massa i no sempre amb demostrant un gran interès. No en sé els detalls, ni si les emissions de TV3 seguiran essent parcials amb talls per a certs programes, però pens que és una bona notícia.
    Una bona excusa per fer una crítica positiva entre tants motius que sempre hi ha per fer-ne de negatives.
    Salut!

  13. Nacrer Escrit el 22 gen. 2010 a les 11:49

    Tenia entès que el diari Avui no va ser comprat per El Punt sinó que fou a preu regalat (una pignoració amb simulacre de compra-venda per evitar sospites fiscals), vaja, que el compromís amb el pujolisme dels grups Godó i Lara havia prescrit…

  14. lluis mesana Escrit el 22 gen. 2010 a les 14:14

    Això, Reagrupament, TV3… El Principat se’ns vol treure de sobre, som un llast. Al cap i a la fi és culpa nostra. Nosaltres encara esteim en l’etapa pedagogia i ells ja han tancat files i estan al front, preparats per lluitar.

  15. pau Escrit el 22 gen. 2010 a les 19:40

    A http://www.tribuna.cat en Miquel Sellerès fa aquesta reflexió realment lúcida.

    Hermes Comunicacions, l’editora de El Punt, l’Avui, El 9 i Presència ha decidit fer una ampliació de capital de fins a cinc milions d’euros amb la finalitat d’accelerar la inversió a internet, reformar el lideratge en el món del paper i sortir reforçats d’una crisi que està provocant un fort impacte al sector de la comunicació.

    En primer lloc, cal felicitar a Hermes Comunicacions i als seus 120 socis actuals pel risc d’una operació com la de quedar-se el diari Avui en aquests moments difícils. El diari Avui, sorgit, com El Punt, fa dècades de l’accionariat popular, s’havia transformat en un diari importantíssim per la construcció nacional, però a la vegada tenia uns vicis estructurals i empresarials que només eren possibles de sostenir mitjançant el suport a fons perdut durant anys i anys de les institucions públiques. Perquè, cal reconèixer-ho, la nostra burgesia nacional havia estat incapaç, tal com se’ls va oferir a principis del primer tripartit, d’assolir-ne la responsabilitat empresarial i tirar-lo endavant.

    Actualment, una empresa privada, que no és una ‘germaneta de la caritat’ ni Òmnium Cultural, ha decidit, de la mà del seu director general, Joan Vall Clara, redissenyar empresarialment el diari per fer-lo viable. És un repte difícil i problemàtic perquè els vicis del passat pesen, i els seus lectors estaven acostumats a un diari que sobrevivia sense que ells haguessin de preocupar-se massa del que costava, sense tenir en compte la dificultat que ha representat i representa l’edició de premsa en català al nostre país.

    Un cop adquirit l’Avui, els actuals editors s’han trobat amb l’etapa de “grandeses” del representant del grup Godó, el senyor Camprodón, i els seus interessos i els seus compromisos, que comportaven un dèficit anual proper als cinc milions d’euros. Evidentment, això era possible mantenir-ho amb Planeta, Godó i la Generalitat al darrera, però és insuportable per una empresa que no busca grans beneficis sinó poder exercir la seva tasca.

    Aquesta situació obligarà a sacrificis, reestructuracions i redefinicions que donaran pas, possiblement, a la demagògia contra els actuals editors, sobretot per aquells que estan acostumats a consumir productes nacionals sense arriscar-hi res o sense adonar-se que el nostre encara és un país de peatge. En aquest sentit, no és una bona notícia que l’Avui deixi de vendre’s a les Illes i al País Valencià, però també és evident que Hermes Comunicacions no pot fer el paper que no fa ni el nostre govern, ni els nostres polítics, ni gran part de la nostra societat civil. Se li demanarà a aquesta empresa que tingui una política de Països Catalans que no està fent la resta? És una pregunta que caldria que ens plantegéssim.

    El que escriu aquestes lletres té procedència per part de mare de les Illes, i evidentment és una persona absolutament dolguda perquè l’Avui no tingui recursos suficients per estendre les seves edicions a les Illes, al País Valencià i, potser també, per col·locar exemplars a alguns quioscos no sols de Madrid, sinó també de París, Brussel·les, etc. Però aquesta despesa qui l’ha de pagar?

    Tot plegat obliga a fer algunes reflexions sobre la nostra concepció del país, i és que la cultura catalana sembla haver baixat els braços, derrotada, i ha assumit recloure’s en un entorn cada vegada més estret. Potser és un desconegut instint suïcida, però fa la impressió que hem renunciat a l’espai cultural i lingüístic. Una automutilació que fa més feble la cultura catalana. Vivim en un món que canvia molt ràpidament, especialment en l’àmbit de la comunicació i de la cultura. Les potències culturals que ens envolten es van reforçant i la cultura catalana difícilment sobreviurà més enllà de l’anècdota antropològica si no és capaç d’esprémer tot el seu potencial, creatiu i de públic. Som petits, però trossejats freguem el ridícul.

    Fins avui, el Principat segueix nodrint-se de músics, poetes, narradors i assagistes del País Valencià i de les Illes però, a canvi, retorna ben poca cosa. Ni tant sols el petit esforç d’una distribució normalitzada de diaris, revistes, llibres o discos. Ni (pràcticament) cap producte fet i pensat per a tots els Països Catalans. Res. No en dubteu: abandonats a la seva sort, no passaran molts anys abans que la saó cultural que mantenen aquests territoris vagi assecant-se.

    L’Avui deixa de distribuir-se als quioscos valencians i de les Illes perquè hi venen pocs exemplars. No hauria de sorprendre: pel tractament que fins ara ha fet d’aquests territoris, vist des de València o des de Ciutadella, l’Avui resultava tant interessant com, posem per cas, el diari Segre a l’Alt Empordà. No és realista exigir, doncs, a una empresa que acaba d’adquirir un diari deficitari que mai s’ha acabat de creure els Països Catalans, que resolgui aquesta situació d’una dia per l’altre.

    Ara, sense el suport continuat de les institucions, caldrà que tots siguem responsables, i si volem redreçar la línea històrica de l’Avui vers els Països Catalans, la millor manera és comprar el màxim d’accions possibles d’Hermes Comunicacions i fer un plantejament seriós a la junta d’accionistes perquè el rotatiu es transformi en el diari necessiten els Països Catalans, perquè doni un cos ideològic a la nostra construcció nacional. Tot plegat, evidentment, respectant la tasca local que desenvolupa una important premsa comarcal, El Punt i, a les Illes, el Diari Balears.

    Cal, doncs, que el proper govern que surti de les eleccions nacionals sigui capaç, sense complexes ni pors, de fer una política de comunicació que ens porti a tenir l’espai de comunicació imprescindible per sobreviure com a nació, com a llengua i com a cultura al segle XXI.

  16. Maite Salord Escrit el 22 gen. 2010 a les 20:54

    Tens raó, Pau, la reflexió de Miquel Sellarès és lúcida. Molt. És evident que, més enllà de la primera reacció visceral, no podem carregar damunt un diari les mancances de país que tenim. És cert, també, que lAvui no feia el tractament que hauríem volgut de la realitat de les Illes i el País Valencià, però era, al meu parer, el que més s’hi acostava. Sembla que, després d’insistir molt, recuperarem el C33 a les Illes. Encara ens hi falta TV3 (no és el mateix que el TV3cat que podem veure ara). I hem lluitat i continuarem lluitant per uns mitjans de comunicació que, com diu Sellarès, són imprescindibles per sobreviure com a nació. Per això, s’ha d’entendre que, enmig d’aquest panorama, veure desaparèixer l’Avui dels quioscos illencs, ha estat un cop molt dur.

  17. Vela Escrit el 23 gen. 2010 a les 1:05

    No és gens clar que recuperem el Canal 33 amb la programació íntegra. Fa una estona he vist aquesta notícia: http://www.racocatala.cat/noticia/21706/tv3-a-les-illes-si-pero-no

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari