Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2021

Memento mori de Lucía Vallejo, un cant a la vida

 

Recorda que moriràs. Amb aquestes contundents paraules, l’escultora i historiadora de l’art Lucía Vallejo (Bilbao, 1975) ens convida a endinsar-nos en una proposta artística de primer nivell que els menorquins tenim el privilegi de poder visitar a Ca n’Oliver fins dia 20 de juny. L’exposició Memento mori que ara podem veure a Maó es va inaugurar el 2017 a La Fragua de Tabacalera (Madrid) però, com les ànimes de les quals ens parla, l’empremta que deixa en qui s’hi endinsa és avui profunda i eterna.

Les mòmies de dones creades per Vallejo, tant si estan suspeses del sostre de l’espai expositiu de Madrid, com si descansen sobre el terra o el vidre de Ca n’Oliver, ens posen cara a cara amb la mort i amb la voluntat humana de mantenir intacte el cos per facilitar-hi, amb el temps, el retorn de l’ànima i la reencarnació. Les teles de lli banyades d’or que omplen la paret i que acompanyen cadascuna de les mòmies ens recorden la misèria humana de voler assolir la transcendència a través dels béns materials que ens han acompanyat en vida.

Perquè la carn es desfà i intentar transcendir a través d’allò que hem posseït és inútil. Les riqueses i les possessions són efímeres. Ens ho diu una única mòmia en descomposició, dins una habitació tancada i en la penombra. Ja no l’acompanya el sudari daurat que no ha resistit el pas del temps. La vida i la mort despullades de tot el que és banal i superflu.

I entram, així, en una altra dimensió. La de les ànimes. La d’allò que ens transcendeix realment després de morir. Els sudaris que ens han impactat al costat de les mòmies s’han alliberat de l’or i ja només hi resten fragments de lli convertits en cendra dissolta en vidre. Vallejo fon l’ànima immortal en peces rodones de vidre de Murano, circulars i infinites com el temps. Cada peça és única perquè cada persona i cada ànima és diferent. Peces fràgils i feixugues a la vegada que omplen el tercer i darrer espai expositiu que l’artista ens proposa.

Parlar de la mort és parlar de la vida. No hi ha fronteres, no hi ha límits. La mort és la vida i viure és morir constantment. La mort entesa com el pas ineludible cap a l’eternitat. L’artista furga en les pròpies emocions per fer art. L’obra artística desperta les emocions de qui la rep. Sembla fàcil però ho és. Recordar que morirem per cantar, intensament, la vida. Per viure amb generositat. La carn es fon i l’or desapareix. Només hi resta el que no es pot percebre amb els sentits. L’autèntica empremta humana. El nostre autèntic llegat, el que ens manté vius per sempre. Transparent com el vidre. Resistent com el vidre.