Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2021

El biaix mediàtic

Si cercau la definició de biaix mediàtic trobareu que és “una tendència dels mitjans de comunicació a informar de manera tendenciosa i que es manifesta tant per l’elecció dels fets als quals es dona cobertura informativa com pel seu contingut i la seva anàlisi.” Estic convençuda que en llegir-la us han vingut al cap uns quants exemples que la il·lustren. En el meu cas, el darrer, el tractament que des del diari Menorca s’ha donat a la presència menorquina a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), posant el focus en els debats polítics d’actualitat que s’hi duen a terme i obviant del tot la part d’anàlisi i divulgació científica que és, justament, on els representants illencs centraran les seves intervencions.

Aquest fet ja es va posar de manifest fa uns dies en una carta al director de Josefina Salord Ripoll, vicepresidenta i patrona a títol individual de la UCE, en la qual lamentava “el tractament incomplet i esbiaixat” que des de les pàgines del diari Menorca s’havia donat a la 53a Universitat Catalana d’Estiu, carta que jo vaig difondre a través de les meves xarxes socials perquè, òbviament, compartesc del tot el seu contingut. Ahir, el meu atreviment va ser respost en una columneta d’opinió del Menorca carregada, una vegada més, d’incorreccions, mitges veritats i informacions absolutament tendencioses.

En primer lloc, se’m retreu que en la meva difusió de la carta parlés de “tractament informatiu esbiaixat” del diari quan era, literalment, el que s’hi deia. La pregunta és: per què l’autora de la carta ho pot dir i jo no? La resposta és clara: el primer que em recorden és que som ex-vicepresidenta del Consell Insular de Menorca (també n’he estat presidenta però açò no ho diuen…), fet que sembla que a partir d’ara hauria de condicionar les meves declaracions públiques si no vull ser renyada en columnetes del mateix diari. O potser per un altre motiu: apel·lar a la meva condició d’expolítica reforça la seva tesi que tot això de l’UCE, en el fons, no és més que una excusa per parlar d’“independència”. O les dues coses alhora.

Així, citen un editorial d’El Punt Avui per reforçar aquesta tesi: “l’UCE és i ha estat punt de referència a l’estiu perquè és un format que convida a la reflexió més pausada per a l’independentisme i a la preparació del curs polític. A Prada, els últims anys, s’hi han covat la gran manifestació de l’ANC del 2012 o el “referèndum o referèndum” del 2016.” I així és i no ens hauria d’estranyar perquè no és cap secret que a Prada es parla de l’actualitat política i s’hi conviden els governants que els ciutadans han triat a les urnes. Per tant, els debats polítics que s’hi duen a terme no fan més que reproduir els debats que, agradin o no, hi ha a la societat.

Però, ai las!, el Menorca s’oblida de citar aquesta altra part de l’editorial esmentada: “Però més enllà de l’agenda política del moment, a la qual sempre ha estat atenta, la característica que fa diferent i especialment valuosa la Universitat Catalana d’Estiu és que des de fa més de mig segle s’ha convertit en un espai de trobada i de reflexió dels set territoris de parla catalana que configuren els Països Catalans. Així, per exemple, en una situació d’emergència lingüística, com molts experts assenyalen, Prada acull conferències i debats sobre la llei Molac, que el Constitucional francès ha castrat, o sobre la nul·la presència del català en les plataformes digitals.”

Així, a més de la situació actual de la llengua catalana, a Prada s’ha parlat o es parlarà de la influència de Dante i Petrarca a la poesia catalana del segle XV; de feminisme al segle XXI; de canvi climàtic; de pandèmia… I els representants menorquins, en concret, ho faran sobre les principals fites de la història de la ciència a Menorca des de la Il·lustració fins al segle XX; presentaran el llibre Un mar de ciència, que permetrà connectar aquesta tradició amb l’actualitat investigadora, centrada en els seguiments del medi marí a Menorca; i, finalment, a partir del llibre col·lectiu Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades, plantejarà els reptes pendents en el coneixement de la figura més destacada de la Il·lustració menorquina i l’escriptor per excel·lència de la literatura catalana neoclàssica.

Aquesta és l’altra cara, la més important, de la Universitat Catalana d’Estiu que no convé mostrar i que deixa al descobert el biaix informatiu del diari Menorca.

El llibreter dels ocells

  

Llibres. El primer record. Una llibreria on anava de la mà de la mare. La llibreria Cervantes. Era al mateix carrer de casa només que el nom canviava. D’una santa a un sant. D’una Auxiliadora a un Bosco. Vaig néixer en un barri de salesians. La record amb una nitidesa que em sorprèn perquè sembla que va tancar quan jo tenia tot just sis o set anys. Pujaves dos escalons i obries la porta a un espai tan fascinant que m’ha acompanyat tota la vida. El terra era de fusta i et podies sentir les passes damunt la tarima. Les parets folrades de llibres fins a l’experiment. Darrere el taulell, un cel obert ple d’ocells de colors que anaven i venien com les pàgines impreses entre els dits. Que et traslladaven als paisatges exòtics que només existien entre les cobertes de les novel·les d’aventures. La llum entrava per aquella espècie de gàbia que se’m feia immensa i pel finestral del mostrador. En aquella càlida penombra tot feia olor de pols i de calma. T’atenia el senyor Josep, en Fino com el coneixia tothom, amb aquella creativitat popular que ho diu tot sense dir res. Un home amable i educat, amb els cabells grisos i vestit amb pulcritud que vivia amb dues germanes que, de tant en tant, obrien la porta que donava a la casa i treien el cap entre els llibres. Una, amb la cara rodona i els cabells recollits en un monyo. L’altra, menuda i amorosa, eternament infantil. Els meus primers llibres eren de Can Fino i me l’imagín dins les pàgines d’un llibre entre ocells que van i venen.

Juliol 21

 

 

Després de setze anys, he tornat a un juliol sense obligacions polítiques. A un juliol molt diferent a tots els que havia viscut fins ara. Fa setze anys, els estius eren intensos. Les filles en tenien onze i nou i el fill, cinc. Ara, la casa està pràcticament en silenci fins a l’hora de dinar perquè ja fa temps que van i venen tots sols. Han estat uns dies que em costa definir. No és fàcil tallar de cop un ritme -massa- intens de feina. No ho he fet. He escrit més aquest juliol que els darrers anys. Escriure i tenir temps per anar a prendre un cafè al matí i que la gent que trobes i que t’estima et digui que fas més bona cara i que has pres la decisió correcta i que ara has de pensar en tu. Temps per cuinar per a la família sense estar pendent del rellotge, sense obligacions, per gust, perquè sé que ho agrairan. Temps per llegir els llibres que voldria haver llegit quan tothom en parlava i jo tenia el cap en tantes coses que m’era impossible concentrar-me en la lectura. També he tornat a l’institut. A les les companyes de departament i a les programacions. En sis anys, hi ha coses que no han canviat gaire. D’altres, sí. Ara, els alumnes van a classe amb un Chromebook i cada matí hauré de fitxar. I encara hi ha temes del Consell que no he abandonat del tot perquè el traspàs d’informació és sempre complex i m’és impossible no enyorar les persones amb qui he compartit vida aquests darrers anys. Certament, ha estat un juliol diferent i que em costa definir. No visc amb la pressió constant de la política però no he aturat ni un instant. No és fàcil trobar el ritme a la nova vida.

Següent »