Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants rallen d’una manera diferent 
segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també en funció de la situació comunicativa en què es troben. Així, l’emissor adopta una determinada estratègia lingüística tenint en compte els quatre factors contextuals : tema, canal (oral/escrit), intencionalitat i grau de formalitat. En aquest darrer cas, estam rallant de varietats estilístiques o registres.
Per damunt de la variació dialectal i de registre, les llengües normalitzades tenen encara una altra varietat: un estàndard que pretén ser una varietat comuna als parlants dels diferents dialectes (en facilita la intercomprensió), però alhora és un registre amb un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans de comunicació de massa, de l’Administració o de l’ensenyament. Es pot manifestar oralment a través de la ràdio, la televisió, etc; i, per escrit, en la premsa, els llibres de text, en obres de divulgació científica, etc. L’estàndard representa la unitat de la llengua.
Quan escric una entrada en aquest bloc, empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear. L’article “salat”, així, quedaria per a aquelles situacions comunicatives orals o escrites de tipus més poc formal (per exemple, al facebook). Com va dir Francesc de Borja Moll, “aquesta substitució té el seu fonament en la conveniència de facilitar la comprensió dels escrits d’autors baleàrics entre els llegidors del continent. Els mallorquins, menorquins i eivissencs conscients no se senten gens violentats per l’adopció de l’article literari perquè aquest article conserva una gran vitalitat en el parlar viu de les illes Balears (la mar, el Papa, el bisbe, el rosari, fer la bona…).”
Resulta evident que una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte a la vegada i totes les varietats d’una llengua són igualment bones. Només depèn de la situació comunicativa en què ens trobam que n’emprem una o altra. Esper haver contestat la pregunta que em feia, en un comentari, un visitant d’aquest espai.
- El pensament ordenat/Opinió
- 10 comentaris
Fas molt bé de clarificar aquest punt, encara que sembli mentida que s’hagi de clarificar.
no és per res, però, sobre aquest aspecte que tractes, jo me’n refiaria més d’allò que diuen Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf…
I el paraestandard balear? L’empren abastament molts literats i escriptors balears en la línia normativa. És el que dius tu mateixa “empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear”. Tanmateix, a l’ensenyament pens que es fa un mesclòrum notable. Borja Moll ho deixava clar, vull dir que és recomanable no mesclar, ja que el ‘paraestandard balear’ és acceptat com a registre formal i normatiu, com també ho són les formes valencianes.
.
Salut i llengua
Clar i català! Sembla mentida que al segle XXI encara s’hagin de donar explicacions de coses tan senzilles… Qui no ho entén és que té el llombrígol massa gros…
“Quins temps aquests en què cal lluitar pel que és evident.”
…Com escrigué Brecht en el seu temps: “Quina absurditat haver de lluitar pel que és evident!”.
clar i català, sí, però quina falta feia un estàndard? jo no tinc cap problema per entendre un parlant de Tona, i ells no tenen cap inconvenient que jo els parli en menorquí. en l’únic punt on es perden és en el vocabulari i el “paraestandard baleàric” no ho soluciona
L’estàndard castellà soluciona el lèxic divers que té aquesta llengua? Quina falta ha de fer la Real Academia de la Lengua Española si tanmateix ens entenem amb els canaris, xilens, argentins, asturians i mexicans? Tanmateix, el vocabulari de cada una d’aquestes parts no el soluciona l’estàndard de la llengua castellana. Quines coses!
.
Si, Josep Maria, sembla mentida que en aquest segle XXI encara haguem de donar explicacions tan primàries que semblaven superades, però ja ho veus!
.
Ningú qüestiona quina vacuna s’ha d’aplicar davant una pandèmia de grip d’aviram; ens fiam dels científics i autoritats mèdiques. En la llengua catalana, (només aquesta) tothom desdiu les determinacions acadèmiques i científiques.
Menorquit, no em facis riure, en aquest país qui té la potestat de discernir sobre la matèria lingüística és malhauradament el Tribunal Constitucional; les acadèmies hi són per tenir entretinguts, a la cova dels ressentiments, dinosaures mentre volen ratspenats…
Per tant, Kel, m’estàs dient que prima la decisió política sobre les determinacions científiques. Quina decliu patim idò! no? Tanmateix, amb allò del Tribunal Constitucional tens raó, malhauradament, clar.
.
No volia fer riure a ningú. Tanamteix, mentre els dinosaures a les coves es graten la panxa i les ratespinyades voleien a palpentes, què feim?
.
Obrir la finestra i cridrar fort ens buida, no ens omple.