Va sortir amb l’expedient sota el braç. A fora, encara era de dia. Va mirar a banda i banda 
del carrer. No hi havia ningú. De sobte, va adonar-se que li havien robat el cotxe. Merda, va exclamar entre dents. Havia de desaparèixer abans que el vigilant no detectàs el furt. Les velos que llogaven a la sortida del poble serien la seva salvació, va pensar, amb un somriure. Es va posar a córrer com una esperitada, murmurant, entre dents, a veure si no les podrien haver posat una mica més a prop del centre. Xopa de suor, després de pagar al jove que vigilava el negoci, va començar a pedalejar, carretera amunt. Enmig d’una tanca, uns llums potents la van encegar: i la reina de la bellesa de Polònia és… ! Què era aquell espectacle? Una dona cridava que l’illa no podia promocionar-se a qualsevol preu, que aquelles dones mig nues tenien una dignitat. Que no, que no, responia un home, furiós, que tot val perquè venguin més turist… 25.000€? Bé, potser, tal vegada…
Va continuar pedalejant amb força. Una sirena de policia li va fer agafar el tremolor de la mort. Ja estava. Ja l’havien enxampada. Però les dues motos la van avançar sense ni adornar-se de la seva presència. Al cap d’uns minuts, va trobar la parella aturada davant d’un grup de joves que bevien enmig d’una plaça. No els van dir res, però. Amb pas ferm, va veure com es dirigien cap a un home de mitjana edat que feia moviments sospitosos, amagat darrere una farola: som innocent, el va sentir que cridava, jo només estic contribuint a l’estudi sobre la qualitat del semen a Menorca! Mentrestant, els joves de la plaça, borratxos, reien i cridaven, entre glop i glop.
Quan va tornar a fixar la mirada a la carretera, es va espantar: un ennivolat de paneres i formigues s’acostava cap a ella. Per esquivar-lo, es va tirar de cap dins una mata de la vorera i va quedar sense sentit. Al cap de no sabria dir quant de temps, va obrir un ull i va trobar un fillet somrient, assegut dalt d’una carabassa enorme: vols que te la convertesqui en un cotxe potent?, li va dir amb una veueta, barreja d’innocència i picardia. I la dona de l’expedient li va dir que sí, que moltes gràcies. I va deixar la velo a la vorera del camí i es va ficar dins l’automòbil sense adonar-se que es dirigia de ple cap a una màquina que excavava un túnel a la carretera…
(Narració inspirada en la lectura de la premsa d’avui)
cerca, sempre que pot, la comoditat del descans. La placidesa de la lectura. O de les hores mortes. No fer res. Se’m fa estrany. Molesten els renous i, fins i tot, les converses.
l’asfalt. De vegades, m’agrada veure ploure. De vegades, m’ompl de tristesa. Les gotes semblen llàgrimes que s’evaporen lentament i deixen, només, un pòsit imperceptible de dolor. La pluja és l’aigua que purifica. És, també, el foc de la tempesta que només endevinam darrere els núvols grisos que tapen el cel.