Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Textos literaris'

L’antipodista de mons

hqdefault

L’antipodista és una dona esvelta, de llarga cabellera, que surt a la pista amb el cos recobert per una segona pell de color blanc que, des de la penombra de les graderies, desprèn espurnejos platejats que enlluernen. Caminant de puntetes, de forma graciosa, somriu al públic que l’escruta de dalt a baix. No es poden resseguir, amb exactitud, les seves faccions, però tota ella sembla una mena de deessa acabada d’emergir del fons obscur de la pista central. Donant la volta al cercle, somriu i aixeca un braç per saludar amb elegància aquells que resten expectants. Darrere d’ella, un ajudant vestit de color blau, col·loca una cadira estranya al mig de la pista i un gran cove blanc que ningú no sap quins objectes misteriosos conté.

El sostre de la pista central s’il·lumina de centenars de punts lluminosos i es converteix, de sobte, en un gran cel estrellat. Dels altaveus, surten les notes d’una balada que gira com el món i que omple la carpa i es fica entre les files de seients i entra, com si res, dins el públic. L’antipodista, amb subtilesa, recolza l’esquena sobre la trinka, que té la superfície inclinada per facilitar els moviments, mentre deixa caure la llarga cabellera que, gairebé, arriba a terra. Aixeca les cames i, llavors, pot observar-se la seva delicada figura, com una escultura impossible enmig de la pista central. L’ajudant li llança una bolla del món, blanca i rodona, amb els continents dibuixats de color blau mar, i ella comença a jugar-hi. S’inicia el moviment.

El públic resta hipnotitzat per la visió de l’esfera que resplendeixen en la penombra de l’envelat. L’antipodista es passa la bolla d’un peu a l’altre amb rapidesa. Amb facilitat. I apareix una altra bolla del món i una altra i una altra, fins arribar a cinc. Al principi, el públic podia resseguir el moviments dels peus, àgils, ràpids. Uns peus llargs i prims, com de cotó fluix però amb tota la força i l’habilitat per suportar el pes dels objectes que feien anar i venir a l’aire. De tots aquells mons que el jove ajudant, vestit de blau, havia llançat a l’antipodista perquè ella els mantingués sempre en moviment. Un moviment harmònic, circular, al ritme d’una música que recordava que no podien aturar-se ni un sol instant, en aquell espai infinit, sense fi, que els envoltava.

La figura de l’antipodista de pell blanca i lluminosa, amb la cabellera, com una densa cortina, a tocar de terra, amb les cames enlaire, entomant amb elegància, com si res, aquelles cinc bolles del món, omplia la pista de bellesa i harmonia. De cada vegada movia els peus més i més ràpid, fins que desaparegueren als ulls de la gent. Semblava que l’artista no tenia peus i que les cinc bolles del món es movien soles per l’espai, impulsades per una força invisible que ningú no controlava. Giraven, formant un arc perfecte i, per un instant, semblà que podrien moure’s, lliurement, per sota l’envelat, damunt el cap del públic, i acabar recollides, de bell nou, com si res, en els peus màgics, com d’imant, d’aquella dona que es mirava el món de cap per avall.

La precisió dels moviments de l’antipodista donava una falsa sensació de facilitat. La seva concentració en cada detall, però, era màxima. El que estava fent era un exercici de dificultat extrema i no podia oblidar-ho. Si ho feia, perdria la concentració i el ritme i la seva creació es desfaria com un terrós de sucre dins l’aigua. La simfonia de bolles donaria pas al caos i ella havia de fer el possible per evitar-ho. La música li recordava que s’havia d’aïllar en el silenci del món i que havia de continuar amb el seu moviment. Amb alegria o amb dolor. Fins que la música es va anar acabant i ella llançà els mons, un a un, al seu ajudant qui, amb agilitat, els va desar dins el cove blanc.

L’antipodista va tornar a la realitat. Es va posar dreta, davant del públic que l’aplaudia, i va saber, una altra vegada, que li agradava més mirar el cel que la terra. Veure aquell sostre estrellat al qual, segurament, mai no hi arribaria però que era el seu somni. Va notar la fredor de la moqueta a la planta dels peus. Dels seus peus delicats de cotó fluix que ja enyoraven el tacte vellutat de les bolles del món blanques, amb els continents destacats de clor blau mar. Hauria estat fàcil intentar agafar-les amb les mans. Abraçar-se a elles i sentir la seguretat del que tot ho abasta. Tanmateix, ella només es delia per veure els seus peus àgils dibuixats a l’espai. Intentant tocar, amb la punta dels dits, l’infinit.

Un poema de Reis

Reis 001

Mentre els fills van ser petits, cada Nadal fèiem una felicitació que repartíem entre la família. Tots hi col·laboràvem fent el que millor sabíem fer: disseny, dibuixos, paraules. Com haureu deduït, em tocava redactar o escollir el text de la felicitació. De vegades, agafava un parell de versos d’un poeta conegut; d’altres, m’animava a escriure un text breu en prosa. Tanmateix, un any, el 2004, em vaig atrevir a fer un poema, breu i senzill, que els meus fills petits poguessin entendre. És l’únic poema que he escrit mai i, per descomptat, no el vaig signar. Aquest fet, va donar peu a una anècdota ben divertida: la filla gran va voler regalar una felicitació a la seva mestra i, al cap d’un parell d’anys, arriba la mitjana a casa, un migdia, i anuncia: ja sé el vers de Nadal! Quan el va començar a recitar, vaig pensar que em sonava d’alguna cosa però no podia reconèixer l’autor del text… Era el meu poema! Aquest.

TRES REIS DE L’ORIENT

TRAVESSEN DESERTS

DE NIT I DE DIA:

CERQUEN UN ESTEL

QUE ELS HA D’ANUNCIAR

UNA NOVA VIDA.

AIXEQUEN ELS ULLS

CAP AL FIRMAMENT

I AQUEST S’IL·LUMINA:

DEL SEU TENDRE COR

SURT PAU I BONDAT,

AMOR I JUSTÍCIA.

És temps de…

 

Punta Nati

 

És temps d’arbres lluminosos i de pessebres fràgils; de cants alegres i de mirades que es perden en l’infinit; de taules parades i de silencis; d’abraçades i de buits; de certeses i d’il·lusions; de calidesa i de distància infinita. La vida. Nadal.

És temps de misteri i de saviesa; de coratge i d’il·lusió; d’arreplegar el passat per agafar alè; de somriure des de molt endins per perdre’s en el desconegut; d’estimar les presències i les ombres que t’estimen. Nadal.

És temps d’alçar les copes i brindar perquè l’avenir ens dugui llibertat, dignitat, justícia, poesia, amor… La Vida.

Bon Nadal!

(Fotografia de Pau Gener)

Següent »