Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Textos literaris'

Nadal

El meu fill em va demanar: a tu t’agrada Nadal, de ver?  Vaig somriure. La seva mirada intuïa una resposta d’aquelles que ja no es donen a un infant. M’agrada i no m’agrada. És present i passat. És il·lusió i enyor. És tu i jo, aquí, dins la cuina, triant els ornaments d’un arbre que no és de Nadal perquè el moix s’hi enfilava i el feia caure. Ets tu muntant un betlem dins un armari amb una paciència desconeguda. Són les pinyes platejades dins la fruitera i els llumets que, com sempre, no s’encenen. És un parèntesi del dia a dia frenètic. Retorns i converses de taula que s’allarguen amb el cafè i la copa de cava. Embolcalls de colors i decepcions. Rialles i balls. Mirades perdudes. Són les felicitacions que no arriben perquè enguany  hi ha crisi. Nadal és tu i jo, fill meu, asseguts dins la cuina, entre serrells llampants i campanetes, triant què volem posar i què volem deixar dins la capsa. Descobrint l’estrella que vas fer quan eres petit i que, un dia, quan siguis un home, et portarà a nadals en què demanaves a la mare si li agradava, de ver, el Nadal. I creuràs recordar que ella et deia que sí, que li agradava molt. I, tanmateix,  en el fons dels teus ulls, una certa malenconia entelarà els records.

Miralls d’estrella

En aquella hora de la nit, la plaça de la catedral era com un tros de cel fosc estrellat. Entre les parets de marès daurades que es perdien en l’infinit, l’espai clos vessava de cavalls negres, expectants, que, de tant en tant, entre renills ensordidors, trencaven la seva estampa d’una quietud impossible. Els animals es feien témer amb cops secs de ferro contra les llambordes i amb moviments sobtats de cap per descobrir, entre la crinera brillant, els reflexos dels miralls en forma d’estrella que cobrien els seus fronts. En aquells moments, la nit de Sant Joan esclatava en llambrejos de colors, màgics, que s’oferien, generosos i cruels alhora, per descobrir els secrets de qui tingués el coratge d’emmirallar-se entre les cinc puntes que tancaven l’autèntica veritat de la vida. De la vida de cadascú.

Les campanes retrunyiren dins la nit i l’home, que s’havia adormit amb el cap entre els genolls, va obrir els ulls de cop. Davant la catedral ja no hi havia cap cavall. Amb el cap enterbolit, es va aixecar d’esma i, amb un pas vacil.lant, va travessar el carrer i la plaça del Born fins arribar a la fira. La música cridanera el va atreure fins als cavallets de colorins que voltaven i voltaven dibuixant sempre un cercle perfecte. Es va asseure en un banc i va veure passar durant minuts aquells cavallets de fira muntats per criatures bocabadades que mantenien intactes totes les seves il.lusions. Li van fer enveja perquè ell havia perdut la seva i se sentia sol i buit. Ara, ja no tenia res que l’ajudàs a viure. I mirant el rostre feliç d’aquells infants, hauria volgut tenir el poder per robar-los algun tros de les seves fantasies perquè el tornassin a omplir.

Quan es va aixecar del banc per anar no sabia ben bé on, entre els cavallets que anaven i venien somrients, va descobrir aquells ulls blaus. Ella s’acostava a ell amb el risc en la seva mirada i, com en un dels seus somnis, van trobar-se dins la nit. Joia, música i rialles infantils. Cavallets de colors fent cercles màgics. Al cel negre, les estrelles lluïen.

Certeses

Quan era petit, acostumava a acompanyar la seva mare a fer la visita diària a l’església del Sant Cristo, aquesta església petita i acollidora que semblava com si no es volgués fer témer enmig del casc antic de Ciutadella. Dins la quietud que s’hi respirava, s’asseien en un dels darrers bancs i restaven en silenci durant uns minuts. Encara que no hi feien gaire temps, al fillet li semblava una eternitat. S’avorria perquè no sabia què havia de fer en aquell lloc. Un dia, que no podia aturar-se de borinar, la seva mare, amb una mirada recriminadora i comprensiva alhora, li va dir que s’estigués en quietud. Ell li va contestar que s’avorria. Llavors, la dona es va aixecar de cop i se’l va endur fins al carrer.

Mentre travessaven Ses Voltes, va explicar al seu fill que intentàs fer el que feia ella, que aprofitàs aquells moments de silenci que la petita capella els oferia per pensar. Ella pensava en la seva vida, en la seva família, en els seus fills. Expressava, en silenci, els desigs més íntims. Això, li va dir al fill, l’ajudava a posar en ordre les seves idees. El seu esperit. El fillet es va mirar la  mare amb els ulls esglaiats. No va acabar d’entendre el que volien dir aquelles paraules, però, des de la seva ingenuïtat infantil, li va semblar que eren unes paraules importants. Unes paraules que mai no oblidaria.

Un home fet va entrar tímidament a l’església del Sant Cristo. Feia anys que no travessava aquella porta de llenya fosca. Es va asseure en un dels darrers bancs. Al seu costat no hi havia ningú. Ella havia mort tot just feia uns dies i, tot just feia unes hores, descansava al cementiri. Quan van col•locar el bagul a terra i van demanar al seu fill si la volia veure abans d’enterrar-la, la seva rotunda afirmació el va sorprendre. La cara pàl•lida de la seva mare darrere el vidre del taüt era, pensava en aquells moment, l’únic que quedava d’ella i, també això, desapareixeria en poc temps. L’evident fragilitat de la vida era, en aquells moments, inacceptable. Com si l’home descobrís en aquells instants que la mort existia, que era real. I, de fet, així era.

La quietud del cementeri en aquella hora del migdia era esfereïdora. El silenci, presidit només pel rostre de la seva mare, serè i lívid, es feia insuportable. La morta, tanmateix, havia recuperat aquella expressió bella i orgullosa de la joventut. S’havia convertit en l’essència d´ella mateixa. L’única manera, potser, de dir al seu fill que la seva absència s’havia de convertir en un record tranquil i serè. Tal i com estava ella en aquells moments. I observant aquell rostre estimat, l’home va recordar, de cop, les paraules que un dia, quan era encara una dona jove, li va dir tot sortint de la visita diària al Sant Cristo. Llavors va saber que ell també necessitaria quietud i silenci per pensar. En la seva vida, en la família, en els seus fills. En, potser, una de les poques certeses que tenia en aquell moment i que, també, abans, havia tingut la seva mare: la certesa de la mort. I de la vida que continua, malgrat tot. De la primavera que esclata per proclamar que res no desapareix per sempre.

I l’home va somriure lleument mentre pensava qui li compraria el gelat de vainilla de Cas Mèrvol de cada capvespre, en aquella seva darrera visita a un temps que l’embolcallava suaument. Càlidament, com una primavera.