Maite Salord

Escriptora

Arxiu de agost 2010

Volar

Ho confés: em fan por els avions. Una neura que em va agafar no fa gaires anys, després de patir avion_cabina.jpgdos vols horrorosos, seguits, amb ventades i tempestes espectaculars. I em fot molt perquè, viure en una illa i tenir por a volar, m’aboca a unes situacions ben complicades que visc com una tortura. El procés és sempre el mateix: abans d’entrar a l’avió, començ a pensar si serà el meu darrer vol, si fallarà el motor, les ales o ves a saber què; quan ja estic asseguda, comença el procés invers de pensar que cauen poquíssims avions, si tenim en compte els que volen i que, per tant, el percentatge que em toqui a mi és ridícul; quan l’avió s’enlaira (el meu moment crític) arriba el pitjor en pensar que tots els passatgers que han patit un accident d’avió també estaven segurs que a ells no els tocaria, perquè aquestes coses sempre passen als altres. Després, un cop finalitzat l’enlairament, arriba la calma, si el comandant no et dóna un ensurt de mort dient que “tenim problemes greus de navegació” i que apaguem tots els aparells i comprovem els mòbils. En tocar terra, respir i m’agafa la ràbia: tant patir per res, per acabar arribant, com era previsible, amb absoluta normalitat. Fins al pròxim viatge.

Dit això, també he de confessar que la por a volar mai no m’ha impedit viatjar i que l’angoixa que em produeix tot el procés traumàtic que he explicat més amunt, gràcies a un autocontrol extraordinari, només el detecten aquells que em coneixen més -que es fan un bon fart de riure a costa meva, tot sigui dit- interpretant el tancament d’ulls o les mans engarrotades com a símptomes clars de por. Perquè, evidentment, el mal moment es veu sempre compensat per les noves descobertes o pels llocs que revisites amb emoció.  Perquè m’agrada trepitjar terra, recórrer carrers desconeguts, entrar a Museus que només coneixia de nom, tornar a aquell racó que ja no és com el recordava, deixar-me enlluernar per canals i cases de contes de fades…  I, després, un altre vol per tornar a casa. A la meravella, també, del conegut. A les olors i als sabors que no sents com a estranys. A les cares de tota la vida. A anar pel carrer i veure viatgers badocs i pensar que m’agradaria saber què pensen. Com es veu la meva ciutat en la seva mirada.

L’home que fa giravoltar l’espasa, Josep Carner

la_pluma_y_la_espada.jpg

 

L’HOME QUE FA GIRAVOLTAR L’ESPASA

 

Aquest matí

 

passà davant la porta de  ma casa,

 

tot fent camí,

 

l’home que fa giravoltar l’espasa.

 

Va reüllant ací i allí,

 

la sospita l’encén com una brasa:

 

que no sap quin veí l’ha de ferir.

 

Al fat implora, maleeix, pregunta,

 

la dèria que l’empeny.

 

L’espasa és rovellada i no té punta,

 

i l’home no té seny.

 

Fins en el cim que solitari llu

 

o al mig de la rossola tota rasa,

 

l’home va fent giravoltar l’espasa

 

sol contra tots i sol contra ningú.

 

JOSEP CARNER, EL COR QUIET ( 1925)

Som…

Som quatre malalts mentals que no feim més que dir bajanades. Tenim malalties contagioses. Som moix-lleo.jpgobscens perquè mostram els genitals als nostres fills. Tractam a coces els visitants. De vegades, fins i tot, ens ficam el turbant al cap i la bomba a la cintura i anam a fer de talibans per aquí i per allà. Som, a més, dictadors lingüístics i gosam a defensar el dret d’autodeterminació dels pobles, quan tohom, amb dos dits de seny, sap que això és un delicte. Som un plaga. Un llast per al progrés de Menorca. Un grup d’il·luminats. I, sobretot, sobretot, som quatre moixos a qui ningú no fa cas.

I jo em deman, humilment: i si ningú no ens fa cas, a què ve que se’ns dediqui tanta atenció? Aquesta modesta plaça es mereix el desgast dels darrers visitants, que van a escarada per atacar-nos?  Què voleu que us digui? La cosa no em quadra. Ganes de molestar? De provocar? Si és així, l’únic que han aconseguit és disparar el nombre de visitants del bloc, els comentaris i les mostres de suport que rep per tenir, ficades a casa, unes companyies tan agradables que es dediquen a insultar-nos.

Bé, amics i amigues, jo trob que feim nosa. I molta. Ara bé, podeu estar tranquils: hi ha moixos per estona i sospit que, de cada vegada, som i serem més. Posats a tenir, ja tenim Canal Youtube i tot! D’aquí a Hollywood!

Següent »