No és la meva intenció parlar de l’històric concurs televisiu que duu el mateix nom que aquesta entrada, un concurs del qual, per cert, aquestes darreres setmanes, s’ha fet córrer la “llegenda urbana” que diu que el seu presentador és mort i que les imatges que es veuen per la televisió són gravades de fa temps. Una forma com una altra, supòs, de fer que se’n parli, després d’anys d’emissió. Una tàctica un poc macabra, tanmateix.
Així, del que volia parlar avui és d’unes xifres i d’unes lletres més properes. Coincidint amb Sant Jordi, s’han fet públics els nombres de l’ajuntament de Ciutadella: 32 milions d’euros de deute (entre préstecs bancaris i pagaments a consorcis diversos) i 4,5 milions d’euros de factures pendents de pagament. Reaccions: el poble indignat i els responsables de tot plegat tirant pilotes fora, en un exercici de cinisme antològic: la situació no és tan dramàtica i, referint-se a l’equip de govern actual, manco plorar i més trobar solucions, el tema els ve gran, fan oposició de l’oposició, etc, etc. Unes frases que són espasades a l’aire perquè resulta evident que no convencen ningú. Al contrari: fan que la gent encara s’indigni més. La barra de la que ha gastat pels descosits i de la que ha estat incapaç de dur un mínim control econòmic de l’ajuntament és per llogar-hi cadires.
Però bé, avui, i durant dos dies, a Ciutadella, els llibres surten al carrer. Oblidem, per unes hores, els nombres i gaudim de les lletres. A les 12,00h, pregó a càrrec de Jordi Odrí; a les 12, 30, presentació de la narració guanyadora i de les finalistes del premi “9 de Juliol”; a les 13,00h, presentació del llibre Soldats i corsaris menorquins a terres llunyanes de Menorca , de Marc Pallicer; a les 19,30h presentació de El cos deshabitat, d’Esperança Camps; a les 20,00h, presentació de Moro de Rei, de Pau Faner… Llibres i més llibres. La festa de les lletres ompl Ciutadella. Val la pena aprofitar-la i deixar-nos endur per la màgia de les històries. Dilluns, ja tornarem a la freda realitat de les xifres.
- El pensament ordenat/Opinió
- 23 comentaris
Només per quedar-me tranquil abans de sortir de casa: al final del segon paràgraf hi dius:”és per llogar-hi cadires”, jo sempre havia sentit “n’hi ha per llogar-hi cadires”, són vàlides les dues?
Esteim primmirats, avui dematí, Silve! Tens raó, però. La forma més emprada és “n’hi ha”. Ara bé, aquí, l’important és que l’espectacle que ens ofereixen les dues “antoinettes” és digne de veure. No ho trobes?
Maite, una petita correció. El programa al qual fas referència es diu “Saber y ganar” i el presenta Jordi Hurtado. “Cifras y letras” era un altre concurs similar presentat per Elisenda Roca. Però bé, de “guanyar” i omplir-se les butxaques també en van “saber” els membres de l’antic govern de Ciutadella.
Acab de llegir l’entrada de Silve. Avui sembla que ets la professora corregida. Quin ball!
Je, je, Maite, ho he fet aposta per treure ferro a l’assumpte real. Quan parlem de “les tonyis” (queda més pepero que “les antoniettes”) parlem del més pur cinisme.Aquests dies he llegit les intervius que han fet a na T Gener, i sembla que ella acaba d’arribar i li ve tot de nou. A més treu ferro a un deute que ha provocat ella mateixa tot dient que “és normal que un ajuntament s’endeuti” o encara el millor de tot: “jo feia els pressupostos i cada regidor decidia com invertir-ho”. I ara la regidora Gomila té el fandango damunt la taula, a veure si fa com feia la regidora Gener que es desentenia dels diners que repartia als seus companys. Fa un parell de dies vaig poder dir personalment a na T Gener que em semblava bé que ara es volguessin desentendre dels pressumptes corruptes del seu partit, segurament jo també ho faria. No voldria que em recordessin com el company de partit d’imputats, pressumptes delinqüents, condemnats, etc. Vaya tropa! que diria aquell. Però crec que “voler” no és suficient, hi ha que “poder” i ella no pot. I no pot perquè durant 5 anys va seure al costat d’aquells de qui ara renega i va ser còmplice (tot i que fos per omissió) dels seus actes. Tenc un amic basc que sempre em convida a anar a visitar-lo i jo sempre li dic: si jo vull venir, però ara no puc…i sempre trobo excuses; ell que és molt viu sempre em diu: GOGOAREKIN EZ DUHU NAHIKOA que vindria a ser: Silve, amb voler-ho no n’hi ha prou. Així idò, ni ses “tonyis” ni els responsables del seu partit es poden desentendre del forat econòmic de l’ajuntament, i la ciutadania els hi hauria de reclamar amb força la seva responsabilitat. Dues feines ara mateix: la primera “salvar el barco” amb una gestió econòmica ajustada a la realitat, això per els regidors. Per la ciutadania i els partits la segona feina: reclamar responsabilitats.
Ah, Maite, si la regidora Gomila necessita ajuda, l’ex cap nacional de “les tonyis” diu que té la solució per sortir de la crisi! Si vivim coses veurem! Salut
Quin comentari tan llarg he fet, entschuldigung! per cert, demà vaig a la fira de Santa Maria, un dels pobles més pesemeros de Mallorca amb la batlesa Rosa Vich al capdavant. Després de fer la volta per la fira tenc un dinar amb, entre d’altres, el batle de Campanet, l’únic de totes les Illes que encara es resisteix a penjar la “rojigualda” a l’enfront de l’ajuntament. Serà un diumenge entretingut, si senyor!
Em fa ganes comprar El cos deshabitat, d’ Esperança Camps. Faré una passadeta avui capvespre per veure’n la presentació.
Hi ha que aprofitar!!
Per cert, avui matí de “tonyis” només n’he vist una. Jo volia veure la Diva, però supòs que això de llibres i lletres no va massa amb ella ( talvegada haurà fet sa passejadeta de rigor i no l’he vist. Per allò de quedar bé, més que res ).
Es veu que, des que ja no em dedic a la docència, no som el que era. A més d’en Silve, ara resulta que també em corregeix Gavineta: i tant que no era n’Hurtado, el de Xifres i Lletres! Bé, no m’estranyen el més mínim, aquests lapsus. El que em sorprèn és no tenir-ne més. Ahir vaig anar al Quadrado a parlar de llibres i vaig haver d’acabar fent la broma que m’hauré de col·locar, com als telèfons, aquella cantarella de: si vol la regidora, pitgi la tecla 1; si vol l’escriptora, la 2; si vols la mare de família nombrosa, la 3. En fi, encaixem els errors amb esportivitat.
L’únic consol que tenc, però, és veure que n’hi ha que encara estan pitjor que jo: “si jo fos al govern, no tindríem aquesta crisi” (Aznar dixit). Només ens hi faltaria aquest, per Ciutadella, Silve!
Avui he après una bona lliçó. La lliçó d’un nen que, amb les seves dificultats tant físiques com psíquiques m’ha demostrat que tot és possible si un vol.
El dematí em anat a la fira dels llibres. Partint del punt de que va amb cadira de rodes i que la gent no fa el més mínim gest per deixar passar, ens ha estat impossible escollir un llibre que li agradés.
Em fet una volta i de més tard, quan quasi tothom era a dinar hem pogut mirar-los amb tranquil·litat. N’hem escollit un dels que ell diu “més fàcils de llegir”, és a dir, amb lletres grans i alguns dibuixos. L’he deixat amb la seva mare a les 14.30h i a les 16h he anat a casa seva. I sabeu què? Encara estava llegint! ( I això que no li agrada!!) M’he assegut al seu costat per preguntar-li que li semblava. Llavors ell m’ha dit que estava molt bé i que era divertit, però que no sabia llegir tant bé com els nens de la seva edat i que sempre seria diferent.
He quedat aprop seu, observant com poc a poc anava passant pàgines. Algunes paraules més complicades les hem llegides junts, i hem rigut amb algunes de les històries que explicava el llibre. I sabeu què? A les 18h i poc, havíem acabat el llibre! Tenia 50 pàgines. Però el més sorprenent era la seva cara de satisfacció. Em deia- que ho veus! L’he acabat. Ja veuràs quan ho expliqui als meus cosins. M’ha mirat, i abans d’anar-me’n m’ha donat les gràcies.
Però era jo la que li estava agraïda. Agraïda perquè quant la gent no ens ha deixat passar, ell ha somrigut i no li ha importat tornar-hi més tard; perquè s’ha esforçat per pronunciar totes i cada una de les paraules del llibre; perquè no ha deixat que les dificultats el guanyessin.
Una bona lliçó per aquest dia del llibre, no trobau?
Entrevista a un diari, sobre les xifres de Ciutadella, a l’Antoinette Gener: desvergonyida, fresca, barruda, desaprensiva, impúdica, pocavergonya, pocapena…
.
“Arribarà un dia en que els nostres fills, plens de vergonya, recordaran aquests dies estranys en que l’honestetat més simple és qualificada de coratge”. (Ievtushenko)
.
Maite, el vostre coratge, l’honestetat de treure al carrer la veritat del desastre de Ciutadella, fa que les Antoniettes demostrin el sac de fems que són, eren i pretenen seguir essent.
.
Hi ha vegades que pensar el que aquesta gent bruta ha gosat fer a Ciutadella – pp, mixtos, tots són el mateix – fa ràbia, d’altres plorera..però sempre hi resta el consol de pensar que “accipere quan facere praestat iniuriam” (més val ser objecte d’una injustícia que cometre-la).
Finalment no he anat a la presentació de “El cos deshabitat” d’Esperança Camps. Havia quedat aquí a ca meva amb unes amigues perquè una d’elles aquest estiu vol fer un curs d’alemany a la Universitat de Viena i volia que li n’assessorés una miqueta. Després van venir dos amics més a fer també una cerveseta, venien de la Biblioteca de Maó, on s’havia fet la presentació. En Francesc feia poc que havia llegit el llibre, li ha agradat molt i havia decidit assistir a la conferència, de la qual també n’ha sortit del tot satisfet. Quan un comença a pensar com n’és de capaç la literatura de teixir domassos, entre Menorca i València ara.
Malgrat que feia temps que no deixava cap comentari per aquí (últimament vaig molt atrafegada i, com que el cursor del meu ordinador fa el que vol, em costa molt fer-ho), he anat passant per aquesta plaça.
Maria, avui, efectivament, t’han donat una lliçó de normalitat, una normalitat que, per a les persones amb discapacitat, massa vegades encara és difícil d’assolir, molt sobint pel fet que coses que són normalíssimes, o ho haurien de ser, com ara que un nen llegeixi un llibre o pugui fer una reflexió més o menys profunda, el seu entorn les considera coses extraordinàries.
Normalitat és, per exemple, el fet que el nen s’adoni que és diferent: aquí no és on rau el problema, el problema pot surgir en com es tracti la diferència en el seu entorn: no és una discapacitat amb nen, és un nen que té una discapacitat.
Espero haver-me sabut explicar bé.
Vela, estic d’acord amb tu. A més, són nens especials, no pel fet de tenir una discapacitat, sinó per tot el que saben transmetre; l’alegria, el valor de les coses ( per exemple el simple fet de caminar), l’amor, la gratitud… Es fan estimar molt.
Fets que altres nens no tenen en compte.
Parlant amb mares que tenen nens amb aquestes dificultats te n’adones de moltes coses. Jo demanaria que arreglassin totes les aceres perquè puguin passar bé i no hi hagi caigudes; que fessin algun espai on ells poguessin anar i es sentissin com un més ( els clubs on van els fillets no estan adaptats per ells i les activitats tampoc); que la gent entengués d’una vegada per totes que són persones, i que se’ls ha de tractar com a tal.
Hauríem d’eliminar les diferències que es fan i prendre més consciència de les coses. A vegades són simples mirades, repassant el nen de dalt a baix, com si l’estiguessin examinant.
Fa molt mal sentir – a l’hora del pati em deixen sol, perquè ells volen jugar a futbol i coses d’aquestes i jo no podré mai- o – mare, perquè no em convida ningú a les festes d’aniversari?-
Jo crec que ells s’ho mereixen tot.
Bona nit. Aquest -intens- cap de setmana de llibres, he tingut el bloc mig abandonat. Estic cansada però, abans d’anar-me’n a llegir les narracions guanyadores del “9 de juliol”, vull deixar escrit que estic molt contenta de les “xifres” de llibres venuts a Ciutadella, del nombrós públic que hi ha hagut a les presentacions de llibres, concerts, glosat, activitats infantils…
Per cert, he comprat els darrers llibres de Josep Massot i Baltasar Porcel i el de la Falange a Menorca, de Jordi González. Tenc pàgines per una bona temporada!
“Que el llegir no ens faci perdre l’escriure!
.
D. Sam Abrams
.
Crític literari i escriptor.
.
Una crisi com la que ara assola la nostra societat, si ens hi fixem amb deteniment, no fa altra cosa que posar de relleu les tendències naturals que ja operaven en profunditat. En definitiva, una crisi com l’actual exagera o disloca les inclinacions de la societat i aleshores la mateixa crisi es converteix en l’ocasió perfecta per corregir o esmenar actuacions o propensions absolutament equivocades. Ara és el moment ideal, per exemple, per limitar i controlar el poder bancari i financer. Ara és el moment de recuperar la força de la voluntat política. Ara és el moment de diversificar el model productiu i no jugar-nos-ho tot en la carta única del sector de la construcció. Ara també és el moment de rectificar les actituds absolutament desencertades que s’adopten davant el món de la cultura. Des de fa molts anys la cultura no ocupa un lloc central en el panorama dels interessos i preocupacions socials i polítics de Catalunya. Es “parla” molt de cultura, però la pura veritat és que es “fa” molt poca cultura. Els pressupostos de cultura són absolutament residuals. La presència de la cultura en el discurs polític no passa de ser una qüestió epidèrmica. El sistema educatiu cada dia margina més la cultura, titllant-la de renyida amb l’enfocament pragmàtic que suposadament necessitem per desplegar els nostre projectes vitals. I la crisi està portant aquesta situació a les seves màximes conseqüències, posant al descobert l’autèntica veritat de manera que no la puguem ignorar més. La crisi actual no pot esdevenir el pretext per mirar de relegar la cultura a una categoria encara inferior. Justament el contrari: l’horitzó difícil que afronta el món de la cultura en aquests moments ha de servir per fer-nos reflexionar a fons i re-situar la cultura, atorgant-li el lloc real que li correspon.
Entenguem-nos d’una vegada: la cultura és l’element que dóna entitat, substància, cohesió i unitat a Catalunya. I si l’arraconem estem contribuint directament a l’erosió de Catalunya. Hem de ser capaços de definir les necessitats imprescindibles del país i, en establir-les, veurem que la cultura és una d’elles. Aprofitem la desafortunada i perillosa avinentesa de la crisi per admetre la importància de la cultura i obrar en conseqüència. Si no és així anem inexorablement abocats a seguir el trist camí que enceten Galícia i el País Basc després de la darrera contesa electoral. El reconeixement de la cultura és l’única garantia sòlida del futur.”
.
.
.
Està tot entre cometes, eh.
.
Bona nit a tothom,
És la primera vegada que escric a un “blog”, i no se si ho faré prou bé.
El meu nick és un poc xocant però és que trob que pel que m’ha animat a escriure és perfecte.
EL nom de l’entrada de na Maite és xifres i lletres, i fa referència al dia del llibre. Després els particpants han fet les seves composicions de l’entrada i han escrit allò que consideraven més oportú.
iI això vull fer jo. Me n’oblidaré de la segona part del títol de na Maite i escriuré de xifres. Millor d’una xifra que fa dies em té trasvalsada, la xifra de l’atur.
Fa dies que llegeix aquest blog i he de dir que estic sorpresa que ningú no hi hagi fet cap comentari. Podeu dir que és un espai literari, però trob que, encara que hi hagi entrades i intervencions literàries, és sobretot un blog polític.
Ara, esper que trobeu significat al meu nick. No hi ha ningú que li preocupi l’atur?
9.000 aturats per dia a Espanya. Més de 4.00.000 i més d’1.000.000 que no cobra cap tipus de subsidi.
Si aquestes xifres les traslladant a l’illa, a Ciutadella, podrem explicar-nos molt drames que sileciosament sofreixen famílies properes.
No vull donar la culpa a ningú. Ni a esquerres ni a dretes, però si que crec que els polítics, tots, han de prendre consciència de què més enllà de guanyar o no unes eleccions estan les persones. I que la demagògia a curt termini dóna els seus fruits però a la llarga és devastadora.
Som conscient que ara a Ciutadella, a Menorca, al Govern Autonòmic, i al Govern Central governa els que es diuen d’esquerres. No és una crítica cap ells. Els altres haguessin fet coses semblants.
Tant sols és una crida per la responsabilitat política, el respecte cap als ciutadants i per la dignitat dels polítics, que ara sembla per alguns, molts, és una cosa que no va amb ells
Agorera, tens raó, molta raó: natura, sí, cultura, sí, patrimoni, també, però sobretot sobretot les persones. A mi em dóna la sensació que aquí a l’illa es tendeix a mirar en primer lloc la bellesa del paisatge, després la rellevància de la cultura pàtria i finalment la importància del llegat patrimonial, però molt poca gent fa fotografies realistes de la gent i la seva economia. Això no obstant, no és cert que sigui un tema absent en aquest bloc i que no s’hagin intentat fer propostes més o menys encertades per dinamitzar Menorca des d’un punt de vista econòmic amb mires a combatre l’atur.
D’altra banda, una de les frases preferides dels illencs és que els polítics hi haurien de fer alguna cosa. En això no hi crec gaire jo. Qui sempre ha estat capaç de canviar l’estat de les coses a fi de sortir-ne beneficiada ha estat la gent. Efectivament, si l’esquerra no espavila des de baix prest tornarem a tenir la dreta damunt, encara que soni a auguri. Sí, propostes, debats, discussions, i ara! No us adormiu!
Després d’haver sortit les xifres de l’endeutament que té l’ajuntament de Ciutadella, jo, de ser una de les dues persones referides, me cauria la cara de vergonya i estaria afrontada, fins i tot, de sortir al carrer. Però elles, erre que erre, diguent la seva fins el final. Haurien d’estar afrontades de dir el que diuen. Però bé, sembla que hi ha gent que no té vergonya de res, que té la cara de màrmol. Els polítics haurien d’administrar els doblers públics amb més miraments que el nostre propi doblers, ja que, aquest és els doblers de tots. Més valdria que callessin, però, clar: “quien calla, otorga”, i elles no estan disposades a otorgar res a ningú, més que als seus propis interessos, com sempre.
Mpons,
Tens raó, sols les persones podem canviar les coses. Jo tampoc crec que siguin els polítics qui ens hagin de solucionar tots els problemes. De cap de les maneres. El que jo deman a les persones que es dediquen a la política és responsabilitat a l’hora de gestionar els recursos. No els individuals sinó els recursos públics, sobretot els doblers. Si fins ara era escandalós veure com els malbarataven, ara és un cas de consciència. I els ciutadans no podem mirar cap altre costat com si no passés res. No podem adoptar una actitud passiva, acceptar com si fos normal que les persones que ens governen administrin convenientment el que els ciutadans deixem a les seves mans . Hi ha fets indignants i que poden sonar a demagògia, no ho negaré però sobre les que hauríem de reflexionar: com la sospitosa unanimitat a l’hora de apujar-se els sous. Veure com es reparteixen càrrecs que ningú no sap ben bé perquè serveixen però que duen assignat grans salaris.Com gent jove, massa jove, fa de la política la seva feina de tota la vida. I açò ha arribar a ser tan habitual que a la població ja ni tan sols li mereix un comentari. Tal vegada quan els fets passen de cert punt donen lloc a comentaris tan poc adients tan plens de resignació que dóna vergonya.
Seria utòpic però molt positiu que hagués una protesta generalitzada, un càstig exemplar per tots aquells que fan un mal ús dels vots rebuts i que és una manera de denigrar aquells que els hi han vonat
Bona nit:
.
Les cultures no s’han forjat en la bonança econòmica, més bé al contrari: pels doblers s’ha renunciat a la Cultura. La Cultura ha de ser una forma de fer feliça a la gent; viure bé un amb si mateix; trobar-s’hi, reconèixer-s’hi, identificar-s’hi.
.
“El reconeixement de la cultura és l’única garantia sòlida del futur.” Chapeau!! (Gràcies Nom necessari per aquest regal de més amunt)
.
Que algú parli de l’atur, em sembla fantàstic. Aquí, pel que conec, parlar del que un vulgui, se li diu llibertat. Que ningú parli de l’atur, també ha de ser llibertat. Llibertat és la capacitat d’elecció.
.
La raó absoluta no existeix.
.
El patrimioni, la Cultura, el paisatge, els elements identitaris… són elements reflectaris de la societat. Paisatge, cultura, llengua, patrimoni, història… ens diu el que som. Les persones són el més important i són elles les que fan…el patrimioni, la Cultura, el paisatge, els elements identitaris. L’economia d’un lloc també és el reflex social, si més no, descriu el que vol ser aquella societat, o bé cap a quina identitat camina. Acceptar-ho o no és és el desig del que un vol ser. Jo tenc un idea del que m’agradaria ser i en quin model territorial i econòmic voldria viure. Les persones són importants. I tant!! però totes. O sigui el poble sencer. No em val la veu única dels poderesos interessats ni dels ‘lobbys’ demagogs
influents en determinades línies econòmiques.
.
La Cultura s’ha institucionalitzat, com moltes altres coses. La Cultura és quelcom més que la partida presupostària que destini una institució. Per armar un glosat, un concert musical, una trobada poètica, voler conèixer la història nostra i d’altri, tallar una roca esculturalment, pintar, escriure, celebrar trobades gastronòmiques, interessar-se per l’arquitectura, anar a pescar serrans, cantar en una coral… per tot açò, no cal fer una instància. I s’equivoca, i molt, qui cregui que açò és folclore residual.
.
Nel Martí en parla encertadament de moltes d’aquestes coses.
.
“Que el llegir no ens faci perdre l’escriure”… ni tampoc que els doblers ens facin perdre el bord.
.
Que tingueu bona nit.
“Perdre el nord” no el bord, perdó.
S’afirma moltes vegades que les èpoques de crisi econòmica comporten un floriment de la cultura. No així en el cas de la història de l’illa de Menorca, on –com es força admès i conegut- el període de major conreu cultural i de creació artística va coincidir amb una llarga etapa de bonança econòmica: el segle XVIII. El paisatge de l’illa va canviar gairebé de forma radical la seva fesomia, es plantà enclova i s’introduïren les vaques frisones que avui campen per les tanques i de la llet de les quals es produeix el formatge de què tan orgullosos estan els menorquins. També van ser els anys en què es construïren les cases de factura pal.ladiana dels llocs que avui en dia formen part del patrimoni d’arquitectura rural de l’illa. En el transcurs d’aquell segle s’erigiren pobles sencers, Sant Lluís i es Castell, i les ciutats van créixer ravals enllà. Es feren hospitals, llatzarets i s’acabaren de fortificar els castells de Sant Felip i de Sant Antoni. Es traçaren nous camins. Va ser una època de llibertat cultural, quan a Menorca a més de la llengua catalana pròpia se’n parlaven també d’altres, l’anglès, el francès o el grec. Va ser el període de major floriment en el camp de les ciències i les lletres de tot el país. Hi havia llibertat de culte: catòlics convivien amb anglicans, ortodoxos i maçons. En el major nombre dels casos, l’Administració regentava els recursos de forma modèlica i exemplar. No es malmetien els doblers públics. Hi havia diàleg entre cultures, religions i maneres de veure el món. Al segle XVIII hi va haver llibertat de comerç, el port de Maó era franc i la ciutat floria. Menorca era una illa oberta al seu temps.
.
(Voldria que ningú veiés en aquest escrit fantasmes de demagògia, ja que en línies generals estic d’acord amb la política mediambiental del GOB i del PSM. El que intent és aportar o recordar dades per a la reflexió)
“És tal la quantiat d’Història que ha passat per l’illa que la tramuntana no ha pogut netejar-ne l’atmosfera, feixuga, bategant de records, de tradicions i dominacions”. (Màrius Verdaguer).
.
És evident que el segle XVIII marca amb ‘negreta’ una part de la Història de Menorca. Jordi Carbonell ‘anomena “Període menorquí de la literatura catalana”, per a nomenar un gènere actiu, llavors, a la nostra illa, entre altres activitats culturals emergents.
.
És un segle d’obertura econòmica per mor de les ocupacions estrangeres, que produí satisfactòries relacions comenciarls i mercantils a l’empara del port de Maó, que els anglesos aprofitaren molt bé per augmentar les connexions en el marc del Maditerrani. Aquest floriment economico-cultural jau a l’ombra de les dominacions, (Angleterra i França) que no vingueren a l’illa per aflorar la vida dels menorquins, sinó per a la dels seus interessos internacionals com a potències navals que foren. L’ocupació de Menorca pels anglesos, va propiciar una més eficaç defensa constanera, el que feu que els pagesos, arrecerats més l’interior (recordau: Moros a la costa), puguessín tornar a conrear l’extensió agrària de la nostra illa, en una iniciativa impulsada perl governador Richard Kane.
.
Tanmateix, essent així, la seva presència, és cert que ajudà a millorar l’economia menorquina, però molt localitzada al llevant illenc, on s’hi constituí el centre neuràlgic de l’illa. I ningú dubta que aquells períodes d’anglesos i francesos alleugerà la vida dels menorquins i, sobretot, incentivà la lliure activitat cultural pròpia; va reeixir com no ho havien fet amb cap dependència monàrquica espanyola. Ni sols ara és així.
.
Però parlam d’un parentisi en la Història de Menorca, brillant, sens dubte, però no el que reflecteix la identitat menorquina com a tal. La personalitat menorquina actual l’hem de datar a finals del segle XIII, tot i que en l’actualiat les influències de tots tipus és encara ara ben marcada. El renaixement de la nova cultura incoporada a l’illa de Menorca a partir del segle XIV porta també canvis socials, culturals, econòmics, legislatius i administratius. Durant segles, aquesta empenta socio-econòmica i cultural s’ubica a Ciutadella amb una ampla i representada classe arisocràtica i clerical que s’incrementa a finals del segle XVI amb la restauració de la Diocesi (1797) i amb la compra de nous títols nobiliaris. Llavors, vindria el fructífer segle XVIII a la part de Llevant.
.
Deia ahir que la cultura no s’ha forjat en les bonances econòmiques (salvades excepcions més amunt explicades encertadament). El períodes de refivaent cultural sumen i marquen època, tanmateix la seva projecció disposa d’arrels més ancestrals.
.
També m’agrada la història. Què hi farem!!
.
Deixau-me acabar amb un text que trob un encert de descripció: “…no convé quedar-se amb el que de Menorca pugui dir la informació més tòpica. Aquí es recomana fixar els ulls endins de l’illa, com en un mirall, fins a trobar-hi la justa mesura com a persones al món. Açò és una illa, un horitzó marítim; tal vegada -però no n’estic tan segur- una manera de ser, projectada al futur”. (Joan Francesc López Casasnovas)
.
Quan parl de demoagogia no ho faig en concret de ningú d’aquí, sinó en aquells poders fàctics que marquen les pautes del futur sense tenir en compte la felicitat dels ciutadans i al marge d’aquests. És allò de “…la inforació més tòpica”.
.
Salut.