Encara que hi faltin unes setmanes perquè l’estiu astronòmic s’acabi, el meu estiu ho fa sempre amb el retorn a les aules i amb la partida dels fills a Barcelona. També enguany, malgrat haver viscut un juliol i un agost tan diferents a tots els altres. Un estiu que, per primera vegada, no ha passat com un alè. La intensitat de cada hora ha allargat el temps i ha confitat les paraules, els gestos, les emocions. La vida ens posa a prova sempre i el patiment no sap d’estacions. Acompanyar la malaltia de qui més estimes és un exercici complex en què transites per tots els estat de l’ànima. I no pots renunciar a cap perquè tots són teus i tots són necessaris.
Ha arribat el setembre. El temps avança sempre, malgrat les percepcions. I prest arribarà el fred i, sense saber com, un dia els carrers s’ompliran de llums i de música. I arribarà el moment en què aquest estiu etern es transformarà en un record que durem per sempre fixat a la memòria. L’estiu del 23. L’estiu en què vam confirmar tot el que ja sabíem. Que hi ha coses importants i coses que, malgrat que hi dediquem massa temps, no ho són gens. Que la vida té, també, una cara fosca. Una cara que fa, però, que l’altra sigui encara més lluminosa. I, sobretot, l’estiu en què hem tocat amb tots els sentits que els camins difícils no ho són tant si els fas acompanyat de la gent que t’estima. I que, de gent que t’estima, n’hi ha molta.