Estic llegint Llibertat de Jonathan Franzen. Damunt la tauleta de nit o mal col·locats en un prestatge de la biblioteca, m’esperen Crim de sang de Sebastià Alzamora i Carretera secundària de Joan Carreras. També Kabul i Berlín a l’últim segon de Joan Mas. O el segon volum de Dones republicanes de Margalida Capellà. I, des de fa més temps, La vida manual d’ús de George Perec, o la Pastoral americana de Philip Roth. I, així, podria continuar fins a l’infinit. Perquè, a noves lectures, hi afegiria, encara, tots aquells títols que voldria tornar a llegir per un motiu o altre: Terres de l’Ebre de Sebastià Juan Arbó; Pa negre d’Emili Teixidor;  Jo confesso de Jaume Cabré; Narracions completes de Dorothy Parker; La gavina de Sándor Marai…

No em sé pensar sense llibres.  No puc entendre com hi ha persones que poden viure sense llegir, condemnats a viure, només, una vida. Hi ha personatges que recordes com si fossin un parent llunyà. Frases que et persegueixen sempre. Títols que voldries haver escrit tu. I autors a qui agraeixes haver-te il·luminat a través de les pàgines dels seus llibres. A qui agraeixes que t’hagin fet pensar, emocionar, gaudir, somriure, discutir, discrepar, admirar, angoixar, plorar, enlluernar. Viure històries impossibles. Llunyanes. Asseguda a la butaca de l’altell. O dins el llit, amb la mala consciència de saber que has d’apagar el llum perquè demà no hi haurà qui et desperti.

No em sé pensar sense llibres. D’altres autors i propis. La incertesa d’una primera idea que no saps on et portarà. L’angoixa i l’emoció  d’avançar per un camí ple d’ombres. Uns noms triats a l’atzar, o no, que s’acaben convertint en els companys silenciosos de la teva existència. La decepció de reconèixer que has triat una drecera fàcil que no et duu on tu volies. La paciència de tornar a començar una història que donaves per definitiva. La satisfació de retrobar la veu primera, aquella que no hauries hagut d’abandonar mai. L’alleujament d’ensumar el final. Per tornar a començar. Per començar a donar forma a una altra idea, tot just dibuixada en el pensament.

23 d’abril. Sant Jordi. El dia que una part del món celebra els llibres. El privilegi de la lectura. El plaer de la lectura. Llibres, autors, lectors.  Tots al carrer per, després, des de la lectura solitària, des de l’escriptura solitària, retrobar-nos a nosaltres mateixos a través de les paraules. Un autèntic privilegi.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 3 comentaris

Entre finals del segle XIII i durant el XIV, es van escriure les  grans cròniques catalanes: la del rei Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere III. En aquest sentit, cal remarcar el fet que dos monarques siguin els “autors” del relat dels fets històrics més destacats dels seus regnats, un fet insòlit fins llavors.

Així, les quatre grans cròniques remeten, d’una banda, a antigues cançons de gesta perdudes, transmeses de forma oral per joglars, i, de l’altra, apunten cap a un gènere nou: la novel·la. Perquè la base històrica va acompanyada per una prosa amb voluntat literària, plena de petits detalls, de desripcions acurades i, evidentment, d’exageracions per tal d’aconseguir el seu propòsit principal: enaltir els monarques de la Corona Catalano-Aragonesa en el seu moment de màxima projecció.

A Menorca, comptam, també, amb una crònica, la Crònica Menorquina, més breu que les altres i que se centra, només,  en el moment de la conquesta de l’illa per part d’Alfons III. Tal i com expliquen Josefina Salord i Joan F. López al fascicle de l’Enciclopèdia de Menorca: “Aquesta modesta Crònica menorquina té, tanmateix, un valor extraordinari ja que demostra l’existència d’una producció historiogràfica pròpia, creada a l’illa arran de la conquesta. Pertanyent al gènere de la narració històrica, la seva finalitat era de fer reviure cada any al poble de Menorca, a través de la paraula acolorida dels clergues, els fets d’aquesta data memorable, “legitimada”, segons la concepció medieval, per la intervenció providencial de sant Jordi i sant Antoni.”

Si avui no hem perdut aquesta crònica oral és gràcies a Pere Miquel Carbonell, un humanista que la inclogué dins el volum Cròniques d’Espanya. El 1958, Josep Salord i Farnés va fer una edició de la Crònica Menorquina i, el 1997, José Ignacio Montobbio en feia una “edició paleogràfica i transcripció catalana seguida de la versió castellana”. Es tracta, així, d’un text important dins la historiografia menorquina que, avui, 17 de gener, 725 anys després que Alfons III conquistàs Menorca per incloure-la dins la Corona Catalano-Aragonesa, cal tenir, més que mai, ben present. Aquesta és la nostra història, el nostre passat, les nostres arrels. Encara que n’hi hagi que ho vulguin disfressar amb músiques que grinyolen.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 6 comentaris

Tal dia com avui, l’any 1940, naixia Joan Solà, filòleg i lingüista que dedicà la seva vida a l’estudi i a la divulgació de la llengua. I, avui, més que mai, se’m fan necessàries les seves paraules. Hem de plantar cara perquè, com va dir el poeta menorquí Ponç Pons, no tenim “més heretat patrimoni o pervindre / que la llengua on perdura el record d’una terra”.

No defallim. Aquí tenim les paraules del mestre Solà:

“Jo voldria dir-los tres principis que a mi em funcionen prou bé:

Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres.

Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne.

I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.”

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 7 comentaris