Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Llibres i autors'

Les històries que conflueixen a Les veus del Pamano

 

 

El corrent d’un riu és el corrent de la vida i de la mort. Les dues cares, sempre inseparables, d’una única moneda que no és altra que l’existència humana. Una existència humana que, en la novel·la de Jaume Cabré, s’emmiralla en les aigües del riu Pamano, un riu que el mateix autor ha definit com un riu “tímid, amagat” i que, tanmateix, és capaç de projectar amb tota la seva força la vida i la mort d’uns éssers, potser també tímids i amagats rere les muntanyes de la vall d’Àssua, que van veure la seva vida trencada per la guerra. La vida i la mort d’aquells éssers anònims que són els grans oblidats de la “Història” però que, sens dubte, són, també, els grans protagonistes de la veritat. Una veritat que cal recuperar. Una veritat que resta esmicolada, aquí i allà, en centenars, en milers d’històries silenciades. Cal recuperar la seva veu. Cal sentir la veu del silenci. Com les veus que ressonen, calladament, per les aigües fredes del Pamano.

Així, l’enderrocament, tot just iniciat aquest nou segle, d’una vella escola del poble de Torena serà el detonant que farà aflorar a la superfície tota la duresa d’una postguerra que, malgrat el temps transcorregut, resta ben viva en la memòria del poble. Tina Bros, una mestra aficionada a la fotografia, enfocarà amb la seva càmera alguna cosa més que un edifici a punt de desaparèixer: dins aquelles parets, amagats com un tresor, trobarà els diaris que Oriol Fontelles, el mestre d’aquella petita escola durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, adreça a la filla que mai no coneixerà i que expliquen els darrers anys de la seva vida. Unes pàgines que deixaran en evidència tot un joc d’interessos, de passions i d’odis sota els quals s’amaga l’autèntic Oriol: el maquis que la passió d’Elisenda Vilabrú converteix en màrtir de la causa feixista.

Treure a la llum la veritat d’Oriol Fontelles serà l’objectiu de la Tina Bros des del moment en què una simple fotografia la portarà al nom de l’home que, ja des de les primeres pàgines de la novel·la, sembla entestat a lligar, malgrat totes les distàncies temporals, la seva vida a la d’ella. No debades, la primera part de Les veus del Pamano duu per títol “El vol del verdum”, en referència a una altra fotografia que Tina havia fet una setmana abans al cementiri del poble i en la qual queda immobilitzat, al costat de la imatge d’un monument degradat, el vol de l’ocell que, amb el seu bec, sembla escriure les paraules gravades a una llosa que també ha volgut sortir a la instantània: el nom, no podia ser altre, d’Oriol Fontelles. No és estrany, doncs, que, al final de la novel·la, s’afirmi que la Tina “creia en allò que podia ser impressionat en una pel·lícula, ja fos matèria, record o sentiment. Però no creia en gaires coses més.”

El temps serà entès com un temps circular, repetitiu, que no deixa lloc al dramatisme. Les identitats es poden arribar a confondre. Els diàlegs combinats de personatges situats en dos eixos cronològics diferents són possibles. I, fins i tot, hi ha accions paral·leles tan colpidores com la del capítol 27 de la III part en què una ampolla, amb un missatge en el seu interior, llançada al riu per un dels alumnes de la Tina, adopta la forma del cos inert d’un maquis, també amb un missatge en el seu interior, que havia davallat, cinquanta anys abans, pel mateix riu. En el fons, tant se val que la Tina nasqués després de la mort d’Oriol Fontelles. Els lligams estrets que s’estableixen entre els dos són els lligams morals que estam obligats a establir amb el nostre passat perquè, com afirma la Tina, “la mort no tingui l’última paraula”. Es tracta, en darrer terme, de lluitar contra l’oblit que els vencedors ens han volgut imposar. Contra el silenci imposat als perdedors. A aquells que moriren a la guerra i, també, a aquells que van quedar-se sense vida i van haver d’aprendre a sobreviure en la foscor d’una postguerra, potser encara més cruel.

Aquesta concepció del temps converteix Les veus del Pamano en un riu en el qual hi ha múltiples corrents narratius que conflueixen per donar forma a una història de Guerra Civil espanyola que Jaume Cabré situa als Pirineus pallaresos i que fuig del blanc o negre per endinsar-se dins les misèries humanes de tots plegats. Dels falangistes als maquis, de les heroïcitats a les covardies, passant per la por, la destrucció, la crueltat, Cabré teixeix històries que va enllaçant les unes amb les altres de forma magistral, des del present cap al passat, en una estructura literària complexa que, lligada a la concepció del temps abans esmentada, no fa més que qüestionar el concepte de “veritat”.

A Les veus del Pamano, com a la vida, res no és el que sembla. I, en aquest sentit, la multiplicitat de perspectives amb què juga l’autor així ho fa evident. Els nombrosos fils argumentals que permeten al lector resseguir una història des de diversos punts de vista contribueixen, sens dubte, a fer aflorar les confusions, les sospites infundades, els secrets i els enganys. No serà fins que no s’hagi escoltat, bé de forma directa, bé a través del narrador, tot el que els personatges han de dir, que no es podran abastar tots els aspectes de la història que ens explica Jaume Cabré. No debades, els diferents fils narratius que s’enceten a la primera part de la novel·la se situen, bàsicament, en dos eixos temporals –primers anys de la postguerra i principis del segle XXI- que permeten al lector seguir, de forma simultània, passat i present. Un passat i un present lligats per la voluntat dels uns que aquells fets dramàtics no caiguin en l’oblit; per la memòria, pels records d’uns altres que, com diu el poeta-gravador de lloses Serrallac, es graven a foc al cervell. Uns records que, com els guardats als quaderns d’Oriol Fontelles, cal que surtin a la llum per retornar-li la dignitat. La seva i, de retop, la de tantes altres víctimes del silenci.

Els cementiris, com els rius, contenen tota la vida de les persones resumida en una simple pedra. La vida i la mort ben juntes, una altra vegada, com el corrent d’un riu. La remor, la cantarella del Pamano, només la senten aquells que han de morir. Tots, en definitiva. I al Pamano, davant la mirada buida d’Elisenda Vilabrú, potser castigada per haver ofès els déus, hi confluiran personatges i temps que ens parlaran d’amor i mort, de dignitat i de veritat. De la veritat que encara resta esmicolada, aquí i allà, en centenars, en milers d’històries silenciades que cal escoltar. Com les veus que ressonen, calladament, per les aigües fredes del Pamano.

(Fragment d’un text llegit, el 7 de maig de 2008, a la Jornada Jaume Cabré, organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Bellaterra)

índex

Xavier Serrahima és escriptor: “Després d’un llarg periple iniciàtic de navegació a través de les més diverses, impensables i curioses professions —només algunes de les quals incidentalment emparentades amb la literatura— l’any 2oo8 decidí capbussar-se de ple en l’oceà atzarós de l’escriptura, la seva veritable passió des que va ésser capaç de sostenir un llapis.”

Així les coses, en Xavier viu de i per la literatura (ell diu que només ho intenta, contra vent i marea), en el sentit més ampli: poeta, novel·lista, crític literari, també modera diversos clubs de lectura, fa presentacions de novetats, conferències i tallers sobre textos i autors. Ha guanyat diversos premis literaris entre els quals m’agradaria destacar aquells que tenen relació amb Menorca: el Xè Premi Contarella (2009) amb Les amigues; el 2n Concurs de Poesia Curta “Ciutat de Maó” (2010); o el XIè Concurs de poesia Festes de Sant Joan (2010) de l’Ajuntament de Ciutadella.

El 2015, va publicar Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre (Editorial Gregal), una novel·la protagonitzada per un escriptor al voltant de la seixantena, Francesc Torressana, a través del qual el lector coneixerà la cara més fosca, turmentosa i dramàtica de qui decideix viure de l’escriptura. La novel·la està encapçalada per aquesta frase: “Sovint la realitat i la ficció són germanes bessones, tan idèntiques que esdevenen indistingibles.” I va dedicada “A tots els artistes i creadors que -a contra vent, a contracorrent (i a contrasseny), deixant-hi pell i ànima, i arriscant-se a naufragar- malden per fer realitat els somnis.” Per tant, la frontera entre l’escriptor real i el de ficció és, sovint, molt tènue.

Un dels grans valors de la novel·la és que, malgrat aquest punt de partida prou dramàtic, l’autor sap projectar una mirada irònica damunt el dia a dia de qui lluita per veure reconegudes -publicades, premiades- les seves obres i topa, una vegada i una altra, amb el mur dels silencis o de les frases condescendents. I ho fa des de la primera pàgina. De fet, he de confessar que, quan vaig llegir-la, em vaig espantar (com pot en Xavier escriure això?): “Tremola, sent la seva feminitat insatisfeta a flor de pell. Un calfred incontrolable…”. A la segona pàgina, però, ja vaig somriure alleugerida: començava el joc.

No us vull explicar la història de Francesc Torressana, història que el lector coneixerà a partir de trenta dies d’un mes de desembre en què, a través d’un estil àgil, de diverses tècniques literàries (diàleg intern, textos poètics, fragments de novel·les del protagonista…), l’autor ens fa participar dels drames literaris i personals del protagonista i del seu final inesperat. Però sí que voldria destacar el fet que es tracta d’una novel·la que, amb valentia, reivindica qui escriu des del compromís personal amb ell mateix, fidel a ell mateix i a la seva veu literària, encara que jo suposi la incomprensió i, fins i tot, el silenci literari:

què dallonses vol dir ser escriptor?, o més exactament fer d’escriptor?, com li expliques a algú que no té res a veure amb vendre més o menys llibres, que aquest no és l’objectiu sinó el mitjà; en realitat, ni això, perquè el mitjà no és vendre, sinó que et llegeixin, que fer d’escriptor o ser escriptor suposa deixar la pell i, sobretot, l’ànima en tot el que escrius, convertir-ho en la raó, l’objectiu i el sentit de la teva vida, no pas servir-te de la literatura, com fan molt, sinó servir-la, posar-te a la disposició d’allò que et surt de dins (…)”

Ja teniu una bona lectura per al 2017!

índex(Text que vaig llegir a la presentació del llibre.)

Abans de res, vull agrair a l’Institut Menorquí d’Estudis i a l’autora del llibre que presentam avui, que m’hagin permès ser avui aquí per participar, de forma activa, en aquest acte, i a tots els presents, la seva assistència.

El model turístic menorquí: mite o realitat (1960-2015), de Carolina Beltrán, publicat als “Quaderns d’Història de les Balears”, d’Edicions Documenta Balear, és un assaig rigorós i ben documentat que es llegeix amb la facilitat i l’interès que només desperten les obres ben treballades i fetes des del coneixement més exhaustiu d’allò que s’estudia. A través de les seves pàgines, poden recuperar la història del turisme de massa a Menorca; comprendre la seva singularitat dins les Balears; veure l’evolució de la tipologia en l’estructura de l’allotjament; o copsar les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de la indústria turística menorquina.

Tanmateix, m’agradaria centrar-me en les propostes de present i futur que el llibre planteja i que estic segura que la majoria dels que avui som aquí, amb independència d’ideologies i formació, coincidirem a valorar com el camí a seguir si el que volem és avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador, que ens ajudi a allargar la temporada turística.

Així, hem de partir de dos fets innegables: el primer, que en aquests moments, la pedra angular de l’economia menorquina és el turisme; el segons, que el turisme que s’iniciava durant els anys 70, exclusivament de sol i platja, ja no és suficient perquè ha augmentat el nivell d’exigència del turista i és necessari oferir-los un atractiu afegit. En conseqüència l’enfocament tradicional del turisme a Menorca presenta símptomes clars d’esgotament i és clau insistir en el procés de transformació del sector turístic i de bastir una nova cultura turística. El repte més important és la dinamització d’un producte turístic que estigui adaptat a les expectatives, que sigui competitiu i que diferenciï Menorca d’altres destinacions.

En aquest sentit, s’ha de fer compatible el desenvolupament del turisme i la conservació del medi ambient perquè és allò que ens dóna un valor afegit. Allò que fa, justament, que la nostra illa sigui un destí atractiu és la capacitat que hem tingut els menorquins de preservar el nostre territori. Cal avançar, per tant, en l’adopció de fórmules que conjuguin el desenvolupament turístic i la conservació del medi ambient. El potencial competitiu de Menorca es troba precisament en la bona conservació de l’entorn. El principal atractiu de Menorca són les seves platges verges, el seu paisatge, l’entorn preservat. Parlar de turisme a Menorca és parlar de natura.

Així, és prioritari diversificar l’oferta turística perquè obre la porta a poder fer realitat dos dels reptes que tenim avui damunt la taula: atreure nous turistes i en temporada baixa. I perquè això sigui possible, s’ha d’identificar l’illa, també, amb gastronomia, amb paisatge, amb patrimoni i activitat cultural, amb una amplia oferta d’oci esportiu.

Voldria destacar la importància que té el reconeixement internacional de Menorca com a territori d’interès cultural i natural, a partir de dos projectes de gran envergadura: la posada en valor de la Menorca Reserva de la Biosfera i la declaració de la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial de la UNESCO. També l’impuls que s’ha de donar al Camí de Cavalls, al Llatzeret, a projectes com les coves de Cala Blanca…, exemples de cooperació entre cultura, medi ambient i turisme.

Per tant, hem de diversificar amb noves propostes turístiques, d’una banda, però també consolidar i millorar el que tenim. Un repte permanent del turisme és establir les condicions òptimes de l’entorn i lluitar contra l’obsolescència de les zones turístiques. També augmentar la competitivitat i la qualitat del sector turístic amb formació dels treballadors, controls de qualitat en totes les parts de l’oferta turística. Per això cal activar tres palanques de transformació: la palanca de la innovació, la palanca del capital humà i la palanca tecnològica.

El turisme és un fenomen molt complex. Ja no és una activitat extraordinària que té lloc una vegada a l’any, sinó que és un fenomen cada vegada més central en la vida quotidiana de les societats occidentals. La nova arquitectura institucional del turisme a Menorca ha de suposar una gran passa endavant. La Fundació Foment del Turisme de Menorca, en què la iniciativa pública i privada conflueixen, ha de ser la gran oportunitat de crear complicitats, sinergies, per aconseguir l’objectiu comú que ja he dit abans: avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador.

El model turístic menorquí s’està construint des de fa anys, a poc a poc, amb iniciatives que arriben des d’àmbits diversos i de les quals ja es comencen a veure els resultats. I estic convençuda que estam en un moment determinant: aquell en què hem de fer que totes aquestes iniciatives confluesquin en un tot. No és fàcil sumar esforços però no ens podem permetre no fer-ho. La feina que realment dóna fruits, la feina que té recorregut, és aquella que es fa des del debat, des de la pluralitat, des de la cooperació i la coordinació. Aquests és l’autèntic objectiu i aquell que hem de fer realitat.

Em qued amb aquest fragment del llibre, em faig meves aquestes paraules de Carolina Beltrán:

“No obstant això, la globalització obliga a encarar el futur del sector amb plantejaments que permetin augmentar la rendibilitat a llarg termini, no només per consideracions de tipus ètic, moral o ecoambiental sinó també per raons de subsistència i competitivitat. Per dur a terme les accions necessàries amb aquesta finalitat, es requereixen accions conjuntes i coordinades, a escala pública i privada, que tinguin en consideració els interessos privats, però també els interessos conjunts de la societat.”

I si els clàssics van passar, un dia, del mite al logos, van començar a observar i analitzar la realitat per trobar allò que donava sentit al mite i transforma-ho en conceptes que dibuixaven ja un món racional i ordenat, a Menorca ha arribat el moment de fer el mateix amb el turisme. I no és empresa fàcil, ho sabem, i, segurament per açò mateix, més engrescadora.
Dins aquest context, aportacions com les de Carolina Beltrán són imprescindibles.

Si he començat aquesta intervenció agraint a l’autora que em permetés ser avui aquí presentant el seu llibre, no puc acabar sense agrair-li la feina feta, les seves reflexions tan necessàries sobre el turisme a Menorca, unes reflexions que s’emmarquen dins els seus estudis sobre el model econòmic de l’illa i que són, ja, avui, tot un referent dins i fora de Menorca.

Enhorabona i gràcies.

Següent »