Maite Salord

Escriptora

Arxiu de la categoria 'Llibres i autors'

 

La mort i la primavera de Mercè Rodoreda és una novel·la densa i despullada, plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure no és sinó morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.

Aire i terra. Aigua i foc, també. Tots quatre, elements imprescindibles dins la novel·la. La mort lligada sempre a l’aigua. Perquè l’obra comença amb la immersió en el riu del pare del protagonista i la seva posterior mort. Llavors, el seu fill, amb només catorze anys, començarà un viatge interior que acabarà amb la descoberta de la realitat, tan dura, de la condició humana i de la mort com un alliberament. Aquesta descoberta es tancarà amb la seva pròpia immersió dins el riu, seguint el camí traçat pel seu pare. Llavors, físicament baldat, sol i abandonat per tothom, viurà només durant la nit. Una destrucció que vindrà lligada, tanmateix, a una construcció. Perquè l’ésser destrossat és aquell que sap, aquell que ja ha assolit el grau més alt de coneixement: la solitud de l’home, la crueltat del món i de la vida. I ja només pot esperar la mort. Com havia fet el seu pare en començar la novel·la, en un temps que esdevé, per tant, cíclic. Un temps on tot retorna i on no hi ha espai per al dramatisme.

La mort lligada sempre a l’aigua. Lligada sempre al foc. Al foc que és vida i destrucció; que purifica i transforma. Un foc que domina el ferrer, el senyor de la mort, el qui fa l’argolla i la medalla que s’ha de col·locar a la soca de l’arbre que cada habitant té assignat per morir des del dia del seu naixement. El ferrer, el sacerdot del poble, que coneix el secret de la vida i de la mort i d’aquí ve el seu poder. Un secret que també coneix el pres del poble, que per això és condemnat, i el fill del ferrer, que, igual que Prometeu, acabarà robant el foc del seu pare i cremarà el poble. Dins aquest context, la primavera simbolitza el desig, les ganes de viure. Un desig que sempre és perseguit. El delicte del pres és haver desitjat, qüestionar-se el món presidit pel ferrer. Un pres que representa la condició humana. L’home com a presoner del seu cos i com a presoner del món. Perquè ambdós personatges, ferrer i pres, són les dues cares de l’existència de l’home: la realitat dura i la necessitat de felicitat. Una felicitat que, tanmateix, l’ésser humà només podrà trobar darrere la mort en la naturalesa, en la llum.

No deixa de ser paradoxal que, justament, Mercè Rodoreda morís abans de veure acabada aquesta novel·la. Una novel·la que és el seu testament, unes pàgines en les quals ens transmet l’autèntic sentit de la vida i de la mort. D’una vida que va ser especialment dramàtica per a ella. D’una mort que volia alliberadora. De l’eternitat: “no sóc enlloc però en alguna banda alguna cosa ha quedat de mi”.

(Article publicat al diari Menorca el febrer del 2006)

Del color dels ocells, d’Emili de Balanzó

 

Aquí teniu la presentació que vaig fer de la novel·la dia 20 d’abril a la Biblioteca Rubió.

Aquests darrers anys, la meva dedicació política m’ha permès conèixer gent molt interessant que sé que formaran part de la meva vida per sempre. Són persones que, segurament, en una altra situació no hauria conegut mai. Fins avui, em pensava que n’Emili era una d’aquestes persones. I dic que m’ho pensava no perquè dubti que la seva amistat serà una d’aquestes que quedaran per sempre sinó perquè avui sé que l’hauria pogut conèixer a través de la faceta que tenim en comú d’escriptors. Qui m’ho havia de dir, després de tantes converses sobre turisme i sobre drets dels ciutadans…

Ja sé que si dic que és un honor poder presentar la primera novel·la d’aquest -aquí on el veis!- escriptor novell, molts del que sou entre el públic pensareu que què he de dir.  Però els que em coneixeu un poc sabeu que som dona amb una pràcticament nul·la capacitat de fer comèdia i, si el que dic no fos cert, em podeu ben creure que hauria tingut fàcil trobar una excusa per evitar ser avui aquí. De fet, he de confessar que encara no sé d’on he tret el temps per preparar aquesta presentació.

Però aquí em teniu, presentant una novel·la que em va acompanyar a Eivissa, el cap de setmana passat, que jo també anava de presentacions amb L’alè de les cendres, un altre títol publicat per Editorial Arrela. Una editorial que avui també està d’enhorabona perquè amb  Del color dels ocells inicia una nova col·lecció, la col·lecció “Embosta”, que vol donar sortida a textos d’autors novells. Una bona iniciativa que, des d’aquí, vull aplaudir.

Però entrem ja en Del color dels ocells, novel·la encapçalada per uns versos de Tomàs Garcés, curiosament, el mateix poeta que jo vaig triar per encapçalar i donar títol a la meva primera novel·la, I del somni, tot. Els versos del poeta que ha triat n’Emili de Balanzó diuen: “Les dones tenen un breu / instant de benevolença”. Jo no necessitaré bona voluntat per mostrar als futurs lectors les qualitats d’aquest text que ha aconseguit una cosa que, darrerament, em costa molt que passi: que una novel·la m’enganxi prou per desconnectar-me del mon i ficar-me dins la història. Per tant, gràcies Emili per fer-me oblidar, durant unes hores, maldecaps i preocupacions, encalçant l’assassí o assassina d’en Nito Fullana, un home de negocis, tèrbol i ambiciós.

El primer que m’agradaria destacar del text és que hi trobam n’Emili curiós, la persona que es fixa molt en els detalls, inquieta i un excel·lent lector, qualitats necessàries però no suficients per escriure una bona novel·la. Perquè ell, a més, i sobretot, demostra tenir un domini del llenguatge literari que el fa capaç de construir una història que va embolicant, capítol rere capítol, el lector.

La novel·la comença amb un primer capítol que fa una detallada descripció del funeral d’en Nito Fullana, “a l’horrible nau de l’església de Santa Maria”.  La desfilada de personatges que passen a donar el condol a la família del mort són observats i analitzats per un narrador omniscient, en tercera persona,  que agafa, però, la perspectiva d’un personatge, en aquest cas, l’investigador amateur, Cris Robert. Aquesta omnisciència que es diu “limitada” és molt útil en la narrativa policíaca perquè permet que el lector vagi avançant en els descobriments de la mà de l’investigador. Comparteixen la mateixa informació i açò és clau per mantenir la intriga.

De la mà de l’investigador, idò, coneixerem una sèrie de personatges que se’ns mostraran amb totes les seves debilitats, pors, misèries i grandeses. Una autèntica obra coral tal i com es pot veure en el fet que cada capítol remet a un o dos noms propis. Passar pàgines és anar coneixent personatges que es fan molt propers, coneguts, encara que, com diu el mateix autor: “La majoria dels personatges d’aquesta narració són tan reals que mai han existit.”

Especuladors, dones frustrades, seductors patètics o homes respectables que amaguen una doble vida transiten per les pàgines d’aquesta novel·la i es converteixen en les peces d’un trencaclosques que acabarà dibuixant una realitat que xoca amb el món d’aparences, o no, a què estam acostumats. És innegable que n’Emili coneix bé la realitat menorquina i que té, a més, una capacitat brutal de captar allò que Llorenç Villalonga en deia “els estats de l’ànima”.  Diu Don Toni de Bearn: “El mínim a que pot aspirar la literatura és a expressar de forma intel·ligible –és a dir, intel·ligent-, els estats de l’ànima. El millor escriptor serà el qui més s’acosti a tal fi, que és per altra part inaccessible. Qui ni tan sols s’ho proposa no arriba ni a escrivent.”

I, salvant totes les distàncies, que sé que són moltes, mentre escrivia aquestes paraules, m’ha vingut al cap la novel·la Mort de dama de Villalonga. Davant el llit on agonitza Dona Obdúlia Montcada desfilen una sèrie de personatges que acaben dibuixant la societat mallorquina del moment. Com davant el taüt d’en Nito Fullana; o com davant els ulls d’en Cris Robert, mentre investiga la seva mort.

La mirada del nostre autor és, però, molt diferent a la corrosiva sàtira de Villalonga. La realitat que ens descriu Emili de Balanzó és filtrada per dos dels seus trets més característics i que m’agraden més d’ell: la ironia –de vegades un punt malèvola però sempre intel·ligent- i la bonhomia, l’Emili afectuós que sempre sap la frase que t’ha de dir només de mirar-te als ulls perquè ja sap si aquell dia estàs cansat, content o fart de tot i de tothom. I amb aquesta ironia i aquesta bonhomia tracta els seus personatges.

Al final, tot i que la intriga guia la lectura, he de confessar que saber qui va matar en Nito Fullana no ha estat el que, finalment, més m’ha interessat de la novel·la. No ha estat el més important. Al cap i a la fi, tothom tenia motius per acabar amb la seva vida. És el retrat dels personatges el que atreu l’atenció del lector. D’uns personatges que són com els estornells que tanquen la novel·la: “Un falcat d’estornells dibuixava capritxoses i fràgils geometries. Els ocells sempre volen massa amunt per saber de quin color són.”

Enhorabona, Emili, i gràcies per aquesta primera novel·la que esper, com a amiga i lectora teva, que no sigui la darrera. A partir d’ara, a les converses habituals, hi afegiren rallar dels nostres projectes literaris. Jo ho agrairé molt.

 

Aquí teniu el text que vaig llegir a la presentació de la Història del turisme de Menorca:

És un autèntic plaer poder ser, avui, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis per presentar el llibre A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca d’Alfons Méndez, una persona que no necessita presentació i que tots ja sabem que és sinònim de treball incansable i de rigor. Presentació que, a més, tenc el luxe de compartir amb els amics Guillem López Casasnovas i Pau Obrador.

Una de les primeres visites que vaig rebre com a Presidenta del Consell Insular de Menorca, va ser la d’Alfons Méndez i Fina Salord, Coordinadora cièntifica de l’IME, que venien a fer-me dues propostes que, en realitat, anaven molt lligades i que eren absolutament engrescadores. La primera, l’exposició “Almon s’està com aquí. Menorca i el turisme 1911-2017”, organitzada per l’Institut Menorquí d’Estudis i que va comptar amb la col·laboració del Consell Insular de Menorca i dels ajuntaments de Maó, Alaior i Ciutadella, i que sens dubte, va ser una de les apostes expositives més interessants d’aquest estiu, com així evidencia l’elevat nombre de visitants que va tenir.

Aquesta mostra ens va permetre veure com el turisme, des dels seus orígens, fa un ús intensiu de la il·lustració i la fotografia per crear una imatge de l’illa que s’ha anat transformant al llarg del temps. No cal dir que el turisme actual és el resultat d’un procés de maduració de més d’un segle, durant el qual ha esdevingut el sector més puixant de l’economia menorquina, fet que ja justificava l’organització d’una exposició dedicada a aquesta activitat. I, tanmateix, la interacció entre visitants i locals té multitud d’altres facetes, que aquesta mostra intentava, també, d’explorar. Una faceta cultural, social, històrica, arquitectònica, urbanística, paisatgística…

Dins aquest context, la segona proposta que em van fer, el llibre que presentam avui, la Història del turisme de Menorca d’Alfons Méndez està cridada a ser una obra de referència dins la bibliografia menorquina per múltiples raons: la primera perquè aborda, per primera vegada i de manera sistemàtica, una història completa, documentada i rigorosa de la història del turisme de la nostra illa des de «la formació de la imatge de Menorca en la literatura de viatges» del segle XVIII ençà fins a la realitat del turisme ara mateix.

La segona perquè el rigor i l’exhaustivitat amb què ha treballat Alfons Méndez, combinant fonts i coneixements d’un abast molt ampli, dona com a resultat una visió tan fonamentada que serà per força indefugible a l’hora de conèixer, sense tòpics, la història del turisme de Menorca i d’emprendre, amb aquest coneixement històric, qualsevol actuació que es cregui necessària.

La tercera, perquè posa a les mans de la gent de Menorca una obra riquíssima que situa la història del turisme insular dins un marc cultural, sociològic, polític i econòmic, que enriqueix el coneixement complet de la nostra illa.

Finalment, perquè ben segur que aquesta obra despertarà l’interès d’altres públics no insulars i de la comunitat científica, per la qual cosa el Departament de Promoció Turística treballa per poder oferir aquesta obra, al més aviat possible, en les seves traduccions castellana i anglesa.

I acab i ho vull fer parlant de futur, dels capítols que, segurament, d’aquí a uns anys un altre estudiós inclourà en una altra història del turisme de Menorca. Sabem que el turisme és un fenomen molt complex. Ja no és una activitat extraordinària que té lloc una vegada a l’any, sinó que és un fenomen cada vegada més central en la vida quotidiana de les societats occidentals. I la nova arquitectura institucional del turisme a Menorca vol fer-se ressò d’aquesta realitat. La Fundació Foment del Turisme de Menorca, en què la iniciativa pública i privada conflueixen, ha estat, és i ha de continuar sent la gran oportunitat de crear complicitats i sinergies per aconseguir l’objectiu comú que no és altra que el d’avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador.

La gestió del turisme a Menorca s’està construint, des de fa anys, amb iniciatives que arriben des d’àmbits diversos i de les quals ja es comencen a veure els resultats. Voldria destacar la importància que té el reconeixement internacional de Menorca com a territori d’interès cultural i natural, a partir de dos projectes de gran envergadura: la posada en valor de la Menorca Reserva de la Biosfera, que el 2018 celebrarà el 25 aniversari, i la declaració de la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial de la UNESCO. També l’impuls que s’ha donat al Camí de Cavalls, al Llatzeret, a projectes com les coves de Cala Blanca…, exemples de cooperació entre cultura, medi ambient i turisme.

I, ara, estam en un moment determinant, a punt de rebre les competències en promoció turística que ens han de permetre insisitir, més que mai, en mostrar tots aquests valors innegables que té Menorca, més enllà de les nostres platges, i que cada vegada són més valorats pels visitants. Tenim molta feina a fer des del debat, des de la pluralitat, des de la cooperació i la coordinació. I també, i sobretot, des del coneixement. Gràcies, Alfons, per regalar-nos aquesta història del turisme que, sens dubte, ens ajudarà a enfrontar-nos al futur amb una mirada més rica, més crítica i, per tant, més encertada.

Següent »