Maite Salord

Escriptora

Arxiu de setembre 2009

Xerrameca

La “xerrameca” és quan un -o una- parla molt i sense substància. És redundant, repetitiu i diu el mateix una vegada i una altra, només que amb paraules diferents (això, en el millor dels casos!). xerrameca.jpgDe vegades, el significat poc canviar una mica, es poden introduir matisos, però, al cap i a la fi, acabes dient el mateix. L’acumulació de frases duu a la duplicitat d’idees que, en no aportar res de nou, acaben per esdevenir supèrflues. Per si no m’heu entès, es tracta de dir el mateix una vegada i una altra. Supòs que no cal que ho torni a explicar. Es tracta de repetir una o dues idees, com a molt, tantes vegades com el cos (sobretot el del que t’escolta) tengui capacitat d’aguantar-ho.

Esper que, després d’aquest primer paràgraf, hagi quedat clar que la xerrameca és un autèntic pal. Dijous, a l’ajuntament de Ciutadella, es va celebrar un ple estraordinari amb tres punts  a l’ordre del dia: va començar a les 19,00h i va acabar prop de les 21,00h! Per què? Perquè en tenim que estan encantades d’elles mateixes i rallen i rallen i tornen a dir el mateix, una vegada i una altra. Fins a deu (10!) vegades va repetir la mateixa frase, idèntica, sense un mínim matís. Va arribar que ens va fer perdre la compostura a la majoria dels presents (no comptaré els del seu partit, per cortesia).

A la vista que no és un fet circumstancial sinó que es va repetint -i augmentant!- plenari a plenari, jo, humilment, proposaria dues coses: o deixen que s’esbravi al Parlament o que els diaris, per favor, li deixin publicar un “Mi Diario. Segunda parte”. La salut de tots hi sortiria guanyant. Per cert, i ja que tornam a rallar de salut, la paraula “xerrameca” és sinònim (no a tots els diccionaris, tanmateix) de “verborrea”: del llatí verbum  més el sufix rrea, pres per analogia de “diarrea”, segons l’Alcover Moll. Gínjols? La tiroide de n’Estaràs? Torn a repetir, per si no havien quedat prou clares, les dues entrades?

La Infanticida i Germana Pau, de Víctor Català

Caterina Albert i Paradís és, sens dubte, un dels noms més importants -i no sempre més victor-catala-2.jpgreconegut- de la literatura catalana. Quan li van premiar La Infanticida als Jocs Florals, hi va haver un gran escàndol en saber-se que l’autora d’aquell text, dur i intens, era una dona. Des d’aquell moment, va decidir amagar-se sota el  pseudònim “Víctor Català”, a la vegada que projectava d’ella mateixa la imatge d’una dona casolana, retreta, escriptora amateur. Una imatge absolutament allunyada del que era ella realment: una autèntica professional, de sòlida cultura, viatgera i curiosa. Exactament, la imatge que ens proporciona la seva obra, d’una rigorositat i una modernitat (entesa com a valentia) inqüestionable.

Aficionada a l’escultura i la pintura, va destacar, tanmateix, com a escriptora. A més dels Drames rurals (1902), la seva novel·la Solitud (1905), una fita dins la narrativa modernista de tombant de segle, explica el recorregut vital d’un personatge, en aquest cas concret, d’una dona, en lluita constant per trobar el seu lloc dins una societat  interessada, hipòcrita i insolidària, per tal d’assolir  una existència pròpia i autònoma. Com a poeta, va publicar dos reculls El cant dels mesos (1901), poesia vitalista, i Llibre blanc (1905), d’influències decadentistes i simbolistes. Avui, tanmateix, m’agradaria destacar la faceta teatral de Víctor Català.

Dissabte, 26 de setembre, al teatre de Calós, tindrem la sort de poder veure representats dos monòlegs de l’autora, La infanticida i Germana Pau. Són obres intenses, dures, d’aquelles que no deixen l’espectador indiferent. Les protagonistes es veuran abocades a situacions límit que ens permetran, i ens obligaran, a una anàlisi psicològica i moral dels fets que no sempre és fàcil. Cada paraula, colpeix; cada imatge, et sacceja. I amb dues actrius com Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons a l’escenari, els textos de Caterina Albert assoliran, sense cap dubte, tota la intensitat i l’emoció que reclamen. Dues obres, dues actrius que són un luxe i que, de cap manera, no podem deixar-nos perdre.

Grip Nova

Tot i el risc de semblar que aquest bloc s’ha convertit en un tractat de malalties diverses, primer amb l’entrada sobre la glàndula tiroide i ara amb la de la Grip A, ja em perdonareu, però necessit grip.gifreflexionar en veu alta (o per escrit, que ve a ser el mateix), sobre el tema. Veureu: fa setmanes que em deman què faré quan em donin la notícia que (déu no ho vulgui, amb permís d’en Nel!) un company de feina o un familiar o un amic d’escola dels fills o jo mateixa tenc la malaltia. Quina serà la meva reacció? Difícil de predir, certament.

I, vet aquí que, ahir, mentre llegia el diari em trob que, en una escola de Catalunya, la falsa alarma sobre un cas de grip nova va provocar un atac de pànic de tal magnitud que un centenar de fillets van deixar d’assistir a les classes. Va ser necessària la intervenció de l’ajuntament, metges i pediatres per calmar la situació i retornar a la normalitat.

Estic convençuda que el bombardeig d’informació negativa  sobre el tema ens ha condicionat a tots plegats, per molt que metges assenyats ens expliquin, en privat, que les morts que provoca la grip comuna són, si fa no fa, com les que provoca la nova. L’única diferència -important- és que aquestes morts no són notícia. I parlant de notícies, també vaig llegir ahir, en un raconet del diari, que, cada trenta segons,  mor un fillet de malària al món. I que el tractament per curar-lo costaria 20 cèntims cada dia. I em vaig sentir ridícula patint per allò que encara no és i que, segurament, si mai és, en una setmana al llit en tindrem prou per recuperar-nos. Així que, per quan una vacuna contra l’estupidesa -per dir-ho de qualque manera- humana?

Següent »