Maite Salord

Escriptora

Arxiu de juliol 2009

El fons i les formes (II)

Dia 21 de juliol de 2008, quan feia pocs dies que, a l’ajuntament de Ciutadella, havíem tancat la comissió d’investigació del cas Nerer, les conclusions de les quals són a la Fiscalia Anticorrupció de Balears, vaig escriure una entrada amb el mateix títol de la d’avui. Avui, que fa pocs dies que hem tancat una altra comissió d’investigació, la de “Ciutadella Turisme” (CITUR). Ha passat un any i, entremig, la vida política a Ciutadella ha estat convulsa: nou dels deu regidors del PP abandonen el partit; es romp la coalició de govern PP-UPCM; es crea el grup Mixt, que va governar fins fa quatre mesos; i, actualment, govern en minoria de PSOE-PSM.

Entre tant de canvi radical, però, les tensions entre el Grup Mixt i el regidor d’UPCM es mantenen, la darrera mostra de la qual ha estat la darrera reunió de la comissió CITUR. Els primers apel·len a les formes del segon. El segon insisteix en el fons de la qüestió: la política d’amiguisme i falta de transparència, per dir-ho de forma suau, dels primers. I, aquí, al meu parer, radica el punt clau del tema. Puc no estar d’acord amb moltes de les actuacions “formals” del regidor d’UPCM (de fet, ho he dit públicament en moltes ocasions, en aquest bloc mateix). Ara bé, l’important, l’origen de tot, és l’actuació irregular del govern del PP dels darrers sis anys a Ciutadella. I, això, per moltes cortines de fum que hi vulguin escampar damunt, és inqüestionable.

Per tant, diria que l’estratègia del Grup Mixt és clara: mentre es parla de les formes, no parlam dels fons, que és el que a ells els fa mal realment.  A ells i al PP del qual provenen i sota les sigles del qual van dur a terme totes aquestes actuacions més que sospitoses. Així, potser el més intel·ligent seria no donar-los motiu de queixes pel que fa a les formes i capolar-los en allò que és realment important: haver enfonsat Ciutadella a nivell polític i econòmic; a nivell de confiança i d’il·lusió, com venim denunciant des de fa sis anys.

Així, em sabria greu que els membres del Grup Mixt de l’ajuntament de Ciutadella acabassin semblants uns màrtirs atacats sense pietat. O que la gent, entre tanta sortida dels plenaris i tanta disputa sobre si m’has dit o t’he dit, acabàs per oblidar el que van fer al nostre poble. Aquest és, al meu parer, l’únic camí possible: no caure en provocacions i tenir clar quin és l’objectiu. El principal objectiu: regenerar la vida política de Ciutadella i tornar a generar il·lusió. I això passa perquè tot el que van fer de forma “irregular” surti a la llum. Sense cortines de fum.

Millenium, d’Stieg Larsson

He devorat el darrer llibre de la trilogia Millenium, d’Stieg Larsson, La reina al palau dels corrents d’aire, amb la mateixa passió que els dos primers, Els homes que no estimaven les dones i La noia salander21.jpgque somiava un llumí i un bidó de gasolina. Tanmateix, he de dir que no totes les pàgines d’aquests tres llibres m’han interessat per igual. És ben cert que, quan parles de novel·les d’entre cinc-centes i vuit-centes cinquanta pàgines, el més normal és que hi hagi fragments més captivadors que d’altres. Ara bé, després de donar-hi unes quantes voltes, he arribat a la conclusió que el que realment m’ha apassionat de Millenium té un nom: Lisbeth Salander.

La Salander és, sense cap mena de dubte, l’autèntica protagonista de la trilogia. Una dona jove, especial, amb una història familiar i personal que esgarrifa, però que, per desgràcia, se’t fa absolutament creïble. Una autèntica supervivent de la violència, de la  hipocresia, de la injustícia, del dolor. Una rebel, orgullosa i amb un peculiar sentit de la justícia i de la moral, a la qual acabes perdonant tots els excessos. Una hacker infal·lible, superdotada, menuda,  capaç de planejar, i executar, les venjances més terribles.

L’únic que he trobat a faltar a Millenium, en referència a la Salander, és un encontre, cara a cara, amb la seva germana bessona, només esmentada a les pàgines dels llibres. Si no hagués mort, hauria dedicat Larsson un quart volum a desenvolupar la història? No ho sé.  Sigui com sigui, però, al seu costat, la resta de personatges queden, al meu parer, en un segon pla. Així, és ella qui dóna ritme a la història. Ella qui m’ha mantingut enganxada a la història. Sens dubte, un personatge literari que sobrepassa els dos milers de pàgines de Millenium.

Lluna

(Text escrit dia 22 de juliol de 2004)

“Dimarts va fer trenta-cinc anys que l’home va arribar a la lluna. A la lluna, que és sinònim de l’impossible. “Tu vols la lluna”, diu la saviesa popular a qualcú que demana coses excessives. lluna44.jpg“Alçant els punys pots percudir la lluna”, respon el poeta Miquel Martí i Pol. Perquè, certament, la lluna és l’inabastable, els somnis, però també és la capacitat de lluitar per fer-los realitat. Tots hauríem de voler la lluna perquè no hi ha res pitjor que conformar-se amb una vida que no és com voldríem. Hem de lluitar per aconseguir la lluna, una lluna a la qual no s’arriba amb grans naus especials ni amb equips tècnics sofisticats. Els camins per arribar-hi són, aparentment, molt més simples i, tanmateix, la humanitat, aquella humanitat que un dia va saber travessar l’univers, és incapaç avui de recórrer camins ben propers i ben coneguts.

Jo vull la lluna i no vull tornar a veure mai més que desenes de fillets i filletes, siguin de l’Índia o de qualsevol altre lloc del planeta, morin cremats mentre són a l’escola, una escola que no reuneix les mínimes condicions de seguretat i, el pitjor de tot, una escola en la qual els adults fugen de les flames deixant les criatures a mercè del foc.

Jo vull la lluna i no vull tornar a assistir a l’espectacle depriment de veure les màximes autoritats en el tema de la SIDA haver de reconèixer que són incapaces de lluitar contra el mercantilisme que envolta aquesta epidèmia mundial i que fa que els més pobres, homes, dones i criatures, morin sense compassió mentre, qui té mitjans, pugui sobreviure amb una qualitat de vida prou acceptable.

Jo vull la lluna i no vull que hi hagi més immigrans que es juguin la vida diàriament dins pasteres fugint de la pobresa més absoluta i que siguin rebuts, a aquest món nostre tan civilitzat, com si fossin delinqüents.

Jo vull la lluna i no vull més fiscals generals de l’estat que facin burla del poder sobirà del poble a través dels seus representants polítics evidenciant, d’una forma clara, el seu menyspreu cap a les institucions democràtiques que, en teoria, ell representa.

Jo vull i la lluna i, tanmateix, he de reconèixer que, avui per avui, és molt més fàcil ficar-nos dins una nau especial que val milions i milions i deixar endarrere aquesta terra nostra, “aquesta covarda, vella, tan salvatge terra”, emprant paraules de l’altre gran poeta Salvador Espriu. Si els avanços tecnològics no s’empren en benefici de les persones poden ser una manera d’amagar-nos la realitat. Un manera de “fer-nos veure la lluna dins un cove”, o sigui, d’enganyar-nos. “

Següent »