MENORCA, MATRIU DE VIDA
Ocell que vas i véns
i travesses la mar d’un cap a l’altre,
si veus, al mig del blau,
si veus una illa amb serenor d’estàtua,
no preguntis son nom als mariners,
que els noms no tenen importància.
Pensa només que aquell és el fossar
dels meus ocells d’infància.
Gumersind Gomila, Els ocells morts
Així que no hi ha, em sembla, res més. Res més que el paisatge, les paraules i les persones. I Menorca és tot això. Tot ben junt. La terra on claves les arrels. Les persones on claves les arrels. La llengua on claves les arrels. I jo ho visc, tot ben junt, amb responsabilitat i compromís. Convençuda que cal lluitar pel que volem. Pel paisatge que volem. Per les paraules que volem. Per com volem que visquin les persones que ens envolten. No cal donar-hi més voltes. I es pot lluitar des d’àmbits molt diferents. I jo vull una Menorca orgullosa i acollidora. Serena malgrat la lluita constant contra el temps. Menorca emergeix i emergirà, així, dignament, entre les onades. Amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.
- Amb totes les lletres, Textos literaris
- 2 comentaris
Fantàstic poema! fantàstica definició la que fas de l’illa!
I un poema que va musicar Mariàngels Gornés.
Gràcies, Menorquit. Aquest poema de Gumersind Gomila sempre m’ha agradat. De fet, encapçala la meva novel·la La mort de l’ànima.