No fa gaire que acaba de ploure. Una cortina d’aigua atepeïda i grisa que semblava que no havia de tenir fi. No és d’aquest temps, però, que vull rallar. Avui, el dia tindrà una hora més i això m’ha fet pensar en un  desig que de vegades exprés en veu alta: que el temps s’aturi, durant un dia, però que jo pugui continuar com sempre, i així tenir l’oportunitat d’ enllestir el munt de feina que, de vegades, se m’acumula damunt la taula. Seria la mateixa sensació d’aquell príncep de conte que arriba a un poble encantat on tothom dorm excepte ell.

Confés que, quan tenc aquest pensament, acostum a estar desbordada, cosa, d’altra banda, que no em passa molt sovint. Em consider una persona organitzada i que sap establir prioritats. A més, com que no suport tenir temes pendents damunt la taula, intent tancar-los sense dilacions. Tanmateix, hi ha setmanes en què sembla que tot es conjura per complicar-te la vida. I, com que el temps no s’atura, després de la crisi, cal imposar el sentit comú:  començar pel més important i continuar amb les coses més senzilles per tal de poder anar tatxant de la llista, cosa que apuja molt la moral.

Avui, però, m’han regalat una hora i estic contenta. Em direu que, fa uns mesos, me la van robar, però no m’importa. Sempre he pensat que el temps és, sobretot, una percepció. Supòs que és per això que m’agrada  tant pensar en com interpretam les busques dels rellotges dins la nostra ment.  Com li va dir l’amic Joachim a Hans Castorp, a La muntanya màgica de Thomas Mann, “tres setmanes certament no són res per a nosaltres d’aquí dalt, però per a tu que véns de visita i només has de restar-hi aquestes tres setmanes, per a tu sí que és un munt de temps”.   La meva hora regalada és, també, avui, un munt de temps.

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris

Dia 10 d’octubre, va fer 150 anys del naixement del poeta Joan Maragall, el centenari de la mort del qual serà, justament, l’any que ve. És per aquest motiu que, durant aquests mesos, s’han celebrat una sèrie d’actes per recordar la figura d’aquest mestre indiscutible de les lletres catalanes. Un reconeixement que, a Ciutadella, agafarà forma amb el recital poètic “Maragall, el ciutadà”, a càrrec de l’actriu Rosa Novell.

L’Elogi de la paraula i l’Elogi de la poesia són els principals articles en què Maragall va exposar la seva concepció de l’estètica, la qual  pot resumir-se en una sola paraula: sinceritat. La poesia és “paraula viva”, segons la seva expressió; és a dir, l’expressió pura del sentiment inspirat per l’objecte poètic. La temàtica maragalliana és, a més,  de les més àmplies :  l’amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, la llegenda, els elements espirituals. Una temàtica que s’ha traduït en poemes com el “Cant Espiritual”, La vaca cega” o “El comte Arnau”.

Així, dia 1 de novembre, a les 20,00h, al teatre de Calós, tindrem l’oportunitat de gaudir de la lectura de poemes, de cartes i d’articles de Joan Maragall, a càrrec de Rosa Novell, tot lligat amb la música del violoncel de Fanny Silvestre, que tocarà obres contemporànies i de Wagner, que tant agradava al poeta.

Per començar a ambientar-nos, aquí teniu un fragment del poema dramàtic Nausica, basat en una passatge de l’Odissea.

NODREIX L’AMOR

Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l’ànima,
i el bes més dolç te’l daren els zefirs.
Mai seria l’aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l’amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 21 comentaris

Estic francament preocupada: som una autèntica desconeguda. Ja m’ho va dir dilluns passat un periodista exactament amb aquestes paraules: si ara sortíssim al carrer i demanàssim qui és na Maite Salord, ningú sabria qui ets (us sona aquest discurs?).  Bé, casualitat o no, resulta que sembla que hi ha molt d’interès per part d’alguns d’intentar fer arribar el missatge que no em coneixen ni a casa (cosa que, en sentit figurat, i per allò que no hi som tant com voldria, no deixa de ser mig cert).

Jo, amb aquella alta dosi d’ingenuïtat que em caracteritza, li vaig dir al periodista que trobava que exagerava una mica: som coneguda per família (pares, germans, nebots, consort, etc); vint anys de professora (molts dels quals he tingut càrrecs directius), amb una mitjana de més de cent alumnes per curs, fa que molta gent jove sàpiga qui som; i, a més, he escrit quatre llibrets que han llegit uns quants lectors i tenc un bloc que rep prou visites. Tot això, sense comptar els cinc anys de regidora a l’ajuntament. Però sembla que no és prou.

Conscient que tenc molta gent preocupada per la meva  -pobríssima- projecció pública, m’he decidit a actuar per posar-hi remei. Com que no crec que, després d’en Mas i en Montilla, a  “La Noria” em vulguin, el més sensat és postular-me per sortir a cavall a la processó de Sant Antoni. Ja sé que no és comparable a haver estat Caixer Senyor per Sant Joan (aquí el candidat del PP té avantatge) però, com a mínim, podré posar una activitat eqüestre al meu pobre currículum (que no expedient!).

A més, si, com és previsible, el cavall se’m desboca, llavors ja tindré el problema solucionat del tot: les imatges de l’amazona-regidora-professora-escriptora entrant, al galop, al Born, després d’haver causat un ensurt de mort al públic reunit a la plaça de la Catedral, donaran, com a mínim, la volta al món. I, d’aquí, a Hollywood!

• El pensament ordenat/Opinió
• 38 comentaris