Maite Salord

Escriptora

Mercè Rodoreda

rodoredamerceambcaracola4.jpgAquest article podria haver començat així: com que durant tot el 2008, coincidint amb el centenari del seu naixement, se celebrarà l’any Rodoreda, m’ha semblat perfecte encetar amb ella les meves recomanacions literàries. Tanmateix, he de ser sincera: això de l’any Rodoreda no ha estat el més decisiu a l’hora de fer la meva tria. L’autèntic motiu: és dona, escriu en català, és universal i, sobretot, és un dels meus noms de capçalera. Només ella podia obrir aquesta secció.
Potser qualcú trobarà que ja se n’ha parlat molt, de Mercè Rodoreda i, segurament, té una part de raó. Rodoreda no és una novetat, és cert, però sí una autora a qui el pas del temps no fa envellir. Al contrari: les seves obres connecten fàcilment amb el lector perquè ens parlen de tot allò que coneixem tan bé: l’amor, la dificultat de les relacions entre les persones, la incomunicació, el pas del temps, la guerra, la mort… I, a més, ho fa amb un estil propi, suggerent, que dóna forma a un univers carregat de símbols, de poesia. De vida.
Quina obra de Mercè Rodoreda recomanaria? Se’m fa molt difícil: Aloma –la primera de l’autora que vaig llegir-; La plaça del Diamant –una novel·la esplèndida, a part de ser l’obra catalana més traduïda-; Viatges i flors… Però em qued amb Mirall trencat i La mort i la primavera. De Mirall trencat -la història de la destrucció d’una família que abraça des de finals del XIX fins a la Guerra Civil- m’agrada la seva estructura fragmentada, els múltiples punts de vista narratius, l’univers simbòlic que dibuixa. I, sobretot, el seu tema: el temps, els records, la memòria. Quan un personatge de la novel·la diu: “hi ha gent que amb un record en té per tota la vida”, resumeix una determinada concepció de l’existència que és present a tota l’obra: “el pes de la nostàlgia que té tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba”, com diu la pròpia Rodoreda en el pròleg. Tanmateix, tot i la profunditat del tema, és una novel·la de lectura àgil. No debades, Joaquim Molas l’ha definida com “un fulletó transcendit”.
La mort i la primavera, en canvi, és una novel·la molt especial, que apassiona –com en el meu cas- o no. A mi em va costar entrar-hi. De fet, la vaig començar unes quantes vegades. Ara, un cop dins, no en pots sortir. És densa i plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. És poesia pura. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure és morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.
Un nom: Mercè Rodoreda. I dues propostes per començar: Mirall trencat i La mort i la primavera. Que durant l’any 2008 puguem llegir –o rellegir- l’obra de l’autora catalana més universal. Sens dubte, el millor homenatge que podem fer-li.

(Publicat a “Es Carrer de Menorca” dia 16 de novembre de 2007)

4 comentaris a “Mercè Rodoreda”

  1. Cristina Salvador Escrit el 01 des. 2007 a les 13:01

    Cartes a l’Anna Murià de Mercè Rodoreda em van emocionar completament. Cartes plenes de records, traços de moments i de fragments que fan que sigui una composició reforçada i vivificada. En aquestes cartes es deixa entreveure tota la repressió voluntària que abocava completament sobre la seva vida, els seus sentiments, les seves vivències, i els racons secrets de la seva existència. Són per mi una gran composició literària.

  2. Jesús M. Tibau Escrit el 06 des. 2007 a les 14:21

    Què difícil és recomanar un llibre de Mercè Rodoreda! O què fàcil. El Club de Lectura de Tortosa li volem dedicar l’any vinent un mes i no sé encara per quin llibre decantar-me

  3. L'Espolsada Escrit el 28 gen. 2008 a les 18:56

    Hola Maite,

    Estic a punt d’acabar La mort i la primavera, i he tingut la necessitat de buscar a veure què se’n deia per la xarxa. Coincideixo plenament amb el que en dius. M’ha costat entrar-hi, he hagut de llegir i rellegir més d’un paràgraf. La trobo brutal sense concessió. Quan l’acabi n’escriuré…

  4. Antònia taltavull Bosch Escrit el 22 juny 2008 a les 14:13

    Hola Maite,

    El darrer que he lleguit de Rodoreda me’l vaig comprar per Sant Jordi i m’agrada molt és; Autoretrat, que puc dir de Rodoreda que no s’hagui dit ja…..un llibre preciós

    ha! gràcies per donar-me l’adressa del bloc, veig que hi passaré moltes estones!

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari