Maite Salord

Escriptora

Dia 26 de setembre, des de l’any 2001, i promogut per la Comissió Europea i el Consell d’Europa, se celebra el Dia Europeu de les Llengües, amb l’objectiu de difondre el reconeixement de la riquesa lingüística i cultural, com un tret fonamental de la identitat europea. I és per això que, a través d’aquest escrit, em vull sumar a la celebració parlant de la meva llengua, la llengua catalana que parlam a les Illes Balears. A Menorca. Una llengua que, tot i ser la pròpia del nostre territori (així ho diu l’Estatut d’Autonomia), a dia d’avui, encara veu qüestionat el seu ús i, fins i tot, la seva unitat.

“Aquests darrers anys els diaris de les nostres Illes han duit sovint articles i cartes al director, que, firmats per persones molt conegudes a ca-seva, combaten la identitat catalana del parlar baleàric. Les seves afirmacions i negacions solen demostrar que els qui les formulen no saben res de res en qüestions de lingüística. Generalment les seves cartes i articles queden sense resposta: en primer lloc, perquè revelen en els seus autors una tal ignorància que els qui podrien contestar-hi no volen rebaixar-se a refutar-los ni tenen el temps per perdre; i en segon lloc, perquè defensors del “balear” contraposat a “català” són gent que no havia escrit mai en balear, sinó en castellà, i per tant no mereixen ni l’atenció d’escoltar-los perquè són balearistes circumstancials i de conveniència.”

Aquestes paraules van ser escrites per Francesc de Borja Moll, l’any 1982, a la introducció de la primera edició del llibre Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València, un recull de textos d’Antoni M. Alcover, publicat aprofitant l’avinentesa del cinquantenari de la seva mort. Són, no cal que ho digui, d’una actualitat esfereïdora. Com les que va escriure el mateix Mossèn Alcover el 1902: “És bo de fer, negar que el mallorquí o el valencià sia català. A la llengua li fan dir lo que volen. Jo lo que defii tots los qui ho neguin a que ho provin. Jo esper… d’assegut tal prova”.

Així, tants d’anys després, la situació de la nostra llengua encaixa, perfectament, en les paraules dels dos mestres. Un fet que demostra, una vegada més, la manipulació ideològica que s’amaga davall la defensa, per part de determinats sectors, de les varietats dialectals. Perquè mentre parlen de varietats, s’obliden de la “llengua”. O pitjor encara: fan tot el possible per arraconar-la, fent veure que vetlen per les branques mentre malden per acabar amb el tronc i les arrels. Que els dialectes són un tresor a mantenir, ningú no ho discuteix. Ben al contrari. Tanmateix, també és necessari comptar amb un model de llengua estàndard, tal i com tenen totes les llengües normalitzades, per tal d’unificar la variació dialectal i de registre, en aquelles situacions comunicatives formals.

Així, l’autèntic perill de les varietats dialectals (i, per tant, de la nostra llengua, en tant que entitat abstracta que es concreta, forçosament, a través dels dialectes que la integren ) és la presència, cada vegada més aclaparadora, del castellà com a llengua de relació social. Les varietats dialectals viuen, sobretot, en la llengua oral. I si la llengua no es ralla, acaba desapareixent. Aquí és on s’hauria d’insistir. I aquí és, justament, on els que es postulen com a defensors de les varietats dialectals, s’amaguen. Ataquen sense contemplacions un “doncs” entost d’un “idò” i, en canvi, no es cansen de pronunciar “pues” a tort i a dret! A tot això, a més, hi hem d’afegir el fet dramàtic que, en aquests darrers mesos, la presència del català a l’administració s’intenta que sigui –i per a aquest fi es legisla- purament anecdòtica: devem ser, per exemple, l’únic lloc al món on els funcionaris no estan obligats a conèixer la llengua pròpia del territori.

“L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per a un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel•lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”

M’he permès acabar amb aquestes paraules d’Antoni M. Alcover. M’he permès refugiar-me en els mestres, com ell i Francesc de Borja Moll, perquè, més que mai, haurem de fer-los presents per defensar la nostra llengua i no defallir. Davant l’autoodi, davant la ignomínia, haurem de recuperar l’impuls i el coratge d’aquests mestres. El seu orgull i el seu entusiasme. La seva dignitat.

6 comentaris a “Dia Europeu de les Llengües: recuperem la dignitat dels “mestres””

  1. Maite Salord Escrit el 26 set. 2012 a les 7:43

    Qui segueix aquest bloc, haurà vist que l’entrada d’avui, publicada a la secció d’opinió del diari “Menorca”, és l’ampliació d’una altra que vaig fer fa uns mesos. El tema és tan important i la situació tan negativa, que és bo insistir i, sobretot, davant tanta manipulació, és bo escoltar els “mestres”. Que tingueu un bon dia!

  2. silve Escrit el 26 set. 2012 a les 11:19

    És l’hora d’organitzar el III Congrés de la llengua Catalana! “Obrim serens la nostra parla als mil parlars del món antic…”.

  3. Menorquit Escrit el 27 set. 2012 a les 11:40

    Crec que sí, com bé dius, que cal insistir en el tema lingüístic. Fins i tot, de tant en tant, pens que sí cal respondre a qui, mediàticament, tergiversa la ciència filològica i les conclusions lingüístiques internacionals. No ho hem de fer amb el nivell d’insult en què ho fan els qui desprestigien la llengua pròpia, sinó, a més, ho fan atacant a aquelles persones que exposen publicament el coneixement sobre la materia.
    .
    Com bé expliques, crec que caldria anar fent memòria de l’enorme tasca lingüística feta pels dos Mestres nostres, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Basten les moltes publicacions d’aquests dos lingüistes per rebatre qualsevol barbaritat expressada pels intolerants de sempre. I per tant, com més mar, més vela.
    .
    Però a més, m’agradaria, si m’ho permets, reproduir un fragments d’un altre gran Mestre de la Llengua com ho va ser Pomepu Fabra. Molt sovint s’afirma falsament que es vol imposar el català de Catalunya al parlar de les illes, fet que no deixa de ser una altra tergiversació dels fets. D’aquí que citi a Fabra sobre aquest tema i deixar clar que cap institució de Catalunya ni cap dels més importants filòlegs d’aquesta zona continental hagi forçat la imposició del model ‘central’ a les altres zones. Pompeu Fabra, reconegut lingüista s’explica diàfan sobre l’afer d’escriptors no catalans en llengua catalana. Diu:
    .
    “Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No es pretén supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres gran regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redraçament de la llengua.. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i això sol faria que, sense sortir-nos els uns dels altres del ‘nostre’ català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària”.

    Aquest model formal de llengua escrita existeix a les illes i l’empren la immensa majoria (per no dir tots) dels escriptors illencs. Aquest parastàndard balear del català és reconegut i admès i recull les formes lexiques i morfològiques pròpies de les illes.
    .
    La llàstima és que els intolerants no volen reconèixer aquests fets acordats ja fa molts anys i que manifesten la voluntat de les Illes Balears de mantenir uns trets característics pròpis de la llengua pròpia, que és la catalana, igual que la té la regió lingüística del País Valencià i que és la mateixa llengua.
    .
    Salut i llengua!

  4. Maite Salord Escrit el 27 set. 2012 a les 12:22

    Continuaré en la línia dels dos comentaris anteriors: aquí teniu l’enllaç del Diccionari Català-Valencià-Balear, l’Alcover-Moll, per consultar-lo online. Em sembla que hi ha molta gent que encara no sap que té aquesta opció: http://dcvb.iecat.net/

  5. Vela Escrit el 27 set. 2012 a les 20:37

    Maite, jo era d’aquesta gent que no ho sabia i no et pots ni imaginar l’alegria que m’has donat: tenir una obra d’aquestes característiques en sistema Braille és inpensable, i encara n’he estat més contenta quan, en fer-hi unes quantes proves de recerca, he descobert que és un dels diccionaris online més accessibles que he consultat mai. Gràcies!

  6. Vela Escrit el 27 set. 2012 a les 20:45

    Perdó, volia escriure impensable!

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari