Estic farta d’espies aficionats i cutres. De TBO. Jo, com els polítics del PP de Madrid, vull un espia professional al meu servei. Un espia que faci extensos dossiers sobre els meus moviments, amb fotografies incloses captades amb teleobjectiu. Que, a més, sàpiga ficar-se dins el meu correu electrònic (sí, acab de llegir Els homes que no estimaven les dones, d’Stieg Larsonn). Que sigui prou llest per tenir el local del partit ple de micròfons ocults. Que m’hagi punxat el telèfon… Perquè crec que em meresc -perdonau la falta de modèstia- un espia qualificat, intel·ligent i hàbil.

Us demanareu a què ve aquesta demanda. Idò, és molt senzill: vull un espia que ho sàpiga tot, absolutament tot del que dic i faig. Fins i tot, si és possible, del que pens. I, sobretot, vull que després ho expliqui a tothom. Vull acabar d’una vegada amb aquests rumors de poble a l’estil de: he vist na Maite rallant davant la Catedral amb tal i supòs, perquè, esclar, no els vaig sentir, que devien rallar de…; m’han dit que na Maite avui dematí ha entrat al despatx de l’alcalde i segur que hi deu anar a pactar qualque cosa perquè aquesta setmana és la segona vegada que hi va…; avui l’he vista enganxada al telefòn i he pogut sentir que rallava de governar amb cara de terror, perquè tothom sap que té pànic a governar…; que no, que no, que jo sé que ha dit a l’amic del meu vesí que, en el fons, l’únic que vol és ser alcaldessa per poder dir allò tan nostrat de “as Pla hi falta gent!”…

En fi. No tenc el glamour d’una Esperanza Aguirre (excepte quan es disfressa de Lina Morgan, amb faldeta i calcetes blanques incloses), però em sembla que puc reclamar que se m’espïi amb un poc de classe i, sobretot, que la informació que després es filtri sigui la correcta. A Ciutadella, els espies són jubilats o estan pluriocupats. I, per acabar-ho d’adobar, qualcun, fins i tot, va amb mobilette. No cal afegir res més.

• El pensament ordenat/Opinió
• 25 comentaris

Avui, dia 27 de gener, es commemora el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust, en record de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, l’any 1945. L’objectiu és recuperar la memòria històrica del genocidi contra el poble jueu, el poble gitano, homosexuals i malalts mentals i la persecució i assassinat de republicans d’aquest país. Des d’aquest espai, volem retre el nostre homenatge als que van perdre la vida -encara que no li deixassin- en els camps de concentració nazi, reproduint un petit fragment de l’obra KL Reich. Els catalans als camps d’externini de Hitler, de Joaquim Amat-Piniella.

“Si els condemnats al gas eren nou-vinguts desconeixedors dels misteris del camp, els feien despullar en una antesala rodejada de penja-robes i, en el moment d’entrar a la cambra, fins els donaven trossets de sabó i unes tovalloles. Aquestes expedicions, que no depenien del comandament del camp sinó de la Gestapo directament, eren fornades de famílies senceres, homes, dones i criatures, procedents dels països més diversos. Un cop tancada la porta de la cambra, aquells malaurats, nus i en completa promiscuïtat, esperaven en va que ragés l’aigua. De les peres, en comptes d’aigua, sortia gas que aviat saturava l’aire. L’agonia era esgarrifosa: embogits per la desesperació, molts s’estavellaven el cap contra les parets; altres es llançaven damunt dels seus companys i amb les ungles i les dents es prenien una revenja absurda; alguns es ficaven els dits fins al fons de la gorja com si així poguessin obrir pas a l’aire pur que no existia… A poc a poc anaven caient, els uns damunt dels altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers verdosos.

Mentrestant, amb els ulls lluents i els músculs tensos, especialistes en gasos, oficials de la SS i agents de la Gestapo contemplaven l’espectacle des de l’altra banda, a través del vidre del finestró.

Quan es tractava d’exterminar els malalts del camp, els refinaments del sabó i de la tovallola eren innecessaris. Els escollits sortien de la infermeria nus de pèl a pèl i eren menats al suplici com els moltons a l’escorxador, a bastonades.”

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 13 comentaris

Quan vaig obrir aquest bloc, tenia molt clar què volia que fos: havia de ser l’espai on na Maite Salord penjàs els seus articles de reflexió i d’opinió (“El pensament ordenat”) i on penjàs recomanacions literàries i textos propis (“Amb totes les lletres”). Així, la política i l’escriptora, però també la mare, la ciutadana i la professora, es passegen per aquesta plaça, tot sigui dit, cada vegada més transitada.

Així, tot i que és evident que no puc obviar la meva faceta de política -sobretot en les entrades que toquen aquest tema directament-, ja he dit, en diferents ocasions, que aquest bloc ni és la pàgina oficial del meu partit ni el que jo dic ha de coincidir, per força, amb el sentir de tots els afiliats i simpatitzants. Personalment, sempre he intentat exposar el meu punt de vista de la forma més clara i entenedora i em sembla que he donat prou mostres d’acceptar, amb absoluta normalitat, les diferents opinions. Ara bé, és cert que en aquest bloc hi participa molta gent i que cadascú enfoca el tema de la manera que creu més oportuna. Pens que, justament, aquesta és una de les gràcies dels blocs.

Així, idò, en aquest espai obert, estic convençuda que s’ha de poder rallar de tot, tenint molt clar, però, quin és el seu abast: és un intercanvi d’idees i d’opinions. Res més. I si, qualsevol persona, més enllà de fer -o fer-me- un simple comentari, vol parlar directament amb la portaveu del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, les vies a seguir han de ser, lògicament, les polítiques. O sigui, assistir a l’agrupació local, el tercer dimart de cada mes, que és oberta a militants i simpatitzants. O contactar amb mi, a través d’aquesta opció del bloc o de la pàgina web del partit, per poder quedar i rallar de qualsevol tema que se’m proposi. No tenc -no n’he tingut mai- cap problema a fer-ho. Al contrari.

Quan vaig obrir aquest bloc, tenia molt clar que havia de ser un espai obert a tothom. Un espai on tothom pogués opinar lliurement. De política, de literatura, de vida.  I aquí em trobareu sempre i sempre disposada a donar la meva opinió, a exposar amb el màxim de claredat les meves idees. Mai, diria, he eludit cap qüestió de les que s’han plantejat a través dels comentaris, tot i que no sempre puc contestar-los tots i, moltes vegades, em limit a observar, des de la distància, la conversa dels altres.

Si fa uns dies -arran d’un article sobre el Barça-, qualcú va dir que la plaça ja tenia porteries, avui m’agradaria que aquesta entrada servís per col·locar-hi uns quants bancs més. Val la pena que els visitants s’hi asseguin disposats a gaudir del plaer de la conversa. Com diu Jorge Wagensberg, el goig intel·lectual es produeix quan adquirim un nou coneixement i aquest no és possible sense conversa, sense parlar i escoltar els altres. Posau-vos-hi còmodes. Hi ha lloc per tots.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris