Maite Salord

Escriptora

Arxiu de novembre 2012

A l’atenció del meu investigador

Sí, heu llegit bé el títol d’aquesta entrada: tenc un investigador a prop! Potser pensareu que són paranoies d’una dona amb massa temps per pensar però, no, de cap manera: és una intuïció i, com que, si parlam d’intuïció femenina, estic convençuda que és una de les ciències més exactes que hi ha al món,  ja podeu anar deduint que no és cap broma. L’únic consol és que, en el meu cas, no es tracta de cap investigació per via judicial, com passa amb altres càrrecs públics de segons quins partits: tenc la sensació que  la cosa és, certament, més casolana.

No és que em tregui ni un minut de son però, com que, a més d’intuïtiva, som bona al·lota, vull facilitar la feina al meu investigador perquè em sap greu que perdi el temps intentant pescar-me quan podria fer coses molt més profitoses . D’entrada, li diré que la meva vida és d’allò més previsible: de casa a la feina, de la feina al Consell, del Consell a casa; conferències; presentacions de llibres; reunions de partit; dinars amb la família… El més atrevit que faig és anar a sopar amb les amigues, encara que,  tot sigui dit, ara fa molt de temps que no ens trobam. Tampoc tenc amants ni res semblant. En fi, que som un avorriment de dona.

Pel que fa a la meva declaració de béns, em limitaré a transcriure la que vaig publicar en aquest bloc, dia 24 de febrer de 2010:

“Així les coses, i tot i ser ben conscient que aquest bloc no té la categoria d’un butlletí oficial, m’he decidit a fer la passa: avui sortiré de la caixa fort i declararé, públicament, els meus béns. La transparència davant de tot. Aquí va el llistat:

1- Una casa a “tritges” amb el meu respectiu i el banc. És grosseta, ho admet, i té bones vistes. L’habitam cinc humans i un moix. Per tant, els metres per càpita ens permeten viure en companyia però amb possibilitats d’evitar-nos quan la salut mental ho requereix.

2- Un utilitari de vuit anys carregat d’andròmines vàries, restes de berenetes, pipes, etc. Hi acostuma a haver tot allò que cerques i no trobes: ulleres de sol, paraigües, jerseis…

3-  Una velo “Bolero” de quatre anys que, fins que la meva filla mitjana no me l’okupava, estava en prou bones condicions. Ara, el timbre no funciona, té el seient romput i la panereta torta.

4- Centenars de llibres que he anat arreplegant des que era una filleta. Sé, a més, que, si tenc una vida llarga, heretaré la biblioteca de la meva padrina i qualque llibret més d’uns amics que m’estimen molt. No és l’herència d’en Balada però… què hi farem! (Jo tampoc som na Leti…)

5-  Una cinquena part d’un hort (herència familiar), amb una casa (absolutament legal!) i un motocultor que potser hauria de deixar als hortolans i hortolanes del FarmVille. Jo, com molts ja sabeu, som una urbanita total i ni tan sols em deix enredar pels horts virtuals.

6- De doblers en efectiu, després de la darrera adquisició de dues rodes del meu respectiu i de pagar unes quantes cosetes, i tenint en compte que som a final de mes, no m’atrevesc a dir què tenc al banc. Em sembla que no em creuríeu.”

Això és el que vaig declarar fa un temps i la veritat és que, des de llavors, la cosa ha variat poc: sumau anys al cotxe, restau uns milers d’euros a la hipoteca i afegiu la velo taronja del PSM Més per Menorca, que no tenc en propietat però que el partit em permet emprar. Res més. Només tenc el meu sou de professora, a jornada completa, perfectament compatible amb les dietes que cobr per assistir a comissions i reunions del Consell. Una assistència també perfectament compatible amb el fet d’estar de baixa, per raons òbvies: la veu no em permet fer quatre i cinc hores de classe seguides (motiu de la baixa) però si poder parlar uns quants minuts seguits (que és el que faig al CIM).

En fi. Després d’escriure aquesta entrada m’he quedat més tranquil·la. Només esper que, ara, no em fabriquin un informe que digui que tenc comptes a Suïssa o tres o quatre llocs o una illa deserta “allende los mares”… Ara que hi pens, però, hi ha un tema que no he comentat i que és molt delicat…  allò de les gallines… Bonjesuset, ja em veig a la portada dels diaris: la consellera envoltada d’animal de ploma! Ja em perdonareu que no ho acabi d’explicar però m’hi jug la carrera política i, com que juraria que els meus investigadors també són assidus a aquest bloc…  #mamapor!

Moltes gràcies!

Com molts ja sabreu, fa un mes i mig em van operar per treure’m la tiroide a causa dels problemes que m’ocasionaven un nombre important de nòduls benignes que se m’hi havien instal·lat i que, a cada revisió, havien crescut un poc més. En principì, havia de ser una operació rutinària, sense més problemes que els propis d’una intervenció quirúrgica. Tanmateix, la realitat va ser ben diferent.

Així, vaig estar un mes i mig sense veu, vivint un silenci absolut, a moments angoixant, que vaig superar amb sessions de logopèdia i molta disciplina per marcar-me rutines que, sincerament, no sempre em venien de gust. La por a no tenir veu mai més -una opció que vaig haver d’assumir ben prest- va fer trontollar el meu caràcter positiu i optimista, però me’n vaig sortir. Em va ajudar molt, a part de llegir i escriure, mantenir l’activitat -encara que molt limitada- com a consellera, continuar coordinant el grup de lectura de Ciutadella o seguir de prop el que feien els alumnes durant la meva absència.

Des de fa unes poques setmanes, he recuperat una part de la meva veu. Una alegria, com us podeu imaginar, immensa. El procés de recuperació, però, no s’ha acabat. Sembla que, a conseqüència de l’operació, m’ha quedat una corda vocal paralitzada del tot, la qual cosa suposa que tengui una veu greu i fluixa i, sobretot, que em cansi molt a l’hora de parlar. Tanmateix, puc dir que la veu que tenc ara em permet fer una vida mínimament normal, evitant, però, espais sorollosos i parlaments que sobrepassin els pocs minuts.

En aquests moments, com us podeu imaginar, la meva preocupació és saber quan podré tornar a la meva feina, a fer classes a l’institut. Encara estic de baixa perquè em resulta impossible, com ja he dit, parlar molt de temps seguit. En principi, l’objectiu és tenir l’alta el mes de desembre. Ara bé, encara que tot vagi bé i encara que recuperi més veu, sé que hauré de canviar moltes coses de la meva manera de fer dins una aula: hauré d’emprar un micròfon, hauré de mesurar molt el temps de les meves intervencions i hauré de compensar el cansament que em produeix rallar amb una única corda amb altes dosis d’entusisme. I, amb tot, no em vull queixar. És més, esper rebre l’alta ben prest i poder tornar a la meva nova “normalitat”.

Per què us explic tot això? Perquè vull donar-vos les gràcies més sinceres. Gràcies a totes les persones -família, amics, companys de partit i d’altres partits, d’institut, del Consell, coneguts i, fins i tot, desconeguts- que us heu preocupat per la meva salut durant aquestes setmanes eternes. Començ a veure el final del túnel. A poc a poc. Entre sessions de logopèdia i exercicis que provoquen les rialles del meu fill. I, sobretot, amb la sensació, sempre gratificant, de sentir-me acompanyada. Molt ben acompanyada. Sens dubte, el millor que m’ha passat aquestes darreres setmanes.

14-N: Vaga!

Següent »