El meu gran propòsit per al 2012 era… començar a dir que no a tot el que em proposassin. Pot semblar un propòsit relativament fàcil. Es tractava, senzillament, de dir: no, gràcies, m’agradaria molt però no tenc temps perquè ja faig moltes coses. I no hauria estat una excusa: és una veritat com un temple. Bé, idò, encara no hem acabat el primer mes del nou any i ja he incomplert aquest bon propòsit dues vegades. Dues!

Així les coses, començ a pensar que no tenc remei. Que estic condemnada -mentre el cos aguanti- a ficar-me dins mil i una empreses només perquè som incapaç a renunciar  a allò que m’agrada. En aquests moments, deixant al marge la vida familiar i literària (poca broma!), em dividesc entre l’institut (mitja jornada), el Consell  Insular de Menorca (mitja jornada més) i l’Ajuntament de Ciutadella (ja no tenc més jornades a dividir!). I, amb tot, m’he apuntat a un parell de cosetes més, amb tota l’alegria del món.

En primer lloc, gairebé ni em van haver de demanar si volia coordinar la visita de Jaume Cabré a Ciutadella, presentació inclosa. Un autèntic plaer al qual no renunciaria per res. Dona gens mitòmana, per aquest escriptor faria el que fos. Començau a apuntar una data a l’agenda: 10 de febrer, a les 20,00h, al Cercle Artístic, presentació de Jo confesso, una novel·la cridada a ser un clàssic de la Literatura.

La segona temptació a la qual he sucumbit és a fer un curs sobre les grans obres de la literatura catala a la “Universitat Oberta de Majors”. M’ho vaig pensar dos dies i, al final, m’hi vaig embarcar, convençuda que aprendré molt més del que els pugui ensenyar. Es tracta d’un alumnat agraït i entusiasta al qual, a més, parlaré del que més m’agrada. Confés que em fa molta il·lusió i vaig agrair molt la proposta, que he encaixat, amb calçador, a la meva agenda.

Així, podeu veure que he començat l’any ben entretinguda. I, com que ja veig que a la meva edat ja és un poc tard per canviar, m’accept amb resignació i paciència. Jo som així i així seguiré, mai no canviaré, com deia aquella cançó de n’Alaska. I, com que davant les coses que no tenen solució, més val posar-hi bona cara, us deix amb un bon somriure. Què hi farem!

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Fins i tot els seus, en comencen a estar farts, de tanta prepotència. Els atacs i la violència són desproporcionats i injustificables. La imatge que projecta és penosa i la gent acaba la paciència. M’agrada veure, però, que les persones raonables, cultes i sensates que se senten part d ‘aquest club no estan disposades a aguantar segons quines coses. No estan disposades a tirar per la borda una imatge de prudència que, en pocs mesos, estan capolant i de la forma més barroera. Trepitjant mans, amb cops al cap i amb entrades d’una duresa que fa esborronar la pell.

Però els xiulets, primer tímids, ja comencen a ser ensordidors. Tanta violència ha fet reaccionar la gent. Fins i tot, aquelles persones de natural assossegat. No ens deixarem calcigar, PePe. No deixarem que calcigueu allò que més estimam. Al final, el bon joc s’acabarà imposant. Al final, la raó s’acabarà imposant. Ja no valen els títols o les victòries d’antany.  Els enganys i les comèdies del present es paguen cars. Ningú no us ha tocat el rostre i ho sabeu perfectament. Els papers amb què us vau presentar al partit no deien la veritat. I també ho sabeu.

I no acotarem cap i, potser, la banda sonora d’aquests quatre anys s’arribarà a fer insuportable. De persistent. La violència és sempre fruit de la covardia. Trepitjau la mà però és sense voler, us atreviu a dir.  Potser, conscients de la vostra feblesa. Quina vergonya! Manifestau amb veu clara i alta quin és el vostre veritable objectiu, si us atreviu. La dignitat no sap de categories. No n’hi ha de primera o de segona divisió: n’hi ha o no n’hi ha. Punt. No empreu la porta de darrera per acabar amb unes regles de joc que tots, TOTS, vam convenir ja fa molts d’anys.

I no dubteu, sobretot, que ens mantindrem sempre fidels al nostre joc. A allò que ens caracteritza. A allò que som. Encara que ens fiqueu el dit dins l’ull. Encara que ens calcigueu la mà. La llengua intacta. Sempre. Per dir, per insistir, per rebatre i per combatre. No ho oblideu. Hi ha partit de tornada. I tenim una davantera de luxe.

• El pensament ordenat/Opinió
• 19 comentaris

Entre finals del segle XIII i durant el XIV, es van escriure les  grans cròniques catalanes: la del rei Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere III. En aquest sentit, cal remarcar el fet que dos monarques siguin els “autors” del relat dels fets històrics més destacats dels seus regnats, un fet insòlit fins llavors.

Així, les quatre grans cròniques remeten, d’una banda, a antigues cançons de gesta perdudes, transmeses de forma oral per joglars, i, de l’altra, apunten cap a un gènere nou: la novel·la. Perquè la base històrica va acompanyada per una prosa amb voluntat literària, plena de petits detalls, de desripcions acurades i, evidentment, d’exageracions per tal d’aconseguir el seu propòsit principal: enaltir els monarques de la Corona Catalano-Aragonesa en el seu moment de màxima projecció.

A Menorca, comptam, també, amb una crònica, la Crònica Menorquina, més breu que les altres i que se centra, només,  en el moment de la conquesta de l’illa per part d’Alfons III. Tal i com expliquen Josefina Salord i Joan F. López al fascicle de l’Enciclopèdia de Menorca: “Aquesta modesta Crònica menorquina té, tanmateix, un valor extraordinari ja que demostra l’existència d’una producció historiogràfica pròpia, creada a l’illa arran de la conquesta. Pertanyent al gènere de la narració històrica, la seva finalitat era de fer reviure cada any al poble de Menorca, a través de la paraula acolorida dels clergues, els fets d’aquesta data memorable, “legitimada”, segons la concepció medieval, per la intervenció providencial de sant Jordi i sant Antoni.”

Si avui no hem perdut aquesta crònica oral és gràcies a Pere Miquel Carbonell, un humanista que la inclogué dins el volum Cròniques d’Espanya. El 1958, Josep Salord i Farnés va fer una edició de la Crònica Menorquina i, el 1997, José Ignacio Montobbio en feia una “edició paleogràfica i transcripció catalana seguida de la versió castellana”. Es tracta, així, d’un text important dins la historiografia menorquina que, avui, 17 de gener, 725 anys després que Alfons III conquistàs Menorca per incloure-la dins la Corona Catalano-Aragonesa, cal tenir, més que mai, ben present. Aquesta és la nostra història, el nostre passat, les nostres arrels. Encara que n’hi hagi que ho vulguin disfressar amb músiques que grinyolen.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 6 comentaris