Maite Salord

Escriptora

Nobel en català

Arran de la mort de l’escriptor Baltasar Porcel, entre les mostres més sinceres i merescudes de dolor per la pèrdua i de reconeixement a la seva obra, han sortit veus que han recordat la seva eterna candidatura al premi Nobel de literatura. No ha estat el seu, tanmateix, l’únic nom d’escriptor català que ha sonat, al llarg dels darrers anys, com a mereixedor d’aquest guardó. Recordem, per exemple, els de Josep Carner, Salvador Espriu o Miquel  Martí i Pol, entre d’altres.

En aquest sentit, escrivia Jordi Pujol a les pàgines de l’Avui: “Un escriptor català en llengua castellana podria aspirar-hi. Si fos molt bilingüe -bilingüe en la creació literària- potser també, segons com. Però en Porcel, com a pròpiament literat, era un escriptor en llengua catalana. Totalment català. I crec que hauria trobat moltes dificultats en la seva promoció. Les principals provinents d’Espanya mateix.” 

Aquestes paraules, m’han fet pensar en els moviments que hi va haver, ja fa anys, per presentar la candidatura de Josep Carner al Nobel de literatura. Una iniciativa que explica Albert Manent al llibre Josep Carner i el noucentisme: “L’any 1962 es constituí a Barcelona un comitè d’escriptors dels Països Catalans, presidit per Jordi Rubió, per a presentar la candidatura del poeta al Comitè Nobel de Literatura d’Estocolm. Això suscità tot un moviment fora de Catalunya i un bon nombre d’Universitats i Acadèmies s’adheriren a la petició (…): Union Académique Internationale, la Université Libre de Bruxelles, i porfessors de les Universitats de Chicago, Munic, Oxford (…). S’hi adheriren igualment Giuseppe Ungaretti i Joan Miró.”

Record que, quan era una jove universitària, allà cap als anys 80 del segle passat, el professor que ens comentava la iniciativa de presentar Carner com a candidat al Nobel, davant l’evident fracàs de la campanya, el justificava dient que, en ple franquisme, era del tot impensable que un escriptor en llengua catalana, prohibida i perseguida en aquells moments pel règim, rebés un reconeixement d’aquest tipus. Avui, però, que ja no tenim dictador, veim que hi ha coses que no canvien, coses que, pel que sembla, continuen essent inacceptables. On és, em deman,  l'”Espanya plural” del gran entabanador?

7 comentaris a “Nobel en català”

  1. Menorquit Escrit el 05 jul. 2009 a les 23:24

    És ben curiós que els majors adversaris dels català els tinguem tan a prop. Seria un gran reconeixement a l’escriptor, en primer lloc, però també a la llengua. Ho necessitam. Tot i els eforços, és mal d’entendre veure i viure durant tants anys como el nostre idioma és encara tan perseguit per l’espanyolisme, el principal fre pel desenvolupament i reconeixement internacional de la llengua catalana. Una llengua amb un llarg i prolífic historial literari, una llengua més antiga que l’alemany, i encara tant menyspreada.
    .
    Tanmateix, més que un Nobel al català, ens cal que surtin més Baltasars Porcels. I que la nòmina de bons escriptors en llengua catalana cresqui i es multipliqui.

  2. VVV Escrit el 06 jul. 2009 a les 8:26

    Que un escriptor català obtingués el Nobel seria un recolzament internacional a la llengua catalana; el recolzament que tal vegada necessita per extingir-se amb més honor com a llengua minoritària. Morir-se amb diploma…Arabé, açò dels premis Nobels és una moguda: els atorga una acadèmica, talment l’Ime nostrat, i ja saps que les travetes, meandres, subtileses, síquies, etc., tenen el cuc de la presència en qualsevol deliberació. Quan te n’adones que qualque autor català hagués pogut endur-se’n s’ensortilla és quan compares l’obra dels guardonats en la història del premi. Jo, per mullar-me un poc els peus, hagués proposat escriptors com Josep Pla, Joan Fuster, Miquel Angel Riera i Jesús Montcada… Ara per ara, en l’actualitat més rabiosa, no veig cap brollador. Ensems, si es vol aconseguir un Nobel català, s’ha de seguir una estratègia: traduir l’obra a l’anglès i, llavors quan hagi assaonat, traduir-la al suec en antologies. Tenc entès que Pere Gimferre ho està intentant… No sé si qualque altre també.

  3. Silve Escrit el 06 jul. 2009 a les 10:04

    Recordeu la campanya pel Nobel de la Pau a Pere Casaldàliga? experiència en tenim, voluntat ens en manca…
    By the way! sentence of the week: “Tenim un gran problema que és un clot que ens ha costat 600.000€” Maite dixit.

  4. Matilde de la Mole Escrit el 06 jul. 2009 a les 19:42

    Quan pens que el primer Nobel en llengua portuguesa fou Saramago, el 1998, i això que hi ha nombrosos i execel·les escriptors en aquesta llengua, i que, a més, el portugués és llengua oficial a diversos estats (Potugal, l’enorme i potent Brasil i d’altres)…veig quan difícil i llarga serà la lluita per aconseguir aquest reconeixement mundial per un dels nostres escriptors. Més ara quan, com bé ens dius Maite, s’ha esvaït del tot la bimbolla d’això que ens vengueren com “Espanya plural”. Seguim essent una colònia, la nostra llengua se la valora com una mena de curiositat etnològica i la nostra cultura no fa nosa mentre no vulgui anar més enllà que uns “coros i danzas” reconvertits.
    La realitat és dura però tancar els ulls és la pitjor de les mesures. Malgrat deia Byron que “lluitar contra el destí és com si les espigues de blat es resistissin a la falç”, estic convençut que prou espigues poden aturar una falç o al manco cansar el braç que la maneja. En això estem.

  5. VVV Escrit el 07 jul. 2009 a les 7:20

    Maite, he vist amb preocupació com la Banda de Música des Migjorn Gran no actuarà a Ciutadella amb aquest concert que amb tanta il·lusió han preparat sobre bandes sonores de películ·les. Idò, té previst actuar as Migjorn, Alaior, Maó, St. Lluís, Es Mercadal i Es Castell. No sé, tu que, en aquests moments, coaptes el càrrec de la cultura municipal, hauries de fer de corregir aquesta absència musical…

  6. Maite Salord Escrit el 07 jul. 2009 a les 15:41

    VVV, estic d’acord que el Nobel seria, sobretot, un recolzament internacional a la llengua catalana. Veig, però, que serà molt difícil que això passi. No som, igual que Matilde de la Mole o en Silve, gens optimista amb “l’Espanya plural”. No existeix. Com va dir no sé qui, el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Així de senzill. Si Ramon Llull hagués escrit en castellà o alemany, Menorquit, avui seria venerat a Europa. Mentrestant, a anar comptant oportunitats perdudes. I sí, Pere Gimferrer és un dels noms que també sona. Veurem fins quan.
    Pel que fa a la Banda des Migjorn, ja m’informaré del que ha passat.
    Salut!

  7. Falciot Escrit el 07 jul. 2009 a les 17:48

    Sí, sí, sí… tota la raó del món. Així i tot, com que els humans (més ben dit, una part dels humans) tenim l’habilitat de desnaturalitzar-ho tot, seguim desmembrant la nostra identitat territorial que des de fa uns quants segles comparteix una mateixa cultura. Mentre uns lluiten per la llengua altres la persegueixen, a més a més, creen diferències on no n’hi ha. Com pot ser que estiguem en un etern debat entre català i valencià i no existeixi cap tipus de controvèrsia entre castellà i andalús (les diferències entre aquestes dues darreres són tant o més accentuades que entre les primeres). Encara és molt més al•lucinant que un castellanoparlant s’endinsi dos km en territori portuguès i no s’estranyi de veure retolacions en aquell idioma i en canvi trobi una aberració trobar retolacions en català en territori català. Quina culpa tenim els milions que habitam aquesta part del territori que per culpa del matrimoni de dos personatges es suprimís una frontera (línia imaginària) i uns pensessin que eren superiors als altres? Control de l’hegemonia econòmica, potser?
    La nostra llengua és una part important de la nostra cultura, no ho neg, i s’ha de lluitar per la seva defensa en tots els àmbits, però hem de tenir en compte que no constitueix tota la nostra identitat cultural. Tot i la força de la globalització, que actua en detriment de la nostra particularitat cultural, crec sincerament que la lluita no s’ha de centrar únicament en la llengua ja que la llengua sense totes les altres manifestacions culturals i socials de la vida diària deixa poc espai a la preservació tan desitjada. Es dediquen esforços ingents en política lingüística sense destinar cap esforç o molt pocs recursos a totes les altres demostracions culturals i socials pròpies de la nostra identitat que des de sempre han estat la benzina del vehicle connector d’una mateixa llengua gràcies al vocabulari utilitzat (teatre, rondalles, cançons populars, balls, glosat, toponímia [actualment ningú sap que és una codolada], gastronomia, deports tradicionals, jocs antics i moderns, usos i costums i un llarg etcètera). Darrerament, per més inri, he vist escenes de mercantilisme lingüístic amagat sota el paraigua de la preservació o de la mateixa normalització.
    En canvi, les lleis invisibles de la moda promocionen abastament la cultura de la modernitat i la clàssica elitista, legítimament diria jo, però mai hauria d’ésser en detriment de la sàvia cultura popular que havia articulat fins ara la nostra llengua. No puc entendre de cap de les maneres que el vocabulari dels meus avis fos més ric i variat que el dels meus fills. Se suposa que actualment tenim uns estudis i uns coneixements que abans no tenien. És bastant evident que les coses no es fan bé perquè si en dos-cents anys les prohibicions i restriccions a la llengua catalana no van calar, com pot ser que hagin calat tan fort els darrers 75 anys o fins i tot m’atreviria a dir els darrers 25 anys? Tal vegada, llavors, Amèrica els tenia entretinguts i una volta perdut aquest entreteniment a finals del s. XIX han cercat un altre succedani. Malauradament ens ha tocat la sagnant grossa!!

    Salut

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari