Maite Salord

Escriptora

A Margarita Bagur, in memoriam

vazquez.jpg

 Feia mesos que li prometia una còpia d’aquesta foto i, ara, quan la tenia a punt de posar dins un marc per regalar-se-la, he sabut que he fet tard. Na Margarita Bagur, la “señorita Vázquez” -així la coneixíem-  ens ha deixat. Em sap greu perquè l’apreciava sincerament. Acostumava a telefonar-me molts dissabtes capvespres  per parlar-me de Macarella, dels esforços que havia fet tota la vida, i que encara feia, per mantenir el seu entorn verge. També, d’aquells anys remots en què era la meva mestra al col·legi Compañía de María, a la Contramurada. Llavors, la seva veu canviava el to més combatiu pel més enyorívol. Sempre tenia paraules i gestos amables cap a la meva persona. Enyoraré aixecar el telèfon i escoltar la seva veu suau: Maite, som na Margarita Bagur, que et molest? No, mai no em molestava, però em sembla que no em creia perquè, sempre, abans de penjar, es disculpava pels minuts que, segons ella, m’havia robat. Avui, a canvi de totes les seves paraules, voldria dedicar-li aquests versos de Rosa Leveroni:

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí;

vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d’una cala ben fina.

Descansi en pau.

 

 

 

 

 

 

Un comentari a “A Margarita Bagur, in memoriam”

  1. esperança Escrit el 08 febr. 2010 a les 17:10

    jo també la vaig tenir la señorita vázquez. un any abans que tu, supòs… pel teu blog acab de sebre que ens ha deixat… contràriament al que et passa a tu, a mi m’havia desaparegut del pensament. feia molts anys que no sabia d’ella, però quan he vist la foto m’han vingut al cap tot de vivències (no vull dir records). uff, el temps, les persones… plou, ara a valència

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari