Aquests dies, coincidint amb la notícia de la denúncia posada a un jove menorquí i a la seva mare pel fet de dirigir-se en català a la Policia Nacional, m’arribava a casa un opuscle, editat per “La Plataforma per la Llengua“, que duu per títol Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ésser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català. Una trista coincidència perquè, no ens enganyem, si a aquestes alçades de la vida (o de la democràcia) encara hem de repetir que parlar en català no és de mala educació; o que volem veure cinema en català; o que no ens poden discriminar per qüestions lingüístiques, vol dir que la situació de la nostra llengua no és per tirar coets.

I, amb tot, m’agradaria destacar la feina feta per la Plataforma, una entitat que engloba diverses associacions i persones que comparteixen l’objectiu de garantir la presència de la nostra llengua en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana, i que està avalada per Salvador Cardús, Jordi Font, Josep Mª López Llaví, Albert Manent, Isidor Marí, Fèlix Martí, Jordi Porta, Jordi Sànchez, Josep Mª Terricabras, Miquel Sellarès, Vicenç Villatoro, Joan Triadú, Isabel-Clara Simó i Miquel Strubell.

També pens que és d’admirar l’actitud dels denunciats que demà seran jutjats a Maó. Fa uns anys, arran d’un incident similar entre una menorquina i membres de la Policia Nacional, vaig escriure:

“Aquest fet que els he explicat ha coincidit amb una idea que fa temps que em volta pel cap: la manca de resposta que donam els ciutadans davant aquelles actuacions de l’administració que vulneren els nostres drets més elementals. Hi ha por o vessa a dir les coses; hi ha por o vessa a denunciar, fins i tot a escriure una breu nota de queixa als diaris locals. Tothom calla. Per què?”

Com deia en Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural, fa uns dies a la Casa de Cultura de Ciutadella, el futur de la llengua catalana es troba a les mans dels seus parlants. De nosaltres depèn, en bona part, que es mantengui viva. Les enquestes diuen que un 95% entèn el català. Si és així, per què canviam de llengua amb tanta facilitat? D’altra banda, l’administració també hi té molt a dir, en temes lingüístics. Per desgràcia, demà parlarà al jutjat i en contra dels drets dels catalanoparlants. Uns drets que, massa sovint, són trepitjats. No comença a ser hora que això canviï? Potser amb actituds valentes i compromeses com la del jove de Ferreries i la seva mare ho aconseguirem. Sort i gràcies!

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Comença a ser habitual que, quan em trob amb amics i coneguts i, fins i tot, amb desconeguts d’altres pobles de l’illa, em demanin: què passa a l’ajuntament de Ciutadella que sempre sortiu pel diari? La pregunta, feta sempre amb un mig somriure irònic, és més complexa del que pot semblar d’entrada. Per això, per ajudar a entendre què tenim a Ciutadella que ens fa tan “populars” més enllà de sa Costa Nova i, potser, fora de Menorca, apuntaré un vocabulari bàsic per intentar aclarir quatre conceptes.

1- Consens. Seria sinònim d’acord, d’acceptació d’una proposta per part d’un grup de persones que, d’entrada, no parteixen de la mateixa posició. Per a l’equip de govern de l’ajuntament de Ciutadella, tanmateix, seria sinònim de “tenim un problema (irregularitat?) i necessitam ajuda per vendre’l a l’opinió pública”. És, en aquest precís moment, que hauria de fer acte de presència l’oposició per beneir una actuació determinada. O sigui, l’equip de govern crida socors i l’oposició, ràpida i diligent, hauria de sortir al seu rescat. Això seria, més o manco, el consens a Ciutadella segons el PP.

2- Posar pals a les rodes. Expressió relacionada, i molt, amb el concepte anterior: quan l’oposició es nega a seguir el joc de l’equip de govern i, no només no surt al seu rescat sinó que encara l’enfonsa una mica més destapant irregularitats, llavors només sap posar pals a les rodes. I no negaré que, de vegades, l’oposició de Ciutadella podem ser un pal però del que estic ben segura és que l’equip de govern no duu rodes perquè, si fos així, Ciutadella avançaria, encara que fos a ritme de tren de rodalies, cosa que és evident que no passa.

3- Permuta. Paraula clau a la ciutat de ponent. Vol dir, en teoria, contracte pel qual dues parts es canvien alguna cosa de valor similar. A Ciutadella, el problema el tenim a l’hora d’establir els valors: sempre val una burrada el que té l’altra part i ben poquet el que dóna l’ajuntament. Per exemple: hi ha ben poca diferència entre el que val un metre de zona verda en mans privades (on no s’hi pot edificar!) i el que val un m2 del futur (futur!) polígon industrial, de propietat municipal. Com és possible? Ah, miracle!

Explicació pràctica del vocabulari après avui: hi ha una permuta que no beneficia l’interès públic, el de tots els ciutadans, i l’equip de govern necessita els vots de l’oposició per aprovar-la. Llavors, quan tot ja està dat i beneït, apel·len al consens, però l’oposició diu que res de res, que ells no voten una actuació de la qual tenen molts, moltíssims dubtes legals. I ja està: a Ciutadella tenim una oposició que només sap posar pals a les rodes.

Com veis, el tema de Ciutadella és complex i requereix una anàlisi profunda. Per això, es farà necessaril ampliar el vocabulari bàsic que, avui, tot just hem encetat. Encara hi hem d’afegir més frases fetes i substantius que també ajudaran molt a aclarir la situació: alcalde, gestió, això no és competència de l’ajuntament, l’oposició només fa propostes per gastar, despesa supèrflua, etc, etc. Continuarà (i s’accepten suggeriments de paraules i expressions de difícil comprensió -com les que he definit abans- que intentaré aclarir el millor que sàpiga).

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Sens dubte, Els Nikolaidis (Proa 2006) marca un punt d’inflexió importantíssim dins la trajectòria literària de Josep M. Quintana. Amb aquesta novel•la, que narra la història d’una família d’origen grec instal•lada a Maó en el segle XVIII, l’escriptor va aconseguir de connectar amb un nombre importantíssim de lectors, no només a Menorca sinó també arreu dels territoris de parla catalana. Una projecció que encara ha de ser més important si tenim en compte que prest sortirà la traducció castellana.
Dins aquest context, no és estrany que la nova novel•la de Quintana, Les revolucions perdudes (Proa, 2008) hagi estat rebuda amb expectació, curiositat i il•lusió per part dels seus lectors, entre els quals, evidentment, em compt. I he de dir que, tot i que el precedent era ambiciós i reeixit, aquesta nova novel•la ofereix un punt de vista narratiu potent: una primera persona que, a mode de confessió, escriu una llarga carta a la seva filla en la qual intenta explicar, i explicar-se, el seu itinerari vital. Una vida que ve marcada per dos moments històrics de gran transcendència: els primers mesos de la guerra civil a Menorca (que ell intenta reconstruir) i la revolta del maig del 68 a París (que va viure en primera persona). I és en la unió d’aquests dos moments –prou coneguts i estudiats, però sempre interessants- que rau, al meu parer, un dels encerts de la novel•la.
Un altre aspecte que també m’agradaria destacar és, des del punt de vista de construcció del text, la inclusió de diversos testimonis els quals, des de bàndols diferents, ofereixen una multiplicitat de visions del cop d’estat franquista i la posterior guerra civil espanyola que, lluny de tancar el tema, permetran al lector mantenir un diàleg, no sempre fàcil, amb la història recent del país.
Així, valguin aquestes poques línies per confirmar que Les revolucions perdudes és una novel•la ben escrita i amb una estructura sòlida que permet que l’edifici construït amb materials històrics i personals (hi ha molt de Josep M. en aquests llibre!) mantengui l’atenció i l’interès del lector fins a la darrera pàgina. Una novel•la que confirma el bon moment de la literatura catalana que es fa a Menorca.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris