Maite Salord

Escriptora

Arxiu de abril 2010

Saturada

Estic saturada: no tenc ganes ni de llegir ni d’escriure. És greu. Esper que transitori. Tanmateix, no http://web.educastur.princast.es/proyectos/jimena/pj_franciscga/3eso/saturada.gifpuc evitar demanar-me si val la pena l’esforç. Les renúncies. Cada dia em descobresc un nou cabell blanc i una dona, molt compungida, em va dir que, en un any, havia tornat vella.

Estic saturada. He perdut el capvespre miserablement perquè no em puc concentrar. He plegat roba i he escoltat les converses dels meus fills. Segurament, el que més necessitava. El que més enyor. Temps per fer petites coses.

Estic saturada i me’n vaig a dormir, perquè dorm bé, tot i que m’aixequi cruixida. No em trec la cuirassa ni per ficar-me al llit. Mal fet. Potser, però, demà, canviarà el cicle i la gent haurà criat seny i paciència i amabilitat i es dissoldrà aquesta cosa feixuga que em té la ment saturada i les cervicals destrossades. Així sia…

Llibres

http://irenesalazar71.files.wordpress.com/2009/04/blanc-i-negre3.jpg

“La literatura es fa càrrec de molts sabers. Si, no sé pas per quin excés de socialisme o de barbàrie, totes les nostres disciplines haguessin de ser expulsades de l’ensenyament menys una, és la disciplina literària que s’hauria de salvar, perquè totes les ciències són presents en el monument literari. Tanmateix, en això veritablement enciclopèdica, la literatura fa girar els sabers, no en fixa, no en fetitxitza cap; els dóna un lloc indirecte, i aquest indirecte és preciós. La ciència és barroera, la vida és subtil, i és per corregir aquesta distància que la literatura ens importa. D’altra banda, el saber que mobilitza no és mai ni sencer ni final; la literatura no diu pas que sap alguna cosa, sinó que sap d’alguna cosa; o més ben dit, que en sap alguna cosa -que en sap un feix, sobre els homes.

Roland Barthes, Lliçó.

Dictadora de cultura

No, amics i amigues, el títol de l’entrada no és un error: des d’ahir, el Grup Mixt de l’ajuntament de Ciutadella m’ha http://radiouniversidad.files.wordpress.com/2009/06/radio-y-dictadura1.jpgdonat aquest nou títol. Perquè, per si no ha sabíeu, form part d’un equip de govern dictatorial que coarta la llibertat de l’oposició. Per tant, ja no som regidora: som dictadora!

Com comprendreu, estic malalta. Mai ningú m’havia dit una cosa així. Ningú. Ni les persones que fan feina al meu costat, ni els alumnes, ni tan sols els meus fills. Aquests darrers, al màxim que han arribat és a dir-me que som una mare “cruel”. Mai, però, dictadora.

Durant el cap de setmana, hi don voltes i més voltes, i no me’n sé avenir. Jo, em pensava que, per regla general, era pacient, dialogant,  de demanar les coses per favor i de donar les gràcies mil vegades, però es veu que no és així. I, com que no som creient, ara no sé on m’he d’anar a confessar d’aquests pecadots tan lletjos que diuen que faig.

Ara, de tot, el que em té més desconcertada és que aquests que m’acusen de dictadora, entre el 2003 i el 2007, quan van governar amb majoria absoluta, resulta que només es van dignar a aprovar UNA moció del meu partit, al darrer plenari i al darrer minut! I, evidentment, mai ens van tenir en compte per res. Al contrari, es van fer un fart de riure a costa de la nostra -inútil?- feina.

Per tant, si ara troben que hi ha una dictadura, m’agradaria saber quin nom li posarien al seu mandat. Monarquia absoluta dels Casasnovas & Casasnovas, per exemple? Això sí, sense oblidar el paper fonamental de les cortesanes (en el millor sentit de la paraula, eh!) Tònia & Tònia & Tònia. Quin retaule, bonjesuset!

Següent »