Com molts deveu saber, el parlament europeu ha llançat la campanya “Tu decideixes” per fomentar la participació -cada vegada més baixa- a les eleccions de 7 de juny. Es tracta de posar de relleu la importància de la cambra en temes com la immigració, l’etiquetatge de productes o la conciliació de la vida familiar i laboral. Un tema, aquest darrer, que, en aquests moment, m’interessa especialment.
Fa poques setmanes que he canviat de feina. De professora, començava la meva jornada laboral a les 8,55h, la qual cosa em permetia deixar la prole -especialment el petit, que comença a les 9,00h- col·locada abans d’entrar a l’institut. Ara, amb això de ser regidora a jornada completa, m’impòs un horari d’inici de jornada més estricte: a les 8,15h entr per la porta de l’ajuntament. El tema és que no hi entr sola: de la mà, m’acompanya el meu fill de 9 anys, cosa que entenc que no és gaire habitual. De totes maneres, és un tema que vam parlar els dos i que vam resoldre de forma positiva per a les dues parts, després de cedir-li un calaix del meu despatx per guardar els cotxets i altres artilugis amb què passa la mitja hora fins que va a l’escola del costat de l’ajuntament.
Amb tot, he de reconèixer que, d’entrada, la cosa no ha estat tan fàcil com vull fer veure, tot i que ell ve ben content i estic convençuda que aquesta mitja hora diària a l’ajuntament no el deixarà traumatitzat de per vida. Però els canvis, tots, tenen els seus ritmes, els seus problemes d’encaix. Per exemple, la primera setmana de nou horari, a les 8,30h tenia una reunió. El vaig deixar al despatx amb l’advertència que, al cap d’un quart, l’aniria a avisar per anar a escola. Al cap de vint minuts, va obrir la porta de la sala de juntes, plena de gent, i va deixar anar: que hi ha na Maite, aquí? De poc no caic de la cadira: m’havia oblidat del meu fill!
Com va dir un company regidor, potser haurem de posar un boti-boti a l’entrada de les Cases Consistorials. No seria mala idea, si no fos que no esteim per gastar. Amb tot, i perquè no voldria tornar a ferir susceptibilitats amb les meves ironies, som ben conscient que el tema de la conciliació de la vida laboral i familiar és un tema molt seriós i que ens afecta a tots. Conciliar horaris de pares i fills, de vacances d’uns i altres, no és gens fàcil. Estic en ple procés d’encaixar totes les peces i això em fa patir, tot i que tenc claríssim que el meu cas no és dels més complicats. Amb dues germanes adolescents i les del pare, les vacances d’estiu (se m’han acabat les de professora!) es podran resoldre. Hi ha famílies que segur que ho tenen molt més complicat. Infinitament més complicat.
Potser, ben mirat, si els parlamentaris europeus ens assegurassin que ens resolen el tema, tindríem un bon motiu per anar a votar a les europees de 7 de juny. Sens dubte, s’augmentaria, així, la participació, tot i que els grans beneficiats de la conciliació de la vida laboral i familiar, encara no tenguin edat per manifestar-se davant les urnes.
- El pensament ordenat/Opinió
- 23 comentaris
Cap de setmana molt tranquil. Ni tan sols he obert l’ordinador. Ara, ja de nit, de camí al dilluns, m’ha entrat el desig de visitar la plaça. Veig que el tema del turisme ha donat per alguns debats més però que està ja esgotat. L’entrada literària sobre Francesc d’Albranca ha merescut uns pocs comentaris (perdoneu-me, però la cultura popular no és un dels meus interessos) i que na Maite ha penjat una nova entrada força interessant.
.
Començaré per dues obvietats, per tots aquells que hagin seguit els meus comentaris: no tinc fills i sens dubtes ja no estic per tenir-ne. Per tant, és un tema del que només puc parlar com observadora.
Tinc nebots- moltes vegades m’ha pertocat fer de tieta cangur, cosa que fins que no tenen sis o set anys per a mi és una tortura- i les meves amigues sense excepció tenen fills, algunes néts.
La primera cosa a tenir en compte llavors és que, la majoria de vegades, això de la conciliació de la vida familiar i laboral té, en realitat, una traducció un xic perversa. Ve a significar: què hem de fer perquè les dones puguin tenir fills i seguir fent feina?.
Malauradament, i llevat de casos molts excepcionals, encara avui per avui els homes no assumeixen la responsabilitat que suposa tenir fills. Encara ens movem, la societat es mou, en els mateixos esquemes mentals que feien dir a Balzac: “Sentir, estimar i sacrificar-se seran sempre el text de la vida de les dones”.
Hem avançat molt però aquesta barbaritat típica del XIX encara és ben present.
.
Crec que cal anar més enllà. No basta cercar les fórmules per aquesta conciliació, necessària però no suficient, si a la vegada no ens esforcem perquè els fills siguin de la parella, amb totes les conseqüències, i no només de la mare a efectes pràctics.
Sé que els homes estimen els seus fills, però sé també que sovint el seu amor no els porta a moure’s per conciliar la “seva” vida laboral amb el ritme dels seus fills.
Vaig llegir fa temps una frase d’un escriptor americà que em va fer pensar, deia: “Tenir fills no el converteix automàticament en pare, com tenir piano no et fa pianista”. Pot ser hi hauríem de pensar.
.
No tinc fills i per tant molt lluny de la meva intenció adoctrinar ningú. Si més no però la reflexió social crec que ens atany a tots. Tal volta és certa la sentència de Victor Hugo que “una casa sense fills és un rusc sense abelles”, què hi farem?, però si més no socialment el problema és de tots.
Ara bé també és un problema de tots que la dona no hagi d’assumir totes les càrregues familiars. Per tant ben arribades siguin les mesures que promogui el Parlament Europeu, però cal que suposin la conciliació de la vida familiar del pare i la mare amb la corresponent vida laboral. En igualtat de condicions i de responsabilitat.
.
Avui m’ha sortit la vena seriosa. Però no és una temàtica per frivolitzar. Encara veig massa dones corrent embogides per poder amb tot: els fills, la feina , la casa…mentre l’home treballa com ella… i res més…
De Vigny deia referint-se als actors que “eren molt feliços perquè tenien glòria sense responsabilitat”. Per desgràcia això encara es podria aplicar a molts homes que són molt feliços amb els fills sense responsabilitat. No són tots però són molts. Cal canviar.
.
Per acabar un poema de Silverstein. No parla directament del tema de l’entrada, però l’esperit si el reflecteix (perdoneu la traducció, és meva), i a més a mi em commou.
.
EL NEN I L’ANCIÀ
.
Va dir el nen, “A vegades em degota la cullera”.
Va dir el vell, “A mi també”.
El nen va xiuxiuejar, “jo em mullo els pantalons.”
“Jo també”, va riure el vellet.
Va dir el nen, “Jo sovint plor.”
El vell va assentir, “També jo”
“Però el pitjor de tot”, va dir el noi, “sembla
que els adults no em presten atenció. ”
I va sentit la calor d’una vella i arrugada mà,
“Sé el que vols dir”, va dir l’ancià.
Maite, que no té pare el teu fill?
Supòs que era inevitable. Havia d’aparèixer qualque rata verinosa a embrutar el debat. Maite, un consell d’amiga, cibernètica però amiga, no contestis a aquest Josep Maria. Èssers menypreables com aquest no valen la pena, ni l’esforç d’escriure una línia. Recorda el que deia Goethe sobre el menyspreu.
.
Supòs que al bloc cada vegada més sorgiran aquesta mena de personatges. No els importa el que aquí es digui. No els interessen les opinions que aquí s’exposen. La única cosa que els fa mal, que els fa serrar les dents, que els inunda de ràbia és que aquest bloc existeixi, que tingui tanta participació, que tanta gent el segueixi. No et perdonen, Maite, l’èxit. Mira quant segles fa que ja ho deia Esquil “pocs homes tenen la foça de caràcter suficient com per no sentir enveja de l’èxit dels altres”. Amb això hauràs de viure.
.
He mantingut a aquesta mateixa plaça debats durs, fins i tot agres. En record de ben sonats amb el mateix Joan Triay, amb Nom Necessari, amb Mpons, ara fa pocs dies. Però tots ells exposaven arguments que jo rebutjava, ens intercanviaven atacs però era part del debat. Res que veure amb l’intent vomitiu d’aquest Josep Maria. Deia G. Bernard Shaw que “l’odi és la venjança d’un covard”. No hi ha que afegir res més per descriure a aquest rèptil que avui s’ha arrossegat fins el bloc.
.
Deman als companys i companyes de plaça que em facin costat, per molt lluny que estiguin de les meves opinions, a fi de mantenir la plaça neta. Si no podem evitar les rates, al manco no els hi donem conversa.
Estic d’acord amb tu, Madame de la Mole, amb tot.
Els homes estimem els nostres fills però deixam la responsabilitat, al manco molta major responsabilitat, en les nostres dones. En som conscient, per pròpia experiència. Sé que tal vegada la causa és perquè ens van educar així. Però això no és una excusa. No em fa res dir que m’esforç per compartir amb la meva dona les responsabilitats però és ben cert que en última instància ella es menja més que jo tots els problemes. Estem molt lluny de aconseguir una societat efectivament igualitària, però és una passa endavant que cada vegada més tots en prenguem consciència. Articles com els de na Maite i comentaris com els de Matilde de la Mole hi ajuden.
Sempre he pensat que quan les dones van entrar al món laboral, els homes n’havien d’haver sortit per fer la feina que fins el moment havíen fet elles. D’altra manera, qui quedava a casa a cuidar els fills, a tenir temps per ells, a fer les coses de la llar, etc?
No es van fer les comptes bé. I ens vam acostumar a tenir almenys dos sous a casa i a endeutar-nos a partir d’aquesta nova liquiditat familiar. Suposà un avanç per la igualtat entre els gèneres, però un enorme retrocés en l’educació dels fills i filles. Com sortir ara d’aquest paradigma és força complexe.
Entenc el que vols dir, Mínimo Común. Però no trobes que si hagués existit aquesta harmonia entre els sexes que fes possible el repartiment equitatiu del treball, ja no hagués estat necessària tota la lliuta de segles per a la igualtat?.
.
La incorporació de les dones al món laboral no va ser, o no va ser només, per afanys monetaris. En gran part va ser una reivindicació per aconseguir el reconeixement com a persona. El primer que els moviments feministes, després del dret a vot i la igualtat davant la llei, van impulsar va ser la independència econòmica de les dones. Davant l’estereotip de la dona feble necessitada de protecció, depenent de l’home, calia demostrar que les dones tenien tanta capacitat com els homes i que ens en sabiem sortir tan bé com ells. Deia la feminista americana del segle XIX, Cristal Eastman, que “Hi ha molta tirania disfressada de protecció”. Precisament el treball de la dona trencà, encara que no del tot, aquesta situació.
.
Els fills. Certament la segona passa va ser llavors atendre els fills. Però, fixa’t que quan es parla de guarderies, escoletes infantils, etc. es fa com si fos una millora…per a la dona. És a dir que es dóna per suposat que només la dona és responsable dels fills. Encara avui tot aquest tena s’inclou als programes electorals i a les accions de govern com a mesures a favor de les dones. La intenció és bona, però desvetlla un substrat ben evident: els fills no són -en la mateixa mesura al manco- cosa dels pares. També en això podríem acceptar la frase famosa de la Virginia Wolf; “Les dones han servit durant segles com a miralls que tinguessin el poder de reflectir la figura de l’home el doble de gran que el seu tamany real”.
.
He pensat moltes vegades que si el homes dedicassin el mateix temps ( i sempre parl en general, gràcies als déus molts homes comencen a no ser així) que hi dediquen les dones a l’educació dels seus fills, el retrocés del que parles no s’hauria donat. La poetessa Emily Dickinson afirmava que “ignorem la nostra veritable estatura fins que no ens aixequem”. Les dones s’han aixecat i hem vist molts homes més baixos que noltros. Això és el problema.
.
Si més no, mentre escric això, m’entren remordiments. M’he adonat que tot el que escric, i que el mateix tema que ens ha proposat na Maite, només afecta a una petita part del món, i a una molt reduïda quantitat de les dones que habiten al nostre planeta. A molts llocs de la terra els problemes no són la conciliació de la vida familiar i labora, ni el treball femení. Són la lliuta per un àpat diari, l´esclavatge absolut de les dones, l’explotació infantil…Pot ser tots hauríem d’entonar un “mea culpa” i reflexionar sobre la frase d’Adler. “És més fàcil lluitar per uns principis que viure d’acord amb ells”.
.
Però una cosa tinc clara, una visíó progressista de la vida i del món comporta la lluita contra la injustícia, sigui a un país llunya, o aquí a casa. Sigui una lluita per combatre les injustícies socials o sigui a favor de l’emancipació femenina.
,
“Només triomfarem si no ens oblidam d’apendre” (Rosa Luxemburg)
Enhorabona pel teu article, Maite, i també a na Matilde pels seus comentaris. M’ha agradat molt el segon sobre tot quan fa la reflexió sobre el tercer món. És molt bona la frase que no ens d’oblidar d’aprendre.
L’escena de l’entrada del teu fill, Maite, a la sala de reunions és ben bé de pel·lícula! A mi tot això em fa pensar en una cosa: en la conciliació de la vida familiar i escolar dels fills. En aquest sentit sí que consider la meva infantesa i adolescència com una edat de privilegis. Originàriament som de poble i entràvem a escola a les 9 del matí i en sortíem a les 12. Com que l’escola era al costat de ca nostra mumare fins i tot s’atracava a l’hora del patí i em donava el berenar i una besada. Dinàvem a casa, hi tornava a entrar a les tres i en sortia a les cinc. Després, com que a la meva època només existia el Ramis i el Quadrado, durant la Secundària vaig “fer nocturn” a Maó: agafàvem el correu escolar de les cinc, l’ambient a l’Institut era seriós, interessant i divertit i va representar la meva introducció a la vida adulta per la porta gran.
En canvi ara, dels 12 als 16 anys com a mínim, infants i adolescents es passen sis o set hores a l’institut sense interrupció, de 8 del matí fins a les dues o les tres del migdia, passant d’una assignatura a l’altra sense solució de continuïtat. Els nous edificis són de construcció deficient: els passadissos, les aules… Tampoc no són gens funcionals ni estètics. La dinàmica de les classes continua essent en la majoria dels casos la mateixa de sempre, la classe frontal entre alumnes i professor, sense treball en grup… Cal que posi el símil de la gàbia de lleons o el de les cel·les i presons en què tot això acaba convertint les aules i les escoles? En aquesta edat desbordant d’energia i vitalitat, quan el que necessiten sobretot és, entre d’altres moltes coses, esplaiar-se? Naturalment que s’ha de tenir molta paciència per a ser mestre, però crec que els professors, les mares i els pares en tenen massa amb l’actual sistema educatiu. I sembla ser que la gran solució a aquest problema és la figura del policia –és diu així?- o del guàrdia tutor, uniformat com a tal per a més inri. Tal vegada aquest sistema faciliti la conciliació de la vida familiar i la laboral, però déu n’hi do el que s’està creant i les conseqüències que comença a tenir! En aquest marc que he intentat exposar, tenc certs dubtes a l’hora de poder afirmar que infants i adolescents siguin ara per ara “els grans beneficiats de la conciliació de la vida laboral i familiar”. Que ningú interpreti aquí, per favor, que estic en contra de la inserció de la dona en món del treball, no va per aquí la cosa. En aquest sentit s’ha de tenir present que la majoria de professionals de l’educació són dones.
Una altra qüestió: De la Mole, què deia Goethe sobre el menyspreu?
Deixa’m també, De la Mole, fer un comentari a aquesta afirmació teva: “a molts llocs de la terra els problemes no són la conciliació de la vida familiar i laboral, ni el treball femení. Són la lluita per un àpat diari, l´esclavatge absolut de les dones, l’explotació infantil…” I és que mentre fa uns quants dies teníem l’aferrissada discussió sobre turisme i doble moral hi havia una cita de Brecht que tota l’estona em ballava pel cap: “Erst kommt das Fressen, dann kommt die Moral”, “Primer ve el menjar i després ve la moral”. Crec que a més aquest escriptor li dóna una certa connotació que també es podria traduir així: “Primer la fam, i després la moral”. És una cita de l’Òpera dels tres rals, que es va escenificar ja fa temps a Menorca.
(Maite, possiblement tornaré a publicar aquest comentari meu en el meu bloc, perquè hi deix temps i energia i m’agradaria conservar-los de forma personal. Si et sapigués greu m’ho dius sense problema, ok?)
Ara ses dones, en llegir sa primera frase d’es segon paràgraf, em matareu, m’atacareu i, si poguéssiu, em treuríeu els budells i us en faríeu un collar.
Sa principal perjudicada amb s’emancipació de sa dona és sa mateixa dona. És una humil opinió a sa que fa temps que li don voltes.
Si miram enrera, els bancs tenien només un sector de sa societat esclavitzat: els homes. Els feien pensar que havien d’hipotecar sa seva vida per poder tenir una casa en deu o vint anys.
Ara sa situació ha canviat. Ses hipoteques ja no són a deu anys, sinó a quaranta, i ja no basta que el sector masculí es mati a fer feina. Una llar necessita que tant s’home com sa dona es sacrifiquin, duguin doblers a casa i, en definitiva, es deixin esclavitzar. Sinó, es banc, ni cas d’hipoteques. I per tant, quin triomf pels bancs! En lloc de tenir un esclau a cada casa, en tenen dos.
—
Per altra banda, Maite, com hem de confiar en Europa? Un superestat que treu poder dels Estats tradicionals (Alemanya, França, Itàlia, Espanya…), que juga al joc dels dolents de la pel·lícula (BCE, FMI, OTAN… EEUU) i els obliga a acceptar mesures bèl·liques (açò sí, amb un nom polit, “missions de pau”), antiimmigració, d’esclavatge civil (jornada laboral de 65 hores setmanals, quan fins fa poc es tendia a xerrar de reduïr-la de 40 a 35…) no es mereix es meu suport.
Europa és un invent del capital. La principal força d’Europa en els moments de major esplendor ha estat precisament la diversitat, la confrontació d’opinions, la multiculturalitat, com ho va ser en la Grècia Antiga, i tot açò va en contra d’un macroestat entès com a superpotència digna de 1984…
Salut! I fins prest.
Salut, Mpons.
La frase de Goethe diu en català, i cit de cap: “La revenja més cruel és el menyspreu”. Ja l’havia emprada al bloc i per això no l’he repetida. M’assembla que la vaig llegir a “Les afinitats electives” o pot ser al “Faust”, ara no ho record i no ho puc cercar.
No gos posar-la en alemany, em faria un embolic amb la Rache i el Verachtung…
.
Kintet, ara no tinc temps per esbudellar ningú…tot arribarà. Amb el tema d’Europa estic d’acord gairebé del tot amb tu.
.
Salut.
Gràcies per la cita de Brecht, Mpons. Deu seu un plaer poder llegir directament en alemany.
Sovint, em demanen com tenc temps per fer tot el que faig i, llavors, sempre contest que si som molt organitzada, que som ràpida per fer les coses, que el temps és molt relatiu, etc, etc. Un dia, una lectora d’un grup amb qui comentava la meva darrera novel·la em va dir: ell (asenyalant el pare dels meus fills, que acostuma a acompanyar-me per tot allà on vaig com a escriptora) hi deu tenir qualque cosa a veure? I sí, sí senyora, li vaig contestar. Hi té moltíssim a veure. I tant. Avui, per exemple, me n’aniré de casa a les 18,30h i no tornaré fins a les 23,00h (dues reunions polítiques seguides) i no passarà res destacable: tothom soparà, es dutxaran i faran els deures. Què vull dir amb això? El que no em cans de repetir sempre: al món occidental, la gran batalla que encara hem de guanyar les dones és la domèstica. Fins que la casa i els fills no es compartesquin de ver, la dona estarà discriminada. El problema no és que la dona hagi accedit a la feina fora de casa: el problema és que l’home no ha assumit la de casa. Com diu una bona amiga, fins que, en una reunió, un home no exclami: i ara plou, i tenc el terrat ple de roba!, no haurem arribat a la igualtat. I els homes, en tot aquest tema, hi teniu molt a dir. Com sempre, jo ho resumiria amb la meva paraula preferida: respecte. Respecte per la feina de l’altre/a, pel cansament de l’altre/a, per les aficions de l’altre/a… Si tot això funciona, conciliar la vida familiar i laboral és, segurament, molt més fàcil.
Em sembla que tornam a tenir un bon tema de discussió. Com sempre, un plaer.
Potser algú em titllarà de convencional o retrògrada però estic plenament convençuda que el paper de la dona en la criança dels fills no és només cultural sinó que és biològic. No sé si m’explic. Les dones tenen un instint diferent al dels homes pel que fa a la protecció i cura de les seves criatures. Per tant, és natural que les mares estiguin més pendents de l’educació dels seus descendents.
Per suposat que hi ha excepcions, i que hi ha homes molt implicats. I ho trob perfecte. No vull passar per masclista. Però no crec que la igualtat entre home i dona sigui compartir feines i responsabilitats al 50%. És més pràctic que una parella s’organitzi perquè un dels dos “dugui la veu cantant” en uns afers i l’altre en uns altres. De la forma més equitativa possible, això sí, i compartint les decisions i les tasques més importants o pesades.
Crec que homes (dit així en general, queda un poc abstracte) han estat ben vius amb això de la conciliació familiar. La majoria han preferit posar-se a fer de pare i passar més temps amb els seus fills (chapeu!) però s’han oblidat de les altres feines domèstiques (cuinar, netejar, rentar roba, etc. etc.) més pesades i desagradables (també socialment menys valorades) i el que és pitjor de tenir cura dels familiars majors i/o malalts.
Veig molts de pares jugant al parc amb els seus fills però encara molts pocs acompanyant als seus pares ancians. Igual que es veuem més homes fent la compra i cuitant, que desant la casa o planxant. I quines tasques tenen més “prestigi” (?) social? Idò, curiosament aquestes en les que els homes han anat entrant a poc a poc…
Sí, encara falta molt per la igualtat… Però no crec que les dones haguem de renunciar a passar més temps amb els nostres fills i si els hem de portar a la feia alguna, tant si és a l’ajuntament com a qualsevol altre lloc, no passa res.
No vull entrar ara a comentar les noves famílies, ja siguin homosexuals, monoparentals… perquè, i sempre des del més profund respecte i total admiració (encara ho tenen més difícils que les tradicionals), desconec el tema.
Per cert, Maite, jo no he sentit mai cap home enmig d’una reunió queixar-se perquè plou i té la roba estesa… però l’altre dia a la farmàcia, un conegut es queixava perquè havia netejat els vidres i tornava a ploure. Sense cap complex i amb total naturalitat. Reconec que a partir d’ara em miraré aquest pare de família amb uns altres ulls. Em va fer gràcia i em va estranyar, cosa que demostra que encara no és la tònica habitual.
En aquest bloc s’hi pot riure, sí senyor!
Ai, perdó, que he dit senyor, no eh, …deixem-ho en senyora.
.
Quina gràcia en llegir,
“…és natural que les mares estiguin més pendents de l’educació dels seus descendents.”
…Oh…oh… Què hem d’aplaudir?
Ja ho valdria si un mostrés aquí un tret positivament superior del home vers la dona. Després sí que alguna tindria temps d’esbudellar-me.
.
Vaja paradoxa: Sol passar que, qui més reclamen la igualtat de sexes, el que sovint fan és, precisament, fomentar una “suposada” superioritat femenina.
Com quedem, es la igualtat o la superioritat el que reclamen les feministes?
.
…Aquest bloc és divertit de ver, i ho podria acabarà essent com una Plaça, açò. Llàstima que els noms no siguin necessaris. Ja li vaig plantejar a na Maite el tema del registre dels respectius “nik’s” dos temes enrere i em va deixar amb “sa paraula a sa boca”, què hi farem…
.
Ah, Kintet, bé t’ha anat que t’han perdonat sa vida, jo no sé si tindré tanta sort.
.
Em sembla que en el tema de la conciliació familiar es tendeix de forma equivocada a plantejar-ho com una renúncia per part de dos grups (homes-dones) i a veure l’home com el dolent de la pel·lícula. Trob que en plantejar canvis socials necessaris com aquest ens equivocam plantejant-ho com un combat o una lluita de forces. I és aquí on poden intervenir els polítics per fer canviar la societat: cal mirar més enllà del futur més immediat i deixar de banda el passat -els homes d’avui dia, en plantejar-se feina i família no són culpables de la situació dels seus pares, i les dones tampoc- Cal pensar en una societat nova, millor, justa i igual. Legislar pels “humans” si ho voleu dir així. I tots haurem de modificar els nostres comportaments per ajustar-los a la nova llei i amb el pas del temps als nostres nets els semblarà el més normal del món. Trob que és així com ho han fet els països escandinaus. Evidentment cal fer un salt mortal per endavant a l’hora de fer les lleis però estic segur que la societat amb un temps més ràpid del que sembla acaba modificant-se fins i tot en aquells aspectes que ens semblen més rostits. Feu la prova de plantejar el tema del matrimoni homosexual a la gent gran i als adolescents: en els primers hi trobareu de tot amb majoria d’escandalitzats i un debat aferrissat, en els altres trobareu majoritàriament cares d’estranyesa (perquè hem de debatre un tema tan obvi?)
Kintet, salut.
.
Crec que allò que planteges no té que veure amb l’empancipació de la dona. És més aviat un debat sobre el sistema capitalista en el que vivim, i que, ara per ara, molt poca gent qüestiona. No crec que les dones estessin abans menys presoneres dels bancs, com ens dius al teu comentari, hi estaven per via interposada car depenien del seu marit. Llavors la presò era doble, del sistema econòmic per una part i del matrimoni per l’altra, que les feia absolutament dependents. Ara crec que, pot ser, tot era més dissimulat i així n’era un exemple clar d’aplicació de la sentència platònica: “L’obra mestra de la injustícia es semblar just sense ser-ho”.
.
Sincerament, no crec que els bancs ara “en lloc d’un esclau en tenen dos”. Abans també en tenien dos, però un dels dos- la dona- era doblement esclava.
.
Respecte a Europa, ja t’he dit que d’acord. Molt d’acord. Encara que cal fins i tot cercar les contradiccions d’allò que no ens agrada per anar avançant.
.
Gavineta, un aspecte del problema que tu esmentes m’ha cridat l’atenció. Dius: “Veig molts de pares jugant al parc amb els seus fills però encara molts pocs acompanyant als seus pares ancians. Igual que es veuem més homes fent la compra i cuitant, que desant la casa o planxant. I quines tasques tenen més “prestigi” (?) social? Idò, curiosament aquestes en les que els homes han anat entrant a poc a poc…”.
Això corrobora el que jo deia, i tu reafirmes, hi queda molt camí cap una veritable igualtat.
Esperem que seguem, entre totes i tots, prou valents per trencar la maledicció de Balzac: “La igualtat tal volta sigui un dret però no hi ha poder humà capaç de convertir-la en un fet”.
Les passes que s’han donat, les lluites que s’han tengut, els esforços fets per generacions de dones em fan pensar que prest o tard s’aconseguirà. Crec que un dels valors suprems és l’amistat. També entre homes i dones. Amistat entesa també com a col·laboració: “L’amistat és una harmoniosa igualtat” (Pitagoras).
.
Acab amb un poema, per no perdre les bones costums i per celebrar la seriositat i la profunditat del debat, un poema força conegut de la Maria Mercè Marçal que ens deixa clar que la lluita feminista pot anar del braç amb la lluita contra els sistema econòmic i contra l’opressió nacional:
.
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
.
El tema s’està descabdellant de forma certament interessant, algunes de les postures potser sí que són polèmiques però inciten a la reflexió. A l’hora de tractar la inserció de la dona en el món laboral i la seva conciliació amb el món familiar, es pren sens dubte com a referència el model tradicional masclista preexistent. De vegades la dona vol ser tractada amb igualtat de condicions en un món sorgit inicialment de l’entrecuix del mascle. Posaré un exemple extrem però prou il·lustratiu: l’accés de la dona a l’Exèrcit. Es considera com l’assoliment d’una fita important en relació a l’emancipació de la dona la possibilitat que pugui arribar a ser tinent general, per exemple. El símil podria ser més ben triat perquè alguns em direu que així com està el món, l’existència d’aquest estament és necessària. Però tots admetrem que seria molt millor un món sense guerres on l’Exèrcit no fes cap falta ni una i que com a conseqüència no s’haguessin de plantejar els drets de les dones en relació als dels homes en l’àmbit militar. Perquè la cosa funcioni, potser s’haurien de crear més tost nous marcs de convivència en lloc d’intentar inserir la dona en una societat masclista a priori. D’altra banda, si la dona treballa tant com l’home, la mateixa quantitat d’hores, això va en detriment de l’educació domèstica dels fills. I si l’home fa les funcions domèstiques tradicionals de la dona, aleshores la desigualtat és la mateixa, encara que aquesta discriminació es vegi com a políticament correcte.
.
Per últim Ganiveta esmenta el tema de les noves famílies al seu comentari, les famílies on els dos membres són del mateix gènere. És evident que el reconeixement del dret de les parelles homosexuals al matrimoni i a l’educació dels fills suposa la seva normalització jurídica. Però com en el cas de la dona en un món masclista aquí també s’ha pres com a model un marc social preexistent en lloc de trobar i experimentar noves formes de convivència. Així i tot, si la qüestió és realment un problema de gènere que no se sap ben bé com solucionar, potser seria bo demanar a les famílies homosexuals, on no existeix la diferència de gènere, com s’ho fan a l’hora de repartir-se l’educació dels fills i les feines de la casa i com a més concilien tot això amb la feina.
Mpons, esguarda aquestes cites, crec que van en la direcció que tu assenyales:
.
“Com a classe, les dones mai hem oprimit a un altre grup; mai vam emprendre guerres de conquesta en nom de la pàtria. Mai vam participar en una decisió per annexionar-nos el territori d’un país veí, ni vam combatre per mercats estrangers en costes remotes. Aquests són els jocs dels homes, no de nosaltres. No volem ser ni opressores ni oprimides. La revolució de les dones és l’última de totes les revolucions”
(Susan Brownmiller, periodista i teòrica feminista nord-americana)
.
“L’actuació de la dona no implica una participació en el poder masculí, sinó qüestionar el concepte de poder”. (Carla Lonzi, filòsofa italiana)
.
Salut i fins la pròxima
UHF!!! Hi torna haver tema. Allunyada la setmana irònica, si m’ho permeteu:
.
No som cap expert però m’hi atrevesc. Certament dir que he gaudit molt de tots els vostres comentaris, fins i tot en el segon de Josep Maria. En el seu primer pot sembla inoportú, però més ho pot semblar en funció de les despostes posteriors. Vist el segon comentari seu, vull creure que el primer no l’hagi fet mal intencionat, però no ho sé.
Hi ha una gran veritat histórico-social en el fet home-dona; la dependència econòmica. D’acord Matilde.. Cert que una de les gran batalles, justa a més, és la independencia econòmica de la dona. És on es mesura el nivell de persona. Cap dependència humana (individual i/o colectiva) és sana ni justa, i no descriu la realitat de les persones.
.
Una parella treballant (jornada completa) els dos, han de tenir dificultats en la connexió familiar, per tant trenca (molt o poc) una més pregona conciliació familiar. Per tant totalment d’acord amb mpons quan diu: “D’altra banda, si la dona treballa tant com l’home, la mateixa quantitat d’hores, això va en detriment de l’educació domèstica dels fills”.
.
El masclisme imperant no és just i s’ha de millorar. Pèro tinguem en compte que parlam de fets culturals ancestrals, de segles, i açò no es canvia en dos anys ni amb deu. Calen generacions. A més, al model masclista en el que encara ens engronxam, l’afavoreix (desgraciadament) un nombre molt gran de dones, però per raons culturals, no perquè aií ho creguin. És l’assumpció cultural inconciet de generacions.
.
Jo som dels que mai dic: “uii, plou, i tenc roba estesa”. No. No ho dic mai. M’aixec i la vaig a arreplagar. També duc qualque cremada d’oli a les mans; m’esquitx la camisa quan faig una tarta de galetes, xocolati i nata, i no pos ceba al sofregit de paella, fa el gra pastós, però si per fer oli-aigua, canons amb cunill, una olla de carn amb salsa o lloms amb xampinyons; per fer espaguetti a la carbonara, millor si escolliu el pebre verd italià. No m’agrada planxar, és cert, però ho tenc que fer. Però una solució (per homes i dones): esteneu la roba de la forma més llisa i estirada possible, en segons quins teixits evitareu la planxada. Açò vol dir que abans la pos a la rentadora. M’agrada anar a comprar… fer dues canyes els dissabte, parlar amb els amics, me compr la roba (no vaig al darrer grinyol, normal). M’agrada el cinemà bo, llegir, quan puc, escoltar, participar, opinar…. me sent molt normal. Ah! Maite, també he de penjar la tovallola després de dutxar-me! (te’n recordes?)
.
Amb tot açò no em vull posar cap medalla, és que trob que és el mínim que pot fer un adult (home i dona per igual). A mi em fa sentir útil, per a mi mateix i per als altres. Em fa sentir, senzillament, persona. Bastant més díficil és construir un sonet, o aprendre alemany. I que consti: he fet igual tot sol i amb parella.
.
Em repugnen els homes que, vivint sols, han de dur la roba a casa de sa mare a rentar i a més a dinar i que veuen una rentadora com un ésser de Júpiter. Em repugnen els homes que quan es queden sols a casa, van a dinar al bar del cap de cantó; em repugnen els homes perduts entre una agulla, un fil i un botó. Em repugnen els homes preocupats al veure que la truita es crema…
.
Però també em decep veure una dona incapaç de penjar un quadre, o canviar el regulador d’una ‘bombona’ de butà o de desenroscar els perns d’un endoll, o que lleva al seu home dels escuradors perquè escura malament. Em repugna, en silenci, veure una dona que dur les sabatilles al seu home assegut al sofà (servitud, no favor).
.
L’home es complica la vida perquè vol, però també perquè la dona l’hi ho permet. Esposes, mares, àvies, sovint no ens han fet cap favor, però ja ho he dit, no perquè ens vulguin complicar la vida, sinó per concepció cultural. Haurem d’esperar a veure la desitjada igualtat domèstica. Els homes haurien de viure obligatoriament per llei tots sols durant dos anys, com a mínim.(eheheh) Que espavilin!! Encara que perdin qualque llençol per la terrassa (lina, no t’ofenguis)
.
Perdonau la llargària. Demà tenc feina, a casa i a fora. Serà dur, però serà útil.
.
Bona nit bona gent. Avui he gaudit llegir-vos.
.
Salut domèstica.
Afortunadament cada vegada hi ha més homes que es queixen perquè ha plogut i han fet net els vidres i també que es queixen perque han estès la roba i fa molta humitat.
Afortunadament cada vegada hi ha menys dones que es queixen perquè ha plogut, els vidres, la roba, etc…
Per a mi l’emancipació de la dona té que veure molt amb les feines domèstiques, amb el poder adquisitiu, amb el respecte, com deia na Maite,
amb la capacitat de organitzar una casa amb o sense fills.
Tinc la sort, al final tindré que admetre-ho, de tenir un company-marit que cuina, renta, neteja, compra, plantxa, rega les plantes… de la casa en la que tots dos vivim.
Fa més de vint anys que tothom em diu la sort que tinc, fa més de vint anys que a ell no li diuen.
Em refereix a “la majoria” de la gent.
Diu Gavineta que les dones són diferents dels homes biologicament i per tant més protectores dels fills… i més adecuades per la seva educació. Potser en el primer i segón més de vida, depen de la dona, está clar que l’embaraç, el part, el postpart i tota la revolució hormonal i la cultura que ens envolta la mare desitji i tingui que demostrar que és imprescindible pel nen.
Peró l’educació, els sentiments, les necessitats del fill són o deurien de ser de tot dos.
En aquest món privilegiat on vivim la dona és va emancipar dels pares i del marit, si la societat capitalista la va portar a ser esclava d’un banc almenys tanca la porta de la seva casa o del banc i pot seure i decidir que fa.
mpons, tinc unes amigues que són parella i tenen un fill, les dificultats ja les tenen impossades, dintre de ca seva com sempre, una és mes decidida, l’altra menys, una més alegre, però l’altra més divertida, una té uns horaris de feina… el rellotge biológic de cadasqun té el seu ritme.
A mi també em portava la meva mare el bocata a l’escola però els meus millors records són els del germans (som cinc) i la resta de la familia, eren altres temps, ara la familia per alguns són també els amics.
Europa? No, gracies. (Ja m’enteneu).
Salut.
Tot i que contestar tots els comentaris seria llarguíssim, m’agradaria dir un parell de coses. La primera, que no havia dit res del tema de registrar-nos perquè abans em volia informar. Pel que sé, açò suposaria perdre molta espontaneïtat i participació. És cert que participar en un bloc té els seus “perills”. Ara bé, diria que, de moment, aquests són assumibles. Una forma de saber que no es fa un mal ús dels nicks és emprar sempre el mateix correu. Així, jo puc comprovar si és la mateixa persona o no. I, si no ho és, esborrar el comentari.
D’altra banda, m’agrada el debat que hem encetat. És cert que, per arribar a la conciliació familiar i laboral, el marc legal és molt important. Ara bé, l’actitud d’homes i dones també ho és. És el que passa, per exemple, amb el tema de la normalització lingüística: les lleis que han d’afavorir la llengua minoritzada són fonamentals però l’actitud dels parlant també. En aquest sentit, arribar a compartir les feines de casa i l’atenció als fills, em sembla que facilita molt poder concilar la vida familiar i laboral. Si no és així, al final, l’única que fa mans i mànigues per poder ser per tot (i segur que no ho aconsegueix) és la dona. Com a mínim, fins ara, (gairebé) sempre ha estat així. Tant de bo que hi hagi més homes que comencin a veure la pluja com una amenaça (a la roba, als vidres…)!
hola Maite,
no se si vas veure un article al diari Menorca divendres pasat. Penso que no costa res fer difusio i signar:
http://www.thepetitionsite.com/182/petition-to-cure-SMA
La veritat trob que arrib amb retard al debat de la conciliació de la vida laboral i familiar. Però així i tot vull exposar el meu punt de vista.
Primer el que tothom pensa quan es parla del tema és que açò de la conciliació és un tema per a dones.
Segon és pràcticament imposible que una parella sense ajuda externa puguin educar els seus fills si tots dos treballan a jornada completa.
I tercer la reducció de jornada amb la corresponent abaixada d’ingressos quasi sempre la fa la dona.
Crec que açò no és igualtat des del moment que tot el que he dit anteriorment es dóna per suposat. Ni tan sols es debat a les parelles. Però es que ni abans ni ara.
I és que encara que no ho vulguem plantejar, perquè resulta humil·liant, el salari de les dones és, la majoria de les vegades inferior al dels homes. Però no us equivoqueu, no penseu que és una situació que es dóna sols a la empresa privada.
A l’administració i les empreses públiques també es dóna aquest tipus denigrant de discriminació. I aquesta encara és més humil·liant si cab, perquè es bassa en un principi de igualtat que no existeix.
M’explic. Podeu agafar les taules de retribucions de qualsevol adminstració (quan més petita més clara la diferència) i us adonareu que per “casualitats inexplicables”en un percentatge alt els homes guanyen més que les dones.
Maite, ara que ets regidora, donat una volta per les taules salarials de l’ajuntament i fes una comparació. No ja quan a la mateixa categoria, sinó de dones de categoria laboral superior que cobren bastant menys que homes de categoria laboral inferior.
També podràs comprobar com els llocs de feina que normalment cobreixen les dones estan pitjor remunerats el que normalment estan coberts per homes.
I si a tot afegint que el que fa uns anys es considerava com un símbol d’independència ara és una necessitat de subsitencia familiar, doncs està clar que el que menys guanya renúncia a part del seu salari per tenir cura dels fills.
Així que després de viure uns quants anys encara em demam que és el que les noves generacions de dones han gaunyat, i de vegades quan estic pessimiste crec han “guanyat” en resignació, la qual cosa és bastant patètica, i jo per la part que em pertoca per edat em sent culpable per no haber sabut obrir el camí de una manera més adient.
I aquesta reflexió està feta des de l’observació del món que ens envolta i no des de l’intelectualitat. I per açò tal vegada és molt més dura que la resta que he llegit.