Definitivament, aquestes darreres setmanes, m’ho prenc amb calma. Diuen que hem d’escoltar el que ens diu el cos i jo no només l’escolt sinó que la meva obediència és absoluta. Confés que, de vegades, em sorprenc de mi mateixa. Tant, que he dedicat un temps a pensar, tranquil·lament, a què es deu aquesta mena de vessa que fa que, en comptes d’escriure una entrada incendiària sobre el canvi de la santíssima i intocable Constitució, me’n vagi a calamuejar a Cala’n Morell per no pensar-hi. O que, quan llegesc que un partit xenòfob vol fer una manifestació per la “llibertat d’expressió”, m’agafin ganes de riure i aparqui un escrit sobre el cinisme d’aquells que, per lluitar contra les bases de la democràcia, empren les armes que aquesta els ofereix.
En fi. Així estic. L’explicació que hi trob és senzilla: com passa als Estats Units a causa de l’huracà “Irene”, jo també m’estic protegint pel cap de fibló que entrarà en la meva vida a partir de dijous vinent, dia 1 de setembre. Tornaré a les aules, després de dos cursos, amb molta il·lusió però també amb molt de respecte. Explicar Ramon Llull i comentar “Veles e vents”, m’encanta. Però també hi ha aquelles hores infinites de corregir treballs i exàmens. La cara i la creu de la mateixa moneda. Què hi farem.
D’altra banda, comença el curs polític. I ser l’única representant del PSM més per Menorca al Consell és una gran responsabilitat. Llàstima dels pocs vots que ens van faltar per treure el segon conseller. Perquè jo som dona de fer feina en equip. De comentar la jugada i escoltar opinions. De fer la feina amb alegria, també. I, tot això, en solitari, és complicat. I no dic impossible perquè tenc la sort immensa de tenir un equip de luxe a l’ombra. Un equip que m’assessora, m’anima, em fa riure i, sobretot, confia en la meva feina. Però no és el mateix.
La calma abans de la tempesta. Ho sé. Però, com he dit altres vegades, com més mar, més vela. Sé que tenc molta gent al costat. Gent que no conec personalment però que hi és quan més la necessit. Per mantenir amb vida el bloc, el facebook i el twiter hi he de dedicar, certament, temps. Li explicava aquests dies a un amic. Però el que rep a canvi, compensa amb escreix. Els vostres ànims, suggeriments i crítiques m’ajudaran a fer camí. Tanmateix, esper no perdre la calma del tot. La necessitaré.
- El pensament ordenat/Opinió
- 8 comentaris
Calma, calma, sí que l’hem de menester, fins hi tot llegint Es Diari, on hi surten escrits incendiaris de reprimits espanyolistes (inadaptats a ca nostra) que, com lloros, repeteixen mentides intentant humiliar la nostra llengua.
.
I ja podem anar explicant “Veles e vents” a aquesta gent… no entendran res i continuaran la seva cantarella de lloro. Quina pena aquesta gent, no han volgut aprendre les taules de multiplicar i vergonyosament les discuteixen als mestres.
.
Continua, Maite, és important que algú es planti contra aquesta ignorància que fins i tot la nostra premsa insular sembla vol recolzar.
Ànim, Maite! Som aquí, rere la pantalla, per recolzar-te la veu.
Una abraçada.
Maite, jo pens igual que tú, també sóc persona de fer feina amb equip. Tenir un gran equip farà que hi hagi un gran treball.
Fa 2 anys vaig anar a una conferencia on hi havia la sra Barceló ( ex-presidenta del consell) i quan va acabar dita conferencia un home d´avançada edat es va aixecar i va dir:”Els politics son com els porcs, quan posen el cap a la menjadora: callen!”
Una dita que me va fer pensar molt, però no vull que possin a tots els polítics dins del mateix sac.
No te molt de veure amb el teu text però ho volia comentar.
Els comentaris com el de na Sònia són tan agradables! Més calma.
Crec que resum un poc el que tants pensem. Esteim aquí, darrera la pantalla, esteim als diaris, al bloc, al facebook, a la placeta, al carrer…
A en Dani no més dir-li que el que importa és on possi ell als polítics, i el día que comenci a pensar per ell mateix haurà donat un gran pas.
I tambè el dia que ens digui que han fet el regidors en aquets 73-74 dies.
O 103 segon les seves comptes.
“Burrito no come bizcochito” em va dir un home d’avançada edat quan jo discutia amb el que em va embestir en el meu cotxe mentre es menjava un “bocata de chorizo”. Tota la documentació es va quedar impregnada d’uns cercles vermells i dels dits d’quell home.
La historia Dani, va acabar quan li vaig enviar aquest “expedient” al meu cunyat que viu a Lille (nord de França) i és pintor paisatgista i amant dels “collages”. Va fer un mural que tant a Lille com a Bélgica (que està al costat) va ser un èxit. El burrito, el chorizo, la paperasa plena d’oli vermell i la imaginació del meu cunyat és va convertir en una obra d’art que ya desitjarien avuí en dia, per posar un exemple, els maonesos pel seu cartell de les festes de Gràcia. Perquè tot això va passar fa més de 25 anys! i encara em fa pensar molt.
Però Maite, si justament saber combinar calma i “canya” és el secret de l’èxit! I no xerr només de l’èxit professional, o polític, sinó també personal. Els moments de distanciament i calma d’agost em semblen una manera molt sana d’afrontar el que tens per endavant!
Jo, de moment, parèntesi i calma. M’ho permetreu, no? tot i que vos vaig seguint.
Si se calla el cantor calla la vida
porque la vida, la vida misma es todo un canto
si se calla el cantor, muere de espanto
la esperanza, la luz y la alegría.
.
Si se calla el cantor se quedan solos
los humildes gorriones de los diarios,
los obreros del puerto se persignan
quién habrá de luchar por su salario.
.
‘Que ha de ser de la vida si el que canta
no levanta su voz en las tribunas
por el que sufre,´por el que no hay
ninguna razón que lo condene a andar sin manta’
.
Si se calla el cantor muere la rosa
de que sirve la rosa sin el canto
debe el canto ser luz sobre los campos
iluminando siempre a los de abajo.
.
Que no calle el cantor porque el silencio
cobarde apaña la maldad que oprime,
no saben los cantores de agachadas
no callarán jamás de frente al crimen.
.
‘Que se levanten todas las banderas
cuando el cantor se plante con su grito
que mil guitarras desangren en la noche
una inmortal canción al infinito’.
.
Si se calla el cantor . . . calla la vida.
http://www.youtube.com/watch?v=xm9sIAW39o0
Menorquit, no callis.
La calor, company, la calor!