Maite Salord

Escriptora

La nit de Reis, Dolors Monserdà

LA NIT DE REIS

Dins d’un piset xic i pobre

que hi ha a peu pla d’un terrat,

treballa una pobra dona,

treballa sense parar.

Si algun cop minven ses forces,

no desmaia, no, que sap

que al mirar a sa filleta,

les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen

que hermosa ha estat sens igual:

avui d’aquella hermosura

sols per record li han quedat,

unes trenes ondejades,

negres, sedoses, brillants,

que, a l’estendre’s damunt d’ella

a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda,

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare,

tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina,

fiqueu-me al llit, que és prou tard,

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta!

lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

i a fe mare que els espero

amb gran desig aquest any.

Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha a baix!

-Les nines, són per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu fill meu, que estàs descalça

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves.

-Ai, mare, no em feu plorar!

ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em dugan la nina

que jo sempre he demanat!

Des de l’any que van portar-la

a la nena que està a baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo de nit l’he somniat.

Ai, mare, i que n’és d’hermosa!

i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

que sembla de setí blanc,

té una boqueta petita,

que fins dentetes hi ha!

Obre els ulls quan està dreta,

i, per dormir, els té tancats,

té uns cabellets com de seda

i els té rossos i rissats,

porta lo vestit amb róssec

i amb serrells i farbalans,

i fins mitges i polaques,

i fins sombrero, i fins guants!

Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

puix si demà quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que de nit la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que al dormir-me

mai me torni a despertar!

Un gran crit llancí la mare,

del fons del cor arrencat,

i agafant a sa filleta

i estrenyent-la amb fort abraç:

-Vés-te’n al llit, amor meva

li digué amb febrós afany,

vés, mes a Déu no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges tindràs.

Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca,

i el que li passa no sap.

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat:

li han portada i té la cara

que sembla de setí blanc,

té una boqueta petita

que fins dentetes hi ha!

porta vestidet amb róssec

i amb serrells i farbalans,

i fins mitges i polaques,

i fins sombrero; i fins guants!

Res li manca, res li manca

de quant ella ha demanat;

sols li falten a la mare,

les trenes negres, brillants,

que fins a terra arribaven,

que hermosejaven son cap,

que entre mig de sa pobresa

les havia tant guardat!

DOLORS MONSERDÀ (1845-1919)

4 comentaris a “La nit de Reis, Dolors Monserdà”

  1. eugenia Escrit el 08 gen. 2011 a les 0:30

    Jo esper aprendre d’aquesta “Nit de reis”.
    Ja estic farta de gastar el que no puc, de rebre el que no m’agrada, any darrere any, em dic que és l’últim… ja ho diuen els experts, més de tres regals, estressa…
    El meu segón propossit: no tornar a caure en la temptació del regals perquè sí (i a mí m’agrada molt regalar).
    Afortunadament no tenc que tallarme les trenes negres, brillants, que arriben fins a terra…, però quina “enveja” d’aquest tesor.

  2. Maite Salord Escrit el 08 gen. 2011 a les 18:42

    Aquest poema és , certament, molt polit. Una mena de conte en vers del qual em sembla que tots n’hauríem d’aprendre. M’ha sorprès la gent que m’ha dit -en privat- que li havia agradat molt. Estic contenta. Hi ha altres nits de Reis, actualment, que no són tan lluminoses com les nostres. I no ho podem oblidar.

  3. NÚRIA Escrit el 03 març 2011 a les 16:42

    El primer que us vull expressar és la meva emoció quan he llegit el poema. Aquest poema sempre el recitava la meva padrina i mai el podia acabar,doncs, la veu li tremolava i no parava de plorar. La meva mare encara plora i jo cada vegada que el llegeixo també ho faig, és possiblement EL POEMA que més emocions ens fa despertar per tot el que per a nosaltres significa i per la mateixa història.
    És preciós, recomano la seva lectura i anàlisi dins d’aquesta societat tan consumista i a vegades freda.
    Moltes gràcies!!

  4. Martí Gené i Ramis Escrit el 08 gen. 2012 a les 20:34

    Maite: m’ha sorprès (agradablement) molt que tenguessis posat aquest poema al teu blog.
    Aquest poema el recitava la meva àvia Teresina als seus fills, entre els quals mon pare, n’Àngel, i més tard també el sentírem nosaltres els seus néts, entre els quals jo.
    Record que mon pare estava encantat quan sentia sa mare, ja velleta, encara recitant de cor aquell poema sense entrebancar-se. Sempre li feien recitar el dia de Nadal o Cap d’Any, el dia dels Reis no sé si el deia perquè no ens tocava dinar amb ella. Tota la família gaudia molt sentint el poema.
    Un any, a petició de mon pare, vàrem enregistrar en cinta magnetofònica la poesia de boca de la nostra àvia, devers el 1976, o 77 o 78… Fa un parell d’anys vaig rescatar la cinta i vaig ser capaç de passar-la a l’ordinador i ara tenim el recitat en format digital.
    No cal dir que quan l’àvia va morir, el que la recitava cada any pels Reis era mon pare.
    Hi va haver anys que jo la feia llegir en veu alta als nebots, una estrofa perhom, per fer cas al padrí (mon pare)
    Quan va morir mon pare, vàrem ser nosaltres, els germans, els que ens posàrem a recitar-la gairebé a cor la diada dels Reis, perquè l’hem sentida tantes de vegades que la sabem de memòria.
    I que siga per molts d’anys, amb salut i alegria!!!

Adreça per fer retroenllaços | RSS dels comentaris

Escriu un comentari