La vida és un mosaic de realitats i aparences en què ben poques coses són el que semblen. La veritat i la mentida, l’autenticitat i l’ocultació acaben sent tan semblants que sovint tenim la sensació de viure dins una obra de teatre de l’absurd en què donam per cert  el que és fals i acabam dubtant del que és sincer. I, en aquesta representació, ens agradi o no, tots hi tenim el nostre paper, per petit que sigui. No oblidem que la paraula persona vol dir màscara en llatí.

Així les coses, hem de reconèixer que en algun moment de la vida ens hem amagat darrere una careta per no mostrar-nos tal com són, amb motivacions ben diferents, que, generalitzant, podrien resumir-se en dues: la defensa o l’atac, per dir-ho en termes esportius. Hi ha qui, encara avui, amaga la seva orientació sexual per por de no ser acceptat; qui cada matí es posa la disfressa d’heroi –d’heroïna, sobretot− perquè ningú no pugui dubtar de la seva capacitat de treball; qui dissimula les debilitats darrere un somriure encantador… A l’altra cara de la moneda, tenim les persones que aparenten el que no són per tenir via lliure per abusar de la bona fe dels altres en benefici propi, amb actuacions que van de l’engany a l’acte criminal, amagats, en moltes ocasions, darrere una pantalla.

Defensa i atac semblen dos actes antagònics… o només ho són en aparença? En el fons, potser només són la manera de respondre a una mateixa realitat:  l’intent de dissimular la fragilitat humana. Perquè som éssers humans vulnerables que, de manera conscient o inconscient, cercam de protegir-nos aparentant el que no som, amagant les pròpies febleses. Hi ha qui cada matí es posa una cuirassa invisible per transitar per la vida intentant esquivar un possible patiment. D’altres, aquells que segurament no han pogut triar la cuirassa feixuga que duen posada, només trobaran la sortida de l’atac. Sigui com sigui, éssers vulnerables que es cobreixen perquè, segurament, és més fàcil que descobrir-se i afrontar una realitat oculta. Però les màscares mai no amaguen: només revelen qui som realment.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE FEBRER DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

A ras de suelo és un llibre especial. Duu el subtítol “De la ciencia a la poesia, transitando por el cáncer de mama” i, com diu Laia Bernet al Prefaci, “va dirigido a quien tenga o haya tenido relación directa o indirecta con el cáncer de mama. A todo el que sepa o descubra que la poesia es un instrumento poderoso. A quien necesita saber para creer. A quien cree sin necesidad de saber. A quien acepta, incluso sin entender. A quien padece, a quien sufre, a quien debate, a quien lucha, a quien se entrega, a quien se resigna y a quien no. También a quien calla. Y tambien a todo el que lo quiera leer.”

Ha estat un honor haver pogut fer el pròleg d’aquest llibre, que aquí us deix per si us ve de gust llegir-lo.

El llibre que teniu a les mans és un acte d’amor a totes les persones que han hagut de conviure amb un càncer de mama. És un regal en forma d’art. La paraula, la imatge i la música es combinen per crear un univers que dibuixa el rostre més humà d’una malaltia les fites científiques de la qual també ens recorda perquè són el camí cap a l’esperança.

L’art és, entre moltes altres coses, una forma de diàleg amb un mateix, una forma de reflexió, d’intentar comprendre la realitat. El poeta Biel Mesquida va dir que la poesia és una font de salut i de saviesa. I justament aquesta és la idea que travessa aquestes pàgines. Il·lustracions que ens parlen d’un cos que ha canviat, d’un pit que, silenciós, ha agafat formes estranyes. Versos que dibuixen la convivència amb un desconegut fins llavors, anomenat càncer. Són paraules embastades amb honestedat, que surten del més profund de l’ésser. Perquè només així es pot commoure.

L’art ens omple, ens reforça la salut i ens fan un poc més savis. A qui crea i a qui el rep. Si us endinseu en aquestes pàgines trobareu versos que ens fan viure l’experiència d’enfrontar-se a una vida capgirada de cop i que s’ha de recompondre sense saber ben bé com. Trobareu tots els estats de l’ànima després d’un diagnòstic de càncer: la incertesa, l’esperança, la desolació, l’amor, el dolor, la incredulitat, la lluita, el sofriment, la por, la resignació…

No és fàcil posar paraules a aquests sentiments però és necessari fer-ho. Sentir la veu de dones valentes que, amb la seva experiència, ens recorden que, com a societat, no podem defallir en una lluita que és la de tots. La poesia cura i les paraules s’han de sumar a tots els recursos econòmics i humans que han de servir per prevenir la malaltia, per acompanyar les dones que la viuen i per fer que la investigació l’arribi a fer curable en tots els casos.

L’art parla d’allò que ens envolta: de l’amor, de la mort, de l’angoixa i de l’esperança. I en el llibre que teniu a les mans en trobareu molta, de vida. Gràcies a tots els que l’heu fet possible!

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Un dels molts aprenentatges que havíem de fer després de la greu crisi sanitària provocada per la COVID 19 era que la destrucció de l’equilibri ambiental hi ha tingut un paper determinant i que, per tant, a partir d’aquí, s’imposava la conscienciació de la fragilitat del que ens envolta i la responsabilitat de tots plegats de ser agents actius d’un desenvolupament sostenible i equitatiu per mirar el futur amb garanties.

Però la realitat –la nova normalitat per dir-ho en vocabulari pandèmic- ens diu que les coses no han anat ben bé per aquí. Només un exemple: en acabar aquest any, és molt probable que hagin passat per l’aeroport de Menorca prop de quatre milions de passatgers, xifra que supera de molt les d’abans de la crisi sanitària. Anades i vingudes pel cel que només augmenten els gasos d’efecte hivernacle sobre el nostre delicat entorn i agreugen, així, un procés de canvi climàtic que es tradueix en un escalfament global amb les consegüents sequeres, inundacions, onades de calor… A més, a una illa com Menorca –una illa reserva de biosfera des de 1993- tindrà un impacte importantíssim en la reducció de pluges i la salinització dels aqüífers o en els canvis que causarà a la línia de la costa la pujada del nivell del mar.

Resulta evident, per tant, que, tot i els bons propòsits, les restriccions provocades per la pandèmia, més que la reflexió profunda sobre la necessària salut del planeta, el que han provocat en bona part de la població és un esclat social en forma de viatges, celebracions i tot el que representi recuperar el temps perdut dels dies de confinament i restriccions. No és fàcil gestionar la incertesa, la por i l’angoixa que s’ha viscut. L’altra cara de la moneda serien els impactes en salut mental, sobretot en els més joves, en forma d’ansietat o estrés. Tanmateix, si la pandèmia ens va fer adonar de la fragilitat humana però també de la generositat humana, instal·lats ara en la nova normalitat, convindria no oblidar ni una cosa ni l’altra: si no som generosos amb el nostre entorn, de cada vegada serem més vulnerables. Una realitat que no ens podem mirar des de les altures.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE GENER DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris