Feia vint-i-cinc anys que no vivia un Sant Jordi a Barcelona, des que era estudiant de filologia a la universitat. I, ara, tant de  temps després, hi he tornat per viure’l, per primera vegada, des de l’altra banda de la taula. Ha estat tota una experiència: he signat llibres a coneguts i amistats que m’ha fet il·lusió retrobar; a lectors desconeguts que han triat el llibre en un impuls o que han vingut expressament perquè n’havien sentit parlar; he signat a la parada de l’editorial Arrela, davant la Catedral, un espai acollidor i amable que facilitava la conversa; a l’Espai Mallorca, sota un sol abrusador; a Rambla Catalunya, al costat d’escriptores de best-seller com Sarah Lark i de directors de cine com David Trueba, que no cal que us digui que tenien coes llarguíssimes de lectors mentre els altres anàvem fent, amb un mig somriure a la cara; un ex-alumne -quan ja em pensava que seria l’única dona a Barcelona sense- em va regalar una rosa…

La història de L’alè de les cendres, però, va començar fa més temps, gairebé nou mesos, quan l’Editorial Arrela me’l va portar a casa acabat de sortir del forn. Des de llavors, he de confessar que mai m’hauria imaginat tot el que m’ha permès viure aquesta novel·la. Després de vint anys intentant donar-li forma, d’un procés d’escriptura lent i treballant, dolorós, a moments, pensava que amb la publicació quedaven tancades totes les emocions possibles. I no ha estat així. En absolut.

He trobat el suport incondicional d’amics, de coneguts i de desconeguts que han presentat la novel·la a Menorca, Mallorca i Catalunya, amb tota la il·lusió del món: David Ginard, Joan F. López Casasnovas, Josefina Salord, Eva Piquer, Pilar Arnau, Ismael Pelegrí, Margarita Ballester, Pere Gomila, Miquel Àngel Marquès, Adelina Gómez, Àngels Àlvarez, Georgina Sas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Isabel Roca, Xavier Serrahima, Isabel Graña, Agustí Colomines, Xavier Pla…

He trobat la complicitat de llibreters que han recomanat la novel·la amb entusiasme: totes les de Menorca; Saltamartí de Badalona; Cinta de Terrassa; Espirafocs d’Inca; Embat de Palma; Quatre Cantons de Berga; La Impossible de Barcelona; Libreria 22 de Girona; Sa Botigueta de Girona…

He trobat la generositat de totes aquelles persones que van voler dedicar una part del seu temps a fer una ressenya, entrevista o comentari de la novel·la: Bep Joan Casasnovas, Pere Gomila, Francesc Florit Nin, Josefina Salord, Maria Camps, Isabel Graña,  Xavier Serrahima, Esperança Camps, Joan F. López Casasnovas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Eva Piquer, Xavier Pla, Màrius Serra, Xavier Grasset, Gemma Albiol… O que van voler posar música al text: la cançó -preciosa- “Al final del temps”, de Cris Juanico, inclosa dins el seu darrer disc F(a)usta.

He (re)trobat, amb emoció, família que coneixia -els cosins de Palma- i família que no coneixia i que ja hi són per sempre; m’han regalat records intensos, com els de l’artista Joan Lacomba, nascut a Son Espanyolet a finals dels anys trenta; he trobat lectors i lectores que m’han fet arribar les seves lectures de la novel·la, personalment o a través de les xarxes; les trobades amb els grups de lectors de Ferreries, Ciutadella i Maó i amb l’Associació de veïns des Castell… I segur que encara me’n deix. Perdonau-me.

Gràcies a tots, de ver. I, també i sobretot, a Editorial Arrela per la dedicació i l’entusiasme i per no defallir mai malgrat les dificultats. I a la meva família: sense ells, mai no hauria pogut escriure L’alè de les cendres. Biel, Rosa, Emma, Francesc pel suport incondicional i la paciència. Pere, Lena, Fina, Lina perquè hem sabut mantenir viu el llegat dels pares: l’amor, la dignitat i la honradesa.

L’alè de les cendres tanca una primera etapa. Continuarem.

• El pensament ordenat/Opinió , Llibres i autors
• 2 comentaris

Poc després de publicar L’alè de les cendres, a través d’una amiga, em va arribar la primera notícia de l’Antologia de Spoon River d’Edgar Lee Master. Ella estava convençuda que jo l’havia llegida perquè, certament, en alguns aspectes connecta amb la meva novel·la. No era així i, avui, em sembla imperdonable no haver conegut en el seu moment aquest llibre publicat als Estats Units el 1915 i, en català, el 2013, a Llibres del Segle, col·lecció CULIP (“accident salvífic de navegants o lectors”.

Antologia de Spoon River, traduïda per Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger (Premi Crítica Serra d’Or de Traducció Poètica 2013), ha estat tot un descobriment literari per a mi. Com diuen els mateixos traductors a la introducció: “L’Antologia de Spoon River és un cor de veus que ens parlen des del cementeri. El mateix Lee Masters es referia als seus poemes com a “epitafis”: a cada una de les peces, el narrador poemàtic és un personatge diferent que, des de la tomba, ens ofereix una síntesi poètica del que va ser la seva existència: una síntesi de vegades frustrada , de vegades enriolada, i d’altres vegades paradoxal, exemplar, amarga, venjativa o il·luminadora. Els morts que passen comptes amb la seva vida: aquest és el recurs a partir del qual Lee Masters traça el seu gran fresc de la vida en un petit poble d’Illinois de finals del segle XIX.” 

I, efectivament, llegir Antologia de Spoon River és trobar-te, cara a cara, amb la Vida, a través, tanmateix, d’una multiplicitat de formes literàries que el vers no pot amagar. Són poesies, sí, però també microrelats capaços de condensar una existència; monòlegs als quals sembla que pots posar veu i, fins i tot, rostre; l’epíleg és ben bé un diàleg teatral entre Belzebú i diverses veus; també una novel·la coral que, a la manera d’un mirall trencat, et va donant les peces per poder construir tot un món fet d’amors, d’enveges, de silencis, de mentides, d’odis, de revenges, de passions, d’ironies… Amb personatges que s’expliquen i es rebaten i t’agafen de la mà i et passegen per Spoon River, per la cara visible i la cara oculta de l’existència d’un petit poble, llunyà, ja fa molts anys, i que, tanmateix, se’t fa ara i aquí.

Mentre gires els fulls, van desfilant, davant dels teus ulls, éssers que s’enfronten a la seva vida, que et parlen directament i que et diuen, per exemple, “de què serveix/ alliberar-se del món,/ si cap ànima no pot escapar-se del destí etern de la vida?” O, “potser la llengua és un membre rebel-/ però el silenci emmetzina l’ànima.”

Si encara no teniu clar que l’heu de llegir, començau per aquests versos:

La dona de George Reece

Jo li diria a aquesta generació:

apreneu-vos de memòria alguns versos que tinguin veritat o bellesa.

Us pot servir d’alguna cosa en la vida.

El meu home no va tenir res a veure

amb l’enfonsament del banc -només era el caixer.

La ruïna va ser culpa del president, Thomas Rhodes,

i del seu fill desvergonyit i fatxenda.

I, tanmateix, van tancar el meu home a la presó,

i jo em vaig quedar amb dos fills,

amb el deure d’alimentar-los, vestir-los i dar-los escola.

I ho vaig fer, i els vaig enviar

al món nets i forts,

i tot perquè vaig seguir la saviesa de Pope, el poeta:

“Fes bé el teu paper, que en això hi ha tot l’honor.”

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

TU: ESPERANÇA

Ara que tot ha acabat,

pens en la teva lliçó:

posares dignitat on solament vèiem injustícia;

on tan sols hi havia ràbia, ens donares serenitat.

Segur que,

on sigui que siguis,

si hi ha Déu,

en cloure’t els teus ulls mortals,

t’haurà obert també

aquells altres de més grans,

que el poeta li demanà

per veure la seva faç immensa.

Ara, estimat,

tot  s’atarda en aquestes

avingudes solitàries;

i el sol ponent daura

les fulles que cauen,

lentes,

com desistint.

Ara, ets amb mi a casa, pertot…

m’esperes.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari