L’antipodista és una dona esvelta, de llarga cabellera, que surt a la pista amb el cos recobert per una segona pell de color blanc que, des de la penombra de les graderies, desprèn espurnejos platejats que enlluernen. Caminant de puntetes, de forma graciosa, somriu al públic que l’escruta de dalt a baix. No es poden resseguir, amb exactitud, les seves faccions, però tota ella sembla una mena de deessa acabada d’emergir del fons obscur de la pista central. Donant la volta al cercle, somriu i aixeca un braç per saludar amb elegància aquells que resten expectants. Darrere d’ella, un ajudant vestit de color blau, col·loca una cadira estranya al mig de la pista i un gran cove blanc que ningú no sap quins objectes misteriosos conté.

El sostre de la pista central s’il·lumina de centenars de punts lluminosos i es converteix, de sobte, en un gran cel estrellat. Dels altaveus, surten les notes d’una balada que gira com el món i que omple la carpa i es fica entre les files de seients i entra, com si res, dins el públic. L’antipodista, amb subtilesa, recolza l’esquena sobre la trinka, que té la superfície inclinada per facilitar els moviments, mentre deixa caure la llarga cabellera que, gairebé, arriba a terra. Aixeca les cames i, llavors, pot observar-se la seva delicada figura, com una escultura impossible enmig de la pista central. L’ajudant li llança una bolla del món, blanca i rodona, amb els continents dibuixats de color blau mar, i ella comença a jugar-hi. S’inicia el moviment.

El públic resta hipnotitzat per la visió de l’esfera que resplendeixen en la penombra de l’envelat. L’antipodista es passa la bolla d’un peu a l’altre amb rapidesa. Amb facilitat. I apareix una altra bolla del món i una altra i una altra, fins arribar a cinc. Al principi, el públic podia resseguir el moviments dels peus, àgils, ràpids. Uns peus llargs i prims, com de cotó fluix però amb tota la força i l’habilitat per suportar el pes dels objectes que feien anar i venir a l’aire. De tots aquells mons que el jove ajudant, vestit de blau, havia llançat a l’antipodista perquè ella els mantingués sempre en moviment. Un moviment harmònic, circular, al ritme d’una música que recordava que no podien aturar-se ni un sol instant, en aquell espai infinit, sense fi, que els envoltava.

La figura de l’antipodista de pell blanca i lluminosa, amb la cabellera, com una densa cortina, a tocar de terra, amb les cames enlaire, entomant amb elegància, com si res, aquelles cinc bolles del món, omplia la pista de bellesa i harmonia. De cada vegada movia els peus més i més ràpid, fins que desaparegueren als ulls de la gent. Semblava que l’artista no tenia peus i que les cinc bolles del món es movien soles per l’espai, impulsades per una força invisible que ningú no controlava. Giraven, formant un arc perfecte i, per un instant, semblà que podrien moure’s, lliurement, per sota l’envelat, damunt el cap del públic, i acabar recollides, de bell nou, com si res, en els peus màgics, com d’imant, d’aquella dona que es mirava el món de cap per avall.

La precisió dels moviments de l’antipodista donava una falsa sensació de facilitat. La seva concentració en cada detall, però, era màxima. El que estava fent era un exercici de dificultat extrema i no podia oblidar-ho. Si ho feia, perdria la concentració i el ritme i la seva creació es desfaria com un terrós de sucre dins l’aigua. La simfonia de bolles donaria pas al caos i ella havia de fer el possible per evitar-ho. La música li recordava que s’havia d’aïllar en el silenci del món i que havia de continuar amb el seu moviment. Amb alegria o amb dolor. Fins que la música es va anar acabant i ella llançà els mons, un a un, al seu ajudant qui, amb agilitat, els va desar dins el cove blanc.

L’antipodista va tornar a la realitat. Es va posar dreta, davant del públic que l’aplaudia, i va saber, una altra vegada, que li agradava més mirar el cel que la terra. Veure aquell sostre estrellat al qual, segurament, mai no hi arribaria però que era el seu somni. Va notar la fredor de la moqueta a la planta dels peus. Dels seus peus delicats de cotó fluix que ja enyoraven el tacte vellutat de les bolles del món blanques, amb els continents destacats de clor blau mar. Hauria estat fàcil intentar agafar-les amb les mans. Abraçar-se a elles i sentir la seguretat del que tot ho abasta. Tanmateix, ella només es delia per veure els seus peus àgils dibuixats a l’espai. Intentant tocar, amb la punta dels dits, l’infinit.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• Sense comentaris

(Text que vaig llegir a la presentació del llibre.)

Abans de res, vull agrair a l’Institut Menorquí d’Estudis i a l’autora del llibre que presentam avui, que m’hagin permès ser avui aquí per participar, de forma activa, en aquest acte, i a tots els presents, la seva assistència.

El model turístic menorquí: mite o realitat (1960-2015), de Carolina Beltrán, publicat als “Quaderns d’Història de les Balears”, d’Edicions Documenta Balear, és un assaig rigorós i ben documentat que es llegeix amb la facilitat i l’interès que només desperten les obres ben treballades i fetes des del coneixement més exhaustiu d’allò que s’estudia. A través de les seves pàgines, poden recuperar la història del turisme de massa a Menorca; comprendre la seva singularitat dins les Balears; veure l’evolució de la tipologia en l’estructura de l’allotjament; o copsar les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de la indústria turística menorquina.

Tanmateix, m’agradaria centrar-me en les propostes de present i futur que el llibre planteja i que estic segura que la majoria dels que avui som aquí, amb independència d’ideologies i formació, coincidirem a valorar com el camí a seguir si el que volem és avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador, que ens ajudi a allargar la temporada turística.

Així, hem de partir de dos fets innegables: el primer, que en aquests moments, la pedra angular de l’economia menorquina és el turisme; el segons, que el turisme que s’iniciava durant els anys 70, exclusivament de sol i platja, ja no és suficient perquè ha augmentat el nivell d’exigència del turista i és necessari oferir-los un atractiu afegit. En conseqüència l’enfocament tradicional del turisme a Menorca presenta símptomes clars d’esgotament i és clau insistir en el procés de transformació del sector turístic i de bastir una nova cultura turística. El repte més important és la dinamització d’un producte turístic que estigui adaptat a les expectatives, que sigui competitiu i que diferenciï Menorca d’altres destinacions.

En aquest sentit, s’ha de fer compatible el desenvolupament del turisme i la conservació del medi ambient perquè és allò que ens dóna un valor afegit. Allò que fa, justament, que la nostra illa sigui un destí atractiu és la capacitat que hem tingut els menorquins de preservar el nostre territori. Cal avançar, per tant, en l’adopció de fórmules que conjuguin el desenvolupament turístic i la conservació del medi ambient. El potencial competitiu de Menorca es troba precisament en la bona conservació de l’entorn. El principal atractiu de Menorca són les seves platges verges, el seu paisatge, l’entorn preservat. Parlar de turisme a Menorca és parlar de natura.

Així, és prioritari diversificar l’oferta turística perquè obre la porta a poder fer realitat dos dels reptes que tenim avui damunt la taula: atreure nous turistes i en temporada baixa. I perquè això sigui possible, s’ha d’identificar l’illa, també, amb gastronomia, amb paisatge, amb patrimoni i activitat cultural, amb una amplia oferta d’oci esportiu.

Voldria destacar la importància que té el reconeixement internacional de Menorca com a territori d’interès cultural i natural, a partir de dos projectes de gran envergadura: la posada en valor de la Menorca Reserva de la Biosfera i la declaració de la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial de la UNESCO. També l’impuls que s’ha de donar al Camí de Cavalls, al Llatzeret, a projectes com les coves de Cala Blanca…, exemples de cooperació entre cultura, medi ambient i turisme.

Per tant, hem de diversificar amb noves propostes turístiques, d’una banda, però també consolidar i millorar el que tenim. Un repte permanent del turisme és establir les condicions òptimes de l’entorn i lluitar contra l’obsolescència de les zones turístiques. També augmentar la competitivitat i la qualitat del sector turístic amb formació dels treballadors, controls de qualitat en totes les parts de l’oferta turística. Per això cal activar tres palanques de transformació: la palanca de la innovació, la palanca del capital humà i la palanca tecnològica.

El turisme és un fenomen molt complex. Ja no és una activitat extraordinària que té lloc una vegada a l’any, sinó que és un fenomen cada vegada més central en la vida quotidiana de les societats occidentals. La nova arquitectura institucional del turisme a Menorca ha de suposar una gran passa endavant. La Fundació Foment del Turisme de Menorca, en què la iniciativa pública i privada conflueixen, ha de ser la gran oportunitat de crear complicitats, sinergies, per aconseguir l’objectiu comú que ja he dit abans: avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador.

El model turístic menorquí s’està construint des de fa anys, a poc a poc, amb iniciatives que arriben des d’àmbits diversos i de les quals ja es comencen a veure els resultats. I estic convençuda que estam en un moment determinant: aquell en què hem de fer que totes aquestes iniciatives confluesquin en un tot. No és fàcil sumar esforços però no ens podem permetre no fer-ho. La feina que realment dóna fruits, la feina que té recorregut, és aquella que es fa des del debat, des de la pluralitat, des de la cooperació i la coordinació. Aquests és l’autèntic objectiu i aquell que hem de fer realitat.

Em qued amb aquest fragment del llibre, em faig meves aquestes paraules de Carolina Beltrán:

“No obstant això, la globalització obliga a encarar el futur del sector amb plantejaments que permetin augmentar la rendibilitat a llarg termini, no només per consideracions de tipus ètic, moral o ecoambiental sinó també per raons de subsistència i competitivitat. Per dur a terme les accions necessàries amb aquesta finalitat, es requereixen accions conjuntes i coordinades, a escala pública i privada, que tinguin en consideració els interessos privats, però també els interessos conjunts de la societat.”

I si els clàssics van passar, un dia, del mite al logos, van començar a observar i analitzar la realitat per trobar allò que donava sentit al mite i transforma-ho en conceptes que dibuixaven ja un món racional i ordenat, a Menorca ha arribat el moment de fer el mateix amb el turisme. I no és empresa fàcil, ho sabem, i, segurament per açò mateix, més engrescadora.
Dins aquest context, aportacions com les de Carolina Beltrán són imprescindibles.

Si he començat aquesta intervenció agraint a l’autora que em permetés ser avui aquí presentant el seu llibre, no puc acabar sense agrair-li la feina feta, les seves reflexions tan necessàries sobre el turisme a Menorca, unes reflexions que s’emmarquen dins els seus estudis sobre el model econòmic de l’illa i que són, ja, avui, tot un referent dins i fora de Menorca.

Enhorabona i gràcies.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

Feia vint-i-cinc anys que no vivia un Sant Jordi a Barcelona, des que era estudiant de filologia a la universitat. I, ara, tant de  temps després, hi he tornat per viure’l, per primera vegada, des de l’altra banda de la taula. Ha estat tota una experiència: he signat llibres a coneguts i amistats que m’ha fet il·lusió retrobar; a lectors desconeguts que han triat el llibre en un impuls o que han vingut expressament perquè n’havien sentit parlar; he signat a la parada de l’editorial Arrela, davant la Catedral, un espai acollidor i amable que facilitava la conversa; a l’Espai Mallorca, sota un sol abrusador; a Rambla Catalunya, al costat d’escriptores de best-seller com Sarah Lark i de directors de cine com David Trueba, que no cal que us digui que tenien coes llarguíssimes de lectors mentre els altres anàvem fent, amb un mig somriure a la cara; un ex-alumne -quan ja em pensava que seria l’única dona a Barcelona sense- em va regalar una rosa…

La història de L’alè de les cendres, però, va començar fa més temps, gairebé nou mesos, quan l’Editorial Arrela me’l va portar a casa acabat de sortir del forn. Des de llavors, he de confessar que mai m’hauria imaginat tot el que m’ha permès viure aquesta novel·la. Després de vint anys intentant donar-li forma, d’un procés d’escriptura lent i treballant, dolorós, a moments, pensava que amb la publicació quedaven tancades totes les emocions possibles. I no ha estat així. En absolut.

He trobat el suport incondicional d’amics, de coneguts i de desconeguts que han presentat la novel·la a Menorca, Mallorca i Catalunya, amb tota la il·lusió del món: David Ginard, Joan F. López Casasnovas, Josefina Salord, Eva Piquer, Pilar Arnau, Ismael Pelegrí, Margarita Ballester, Pere Gomila, Miquel Àngel Marquès, Adelina Gómez, Àngels Àlvarez, Georgina Sas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Isabel Roca, Xavier Serrahima, Isabel Graña, Agustí Colomines, Xavier Pla…

He trobat la complicitat de llibreters que han recomanat la novel·la amb entusiasme: totes les de Menorca; Saltamartí de Badalona; Cinta de Terrassa; Espirafocs d’Inca; Embat de Palma; Quatre Cantons de Berga; La Impossible de Barcelona; Libreria 22 de Girona; Sa Botigueta de Girona…

He trobat la generositat de totes aquelles persones que van voler dedicar una part del seu temps a fer una ressenya, entrevista o comentari de la novel·la: Bep Joan Casasnovas, Pere Gomila, Francesc Florit Nin, Josefina Salord, Maria Camps, Isabel Graña,  Xavier Serrahima, Esperança Camps, Joan F. López Casasnovas, Sebastià Perelló, Damià Pons, Eva Piquer, Xavier Pla, Màrius Serra, Xavier Grasset, Gemma Albiol… O que van voler posar música al text: la cançó -preciosa- “Al final del temps”, de Cris Juanico, inclosa dins el seu darrer disc F(a)usta.

He (re)trobat, amb emoció, família que coneixia -els cosins de Palma- i família que no coneixia i que ja hi són per sempre; m’han regalat records intensos, com els de l’artista Joan Lacomba, nascut a Son Espanyolet a finals dels anys trenta; he trobat lectors i lectores que m’han fet arribar les seves lectures de la novel·la, personalment o a través de les xarxes; les trobades amb els grups de lectors de Ferreries, Ciutadella i Maó i amb l’Associació de veïns des Castell… I segur que encara me’n deix. Perdonau-me.

Gràcies a tots, de ver. I, també i sobretot, a Editorial Arrela per la dedicació i l’entusiasme i per no defallir mai malgrat les dificultats. I a la meva família: sense ells, mai no hauria pogut escriure L’alè de les cendres. Biel, Rosa, Emma, Francesc pel suport incondicional i la paciència. Pere, Lena, Fina, Lina perquè hem sabut mantenir viu el llegat dels pares: l’amor, la dignitat i la honradesa.

L’alè de les cendres tanca una primera etapa. Continuarem.

• El pensament ordenat/Opinió , Llibres i autors
• 2 comentaris