El meu fill em va demanar: a tu t’agrada Nadal, de ver?  Vaig somriure. La seva mirada intuïa una resposta d’aquelles que ja no es donen a un infant. M’agrada i no m’agrada. És present i passat. És il·lusió i enyor. És tu i jo, aquí, dins la cuina, triant els ornaments d’un arbre que no és de Nadal perquè el moix s’hi enfilava i el feia caure. Ets tu muntant un betlem dins un armari amb una paciència desconeguda. Són les pinyes platejades dins la fruitera i els llumets que, com sempre, no s’encenen. És un parèntesi del dia a dia frenètic. Retorns i converses de taula que s’allarguen amb el cafè i la copa de cava. Embolcalls de colors i decepcions. Rialles i balls. Mirades perdudes. Són les felicitacions que no arriben perquè enguany  hi ha crisi. Nadal és tu i jo, fill meu, asseguts dins la cuina, entre serrells llampants i campanetes, triant què volem posar i què volem deixar dins la capsa. Descobrint l’estrella que vas fer quan eres petit i que, un dia, quan siguis un home, et portarà a nadals en què demanaves a la mare si li agradava, de ver, el Nadal. I creuràs recordar que ella et deia que sí, que li agradava molt. I, tanmateix,  en el fons dels teus ulls, una certa malenconia entelarà els records.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 5 comentaris

Dissabte, 19 de novembre, dins el marc del lliurament dels XXXVI Premi Born de teatre, podrem veure, a Ciutadella, la representació de La cantant calba, de Ionesco per la Companyia Estudi Zero del Cafè Teatre Sans. Es tracta d’una obra que el mateix autor va definir com l’”antiobra”, aquella que parla de l’absurditat de les relacions humanes convencionals. Un clàssic que no ha perdut la seva capacitat de provocar.

Divendres passat, vam poder escoltar Biel Mesquida, traductor, fa 25 anys, del text que es representarà. I va venir a Ciutadella per dir-nos que “Traduir La cantant calba fou un guster”. No cal dir que el plaer fou del públic a qui va contagiar la passió per una obra en què Mesquida va confondre, en paraules de Fina Salord, “el que és local i el que és universal: d’aquí que, com va fer el menorquí Vicenç Albertí amb les grans obres de la dramatúrgia europea de començaments del segl XIX, ell situés l’acció en la ciutat que li és més propera, Palma, i conferís als seus personatges un accent ben palmesà per expressar, amb l’absurd de les paraules, justament el negatiu del sentit que, a cops tràgicament, s’escola entre els dits mateixos de la vida, buidant-la, fent-la irrisòria.”

Així, Mesquida parlà d’un text que desmitifica la quotidianitat, que treu màscares i vels, que dinamita la burgesia britànica. Una autèntica tragèdia del llenguatge per deixar al descobert que, davall una història aparentment superficial, hi viuen éssers humans aïllats i que mai no s’arribaran a conèixer del tot. “El riure que plora”, va concloure Mesquida. La millor síntesi, segurament, que es pot fer d’una obra que, de cap manera ens podem perdre.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

XLVI

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 3 comentaris