La mort i la primavera de Mercè Rodoreda és una novel·la densa i despullada, plena d’elements simbòlics que dibuixen un món màgic i irreal on la presència de la mort és aclaparadora. No hi ha fronteres entre la vida i la mort, perquè la mort és la vida i viure no és sinó morir constantment. Es tracta, però, d’una mort entesa sempre com el pas ineludible cap a la resurrecció. Cap a una eternitat que només pot assolir-se, segons l’escriptora, d’una manera: perdurant en el món, integrats en el cosmos. Així, heures, glicines, arbres, abelles, ombres, papallones… esdevindran dins la novel·la símbols de la immortalitat de l’ànima. D’una ànima que reneix dissolta en l’aire o en la terra.

Aire i terra. Aigua i foc, també. Tots quatre, elements imprescindibles dins la novel·la. La mort lligada sempre a l’aigua. Perquè l’obra comença amb la immersió en el riu del pare del protagonista i la seva posterior mort. Llavors, el seu fill, amb només catorze anys, començarà un viatge interior que acabarà amb la descoberta de la realitat, tan dura, de la condició humana i de la mort com un alliberament. Aquesta descoberta es tancarà amb la seva pròpia immersió dins el riu, seguint el camí traçat pel seu pare. Llavors, físicament baldat, sol i abandonat per tothom, viurà només durant la nit. Una destrucció que vindrà lligada, tanmateix, a una construcció. Perquè l’ésser destrossat és aquell que sap, aquell que ja ha assolit el grau més alt de coneixement: la solitud de l’home, la crueltat del món i de la vida. I ja només pot esperar la mort. Com havia fet el seu pare en començar la novel·la, en un temps que esdevé, per tant, cíclic. Un temps on tot retorna i on no hi ha espai per al dramatisme.

La mort lligada sempre a l’aigua. Lligada sempre al foc. Al foc que és vida i destrucció; que purifica i transforma. Un foc que domina el ferrer, el senyor de la mort, el qui fa l’argolla i la medalla que s’ha de col·locar a la soca de l’arbre que cada habitant té assignat per morir des del dia del seu naixement. El ferrer, el sacerdot del poble, que coneix el secret de la vida i de la mort i d’aquí ve el seu poder. Un secret que també coneix el pres del poble, que per això és condemnat, i el fill del ferrer, que, igual que Prometeu, acabarà robant el foc del seu pare i cremarà el poble. Dins aquest context, la primavera simbolitza el desig, les ganes de viure. Un desig que sempre és perseguit. El delicte del pres és haver desitjat, qüestionar-se el món presidit pel ferrer. Un pres que representa la condició humana. L’home com a presoner del seu cos i com a presoner del món. Perquè ambdós personatges, ferrer i pres, són les dues cares de l’existència de l’home: la realitat dura i la necessitat de felicitat. Una felicitat que, tanmateix, l’ésser humà només podrà trobar darrere la mort en la naturalesa, en la llum.

No deixa de ser paradoxal que, justament, Mercè Rodoreda morís abans de veure acabada aquesta novel·la. Una novel·la que és el seu testament, unes pàgines en les quals ens transmet l’autèntic sentit de la vida i de la mort. D’una vida que va ser especialment dramàtica per a ella. D’una mort que volia alliberadora. De l’eternitat: “no sóc enlloc però en alguna banda alguna cosa ha quedat de mi”.

(Article publicat al diari Menorca el febrer del 2006)

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

Fa uns dies, vam poder assistir, a la Casa de Cultura de Ciutadella, a una interessant conversa sobre l’autogovern de Menorca entre Francesc Tutzó, primer president del Consell Insular, i Joana Barceló, la persona que durant més anys ha presidit la institució.  L’excel·lent iniciativa va ser de l’associació Menorca a Debat, “formada per un grup de joves menorquins inquiets, actius i crítics, caracteritzats per les diferents ideologies dels formants, però amb l’objectiu comú d’estar fortament interessats i amb la voluntat de voler formar part del desenvolupament present i futur de l’illa de Menorca”.  A tots els que la vau fer possible, moltes gràcies.

Durant l’hora llarga que va durar el debat, moderat per Andreu Servera, es va fer un repàs del que ha estat la història de la màxima institució de l’illa: del seu naixement i la lluita -eterna i inevitable- per fer sentir la nostra veu davant Mallorca, als principals projectes que han permès construir la Menorca que tenim avui (Pla Territorial Insular, polítiques de benestar social, assumpció de competències…).

De tot el que es va dir, em qued amb dues idees. La primera, exposada i defensada per Tutzó, fa referència al consens, entre les forces polítiques menorquines, amb què va néixer el Consell Insular de Menorca. Un consens que, quan l’hem sabut recuperar, ha donat els millors fruits: la creació de l’Institut Menorquí d’Estudis; la Menorca Reserva de Biosfera; la Menorca Talaiòtica; el Moviment Menorca Edu21, Pacte per l’educació… Personalment, lament que l’haguem perdut en un tema tan important com la llengua pròpia de les Illes, la catalana, segons el nostre Estatut. Consens que va permetre aprovar, per unanimitat, la Llei de Normalització Lingüística (1986), essent president del Govern Balear el “popular” Gabriel Cañellas. Res a veure amb l’actuació del PP d’aquests darrers anys.

La segona idea que voldria destacar la va plantejar Joana Barceló en resposta a una pregunta del públic: com poden mobilitzar la seva gent, els partits polítics?, un tema, sens dubte, prou complex i d’actualitat. Personalment, pens que estant sempre a la seva disposició, no només quan s’ensumen properes eleccions, i donant resposta a queixes, dubtes i  crítiques que ens plantegen, a través del mitjà que sigui. I aquestes respostes només es poden donar amb paraules. Com deia l’admirat Jesús Tuson, “una imatge NO val més que mil paraules”. Ni mil fotografies substitueixen una conversa, afegiria jo.

Anem, però, a la resposta de Barceló, remetent a una conversa que havíem mantingut les dues feia pocs dies: de vegades, va dir, els moments en què un polític és més atacat són els que, a la llarga, l’acaben reforçant. Perquè s’ataca qui és fort en la presa de decisions i perquè els atacs provoquen un sentiment de solidaritat entre els seus -sempre crítics i, de vegades, molt crítics- però prou vius per veure què s’amaga darrere un bombardeig polític i mediàtic que, més enllà de la crítica política “normal”, manipula la informació, arriba a qüestions personals i, fins i tot, a l’insult. Ella sap perfectament de què parla: va guanyar les eleccions al Consell del 1999, del 2003 i del 2007, aquestes darreres, després de la vergonyosa campanya en contra seva pel tema del dic del port de Ciutadella.

Oscar Wilde va dir: “Només hi ha una cosa en el món pitjor que que parlin de tu, i és que no parlin de tu”. I el gran i irònic Dalí va afegir: “que parlin de tu, encara que sigui bé”.  Sigui com sigui, sembla evident que quan se cerca d’atacar una persona s’ha de ser molt, molt intel·ligent perquè la cosa no fugi de les mans. Us puc ben assegurar que, quan la gent comença a veure el llautó als “atacants”, les solidaritats arriben, no només dels “teus”, sinó dels cantons més imprevisibles. Una manera, potser, d’afavorir el consens.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Com molts ja sabeu, vaig començar aquesta secció Clot i bony dia 11 de juliol de 2010 per sortir al pas d’unes “informacions” que el redactor en cap del llavors diari Última Hora Menorca, senyor Josep Pons Fraga, donava a la seva secció dominical del Pont i cova, secció que, des de la desaparició d’aquest mitjà a la nostra illa, ha passat al diari Menorca.

Fins ara, els meus escrits anaven a remolc dels que publica l’editor en aquesta secció però, mirau per on, avui, després de llegir l’editorial del dia, he pensat: i per què no ets proactiva i proposes tu mateixa els temes del teu Clot i bony? Al cap i a la fi, si l’editor del Menorca és lliure per escriure sobre els temes que vol, per què jo no puc fer el mateix? I dit i fet: avui, dia de Sant Jaume, aquesta secció s’independitza del Pont i Cova per deixar constància d’una sèrie de veritats que contradiuen l’editorial d’avui.

Resulta que, segons l’editorial, l’autobús de Macarella no només no ha solucionat cap dels problemes que hi havia l’any passat sinó que és el culpable que els aparcaments de Cala en Turqueta i Son Saura s’omplin prest: “Confirman estos hechos el gran número de vehículos, con una media diaria de 750 coches , que no pueden acceder a Cala en Turqueta i Son Saura, en la costa sur de Ciutadella. La presión de quienes evitan Macarella y se trasladan directamente a estas dos playas provoca que el aparcamiento de Cala en Turqueta se cierre a las 8.30 de la mañana, mientras que a las 10 ya està cerrado el estacionamiento de Son Saura”.

La veritat és que m’ha agafat una suor freda en llegir-ho: és possible que el senyor Pons Fraga no sigui lector del seu propi diari? Perquè jo -digueu-me massoca, el bonjesuset em perdoni- sí que en som i record perfectament les portades i notícies de l’estiu passat. Aquí van:

• 12-6-2017: LOS PARKINGS DE TURQUETA Y MACARELLA YA SE LLENAN CADA DÍA A PRIMERA HORA. SE ANTICIPA UN MES EL COLAPSO DE LA TEMPORADA ALTA.
• 16-6-2017: SE OFRECEN SOBORNOS PARA PODER ENTRAR EN MACARELLA.
• 5-7-2017: COLAPSO EN LAS PLAYAS DEL SUR. EL PAYÉS DE LA FINCA AFECTADA PROHIBE LA ENTRADA DE VEHÍCULOS TRAS VARIAS SEMANAS RECIBIENDO EL ALUD DE TURISTAS QUE ENCUENTRAN EL APARCAMIENTO PÚBLICO COMPLETO. CIERRAN EL PARKING ILEGAL DE TURQUETA TRAS ACOGER MÉS DE 100 COCHES AL DÍA.
• 6-7-2017: LOS COCHES APARCADOS EN ZONAS PROHIBIDAS COLAPSAN EL CAMINO DE ACCESO A MACARELLA.
• 12-7-2017: EL COLAPSO DE MACARELLA LLEVA A DECENAS DE COCHES A OCUPAR FINCAS PRIVADAS.
• 13-7-2017: CRECE LA TENSIÓN POR EL ACCESO A MACARELLA, UN INFORMADOR ES AGREDIDO.
• 25-8-2017: LOS INFORMADORES DE LAS PLAYAS DEL SUR DESVIAN UNOS MIL COCHES AL DÍA.
• 3-9-2017: MACARELLA EMPEORA SU IMAGEN ANTE LOS TURISTAS POR EL CAOS EN EL ACCESO.
• 26-9-2017: OTOÑO CON LOS PARKINGS COLAPSADOS DESDE PRIMERA HORA.

Com que crec en la intel·ligència i sentit comú dels lectors d’aquest blog, estic convençuda que, després de llegir aquests titulars, us haureu fet una idea ben encertada dels motius que han duit l’editor a fer les afirmacions que fa avui a l’editorial en qüestió. Jo, per la meva part, acabaré amb una frase de conte que, vés a saber per quin motiu, m’ha vingut al cap: “La Fada se’l mirava i reia. Per què rius? Va demanar el ninot, confús i pensatiu, en veure com creixia el seu nas per moments. Ric de les mentides que has dit. I com saps que he dit mentides? Les mentides, fill meu, es noten tot d’una, perquè n’hi ha de dos tipus: les mentides que tenen les cames curtes i les que tenen el nas llarg. Les teues, són de les que tenen el nas llarg”.  I n’hi ha que, a més, tenen les cames curtes, afegiria jo.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris