Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2018

Diversificar

 

Fa unes setmanes, en una jornada organitzada per Més per Menorca, vam tenir l’oportunitat d’escoltar l’economista Miquel Puig -tot un luxe- parlar de diversificació econòmica. En la seva intervenció, va exposar quines són, al seu parer, les claus de com diversificar: en primer lloc, partir del que tenim i que, per tant, coneixem més i millor; en segon lloc, ser capaços d’establir un diàleg social que permeti arribar a grans acords sobre les decisions que s’han de prendre i que han de servir per millorar; i, finalment, formació i innovació.

En el llibre La sortida del laberint, Puig afirmava: “S’ha fet una aposta excessivament gran per un model productiu basat en el turisme de masses, i aquesta aposta és la que porta irremeiablement a la inestabilitat, a la immigració, a experimentar taxes d’atur tant elevades i a la mediocritat econòmica i fins i tot educativa. (…) El turisme és part del nostre problema però un millor turisme seria part de la solució. Tot i així, la conclusió és que només una aposta per la indústria és compatible amb la reducció de l’atur, amb la prosperitat i amb la cohesió econòmica.””

En aquest sentit, repetiré el que ja he escrit en altres ocasions: tot i que Menorca és l’illa amb el model econòmic més diversificat, el turisme és, sens dubte, el motor de l’economia insular. Per tant, el repte és continuar treballant per una indústria exportadora forta; per un sector agrari i pesquer capaç d’enfrontar-se al futur amb garanties; per un petit comerç singular; per empreses de recerca i innovació que donin sortides laborals als més joves. I, evidentment, i sense cap dubte, per un turisme de qualitat, no només en un sentit econòmic, sinó en tant que respectuós amb l’entorn i interessat en la cultura.

Així, ens enfrontam a un doble repte: diversificar l’economia insular i insistir, també, en la diversificació del sector turístic, no només quant a producte sinó també quant a mercats. Menorca té unes platges conegudes i reconegudes arreu però és, també, patrimoni, gastronomia, tradicions o un entorn natural privilegiat per a la pràctica esportiva. D’altra banda, és clau insistir en mercats diferents per no dependre, en moments d’incerteses internacionals i grans fluctuacions, de mercats majoritaris. La idea és clara: es tracta de reduir riscos i d’aconseguir els objectius. I quins són aquests objectius?

En primer lloc, rompre amb l’estacionalitat i allargar la temporada en uns moments en què un 39,2% de les arribades són fora de temporada d’estiu, una dada prou positiva però sens dubte millorable. En segon lloc, augmentar en qualitat, cosa que aquests darrers anys en què el creixement de la despesa turística ha marcat rècords es va aconseguint i, també, en uns moments en què els nostres visitants el que més valoren de l’illa és un entorn protegit. I, finalment, millorar la connectivitat fora de l’estiu, seguin l’exemple del que s’ha aconseguit amb la ruta Menorca-Londres que s’ha pogut recuperar durant tot l’hivern, amb dues freqüències setmanals.

D’altra banda, no cal dir que aquesta millora de la rendibilitat econòmica del sector turístic s’ha de transformar, també, en una millora de la rendibilitat social.  De res serveix tenir un major volum d’ingressos si no repercuteix en una millora de la qualitat laboral i de vida de milers de treballadors  i emprenedors de la indústria turística. L’adequat repartiment dels beneficis econòmics que deixa el turisme és un eix d’acció irrenunciable.

Per acabar, i com a resum, m’agradaria fer-ho amb unes paraules publicades al diari Menorca aquest setembre: “Avui, Dia Mundial del Turisme, em permetreu que faci una reivindicació de la diversificació de l’economia i de la sostenibilitat perquè sense aquestes difícilment tindrà futur el primer. Per entrar en matèria, plantejaré dues preguntes: què seria d’un territori (o destinació si parlam en clau turística) sense activitat agrària, sense indústria, sense innovació, sense cultura, sense artesania, sense patrimoni, sense natura? Quins serien els seus actius per ser turísticament competitiu?”

De cursos, escolars i polítics

 

 

Comença un nou curs escolar i polític. Durant molts anys, estant a l’oposició, els he hagut de fer compatibles, cosa que no és fàcil però -ves quin remei!- t’hi acabes acostumant. Ara, no és el cas. Mentre les meves amigues de l’institut arrepleguen el material escolar i es preparen per a la voràgine d’exàmens de setembre, alumnes nous i programacions,  jo repàs la llista de feines, dividida per temes i prioritats, que vull fer realitat abans d’arribar al maig del 2019; acab lectures programades (la darrera, Ciudad educadora y turismo responsable); i em mentalitz per la duresa d’un curs polític marcat per unes eleccions i durant el qual hauré de prendre decisions importants.

Pot semblar, vist de defora, que la feina docent i la política són dos mons absolutament diferents però no és així. I no em referesc, només, a les qüestions organitzatives comunes (programacions, objectius, memòries…); la capacitat de motivar l’equip de feina; o a la innegable càrrega pedagògica dels discursos polítics. En el meu cas, puc afirmar que, en els darrers temps, també  tot el que he après, durant gairebé 30 anys d’experiència docent, de dinàmiques de grups i resolució de conflictes a l’aula m’ha estat molt, molt útil en el dia a dia polític.

L’experiència -un aprenentatge complicat i ple d’errors pel camí- m’ha fet adoptar una determinada actitud davant els alumnes diguem-ne “difícils”, aquells que et planten cara enmig d’una classe i que viuen instal·lats en la provocació constant: com més criden, més baix és el meu to de veu; com més arrogants, més conciliadora la meva actitud; silenci digne davant els insults perquè, com deia la mare, no ofèn qui vol; o arguments serens però contundents davant les crítiques injustes i gens raonades. Perquè no és intel·ligent posar-te al nivell d’un adolescent enfadat amb el món: a la llarga, el sentit comú farà que aturem i li haguem de donar la darrera paraula.

He de reconèixer que les situacions de crisi dins una aula no són agradables, però són puntuals i, en la immensa majoria de casos, tenen un perquè, per poc que t’esforcis a posar-te a la pell de l’adolescent (desmotivació, rigidesa d’un sistema educatiu en què no tothom encaixa, situacions familiars i/o personals complicades, malalties…). Em costa molt més entendre aquestes actituds en adults que van pel món de dignes i de defensors de les causes justes. Com diu el refrany, “uns tenen la fama i els altres carden la llana”.

 

Els quarters des Castell seran públics

 

Avui, Ajuntament des Castell, Consell Insular de Menorca i Govern Balear han anunciat que comença el compte enrere perquè els quarters des Castell siguin públics, una reivindicació històrica que prest serà realitat gràcies a la feina constant, des de fa molts anys, de les entitats ciutadanes i  a la feina coordinada de les institucions. He participat de tot el procés com a presidenta del Consell, entre el 2015 i el 2017, i després com a vicepresidenta. Tanmateix, avui m’agradaria recordar la meva intervenció en el debat que hi va haver el 20011, just el dia abans de l’inici de la campanya electoral en què em presentava amb el PSM Més per Menorca. Aquí en teniu un resum:

“Acabam de veure un documental sobre la història -i la història de les reivindicacions històriques- dels quarters des Castell i, si m’ho permeten, començaré pel final: és tot un encert haver-lo dedicat a Gabriel Cardona, a qui hem pogut recuperar a través d’aquestes imatges, un gran expert en història militar contemporània, molt respectat i molt estimat per les persones que el coneixien. Feta aquesta valoració, voldria dir que es tracta d’un documental molt complet. D’una banda, segueix el fil de la història, des del naixement del municipi fins ara mateix, d’una forma àgil i rigorosa. I d’una forma molt plural, donant veus a historiadors, economistes, professors i a la població, especialment molta gent jove. En aquest sentit, i perquè de la resta en rallarem avui vespre al llarg d’aquest debat, em qued amb una frase de Xavier Martín que ralla de la necessitat de crear “poble”, enfront d’una realitat que converteix, en molts de casos, es Castell, en una ciutat-dormitori.

Ciutadella va ser es primer municipi de l’illa a apostar per un “Projecte de Ciutat” del qual ens sentim molt orgullosos. Aquest PdC parteix d’una doble definició de la ciutat en tant que espai o territori, i, sobretot, ciutat com a realitat humana, els seus habitants. Les ciutats han de ser vives i la vida els hi donen les persones que hi habiten. Però aquestes persones, certament, necessiten espais on desenvolupar-se socialment, culturalment i educativament. Si no és així, la ciutat- espai físic-  es va morint.

El tema que avui vespre tractam se situa, em sembla, en el centre de quin model de ciutat model. Què volem que sigui Es Castell. I perquè es Castell sigui el que volem hem de tenir ben present una altra frase que es diu també en el documental: “aprendre dels errors”. Fonamental. Crec que al llarg d’aquests anys n’hem comès tots, d’errors, i seria absurd no admetre-ho. I més absurd seria encara que l’experiència negativa no ens servís de res.

Acabam de veure un resum del passat, el present i el futur que volem per es Castell. I hem de començar a fer feina amb dues eines que són imprescindibles, i que de cada vegada ho seran més: consens i planificació. Sense consens i planificació no es construeix res. Al contrari. Ja ho hem vist. Aquest és el repte que tenim per endavant.”

I encara que hagi costat més del que voldríem, així ho hem sabut fer: hem après dels errors i amb consens i planificació avui podem anunciar que els quarters des Castell ben prest seran de tots. Estam d’enhorabona!

« Anterior - Següent »