La sessió plenària del mes de juliol va ser diferent a les altres: va ser la primera que no presidia i, per tant, que em vaig mirar des de la segona fila de la vicepresidència del Consell. No em va tocar donar paraules, ni controlar el temps, ni cridar l’atenció a ningú. De fet, només vaig intervenir per respondre la darrera pregunta de l’ordre del dia sobre l’Impost de turisme sostenible.

El PP volia saber l’opinió que ens mereixia la possible pujada de l’impost, un tema que, aquests primers dies de setembre, torna a estar d’actualitat. Fa dos mesos vaig contestar exactament el mateix que diria avui:

1- L’equip de govern del Consell Insular de Menorca valora de manera molt positiva l’Impost de turisme sostenible, un impost que s’ha aplicat sense problemes, que ha estat molt ben acceptat pels visitants i pels ciutadans de les Illes i que, sens dubte, representa una millora innegable en el manteniment del medi ambient del destí, de les nostres infraestructures, del patrimoni, del paisatge i del territori perquè és un impost que es reinverteix en el producte turístic, que ens permetrà, a la llarga, millorar la nostra competitivitat.

2- Estaríem d’acord en una pujada durant els mesos de temporada alta, conscients que és necessari equilibrar el nombre de visitants de l’illa per treure pressió el juliol i l’agost; i, sobretot, conscients que a Menorca, tot i que els xifres comencen a ser força positives, hem de continuar treballant per desestacionalitzar, per augmentar l’arribada de turistes fora dels mesos d’estiu.

A dia d’avui, el Govern ja ha anunciat la pujada de l’Impost en els mateixos termes que l’equip de govern del Consell Insular de Menorca ja va plantejar el juliol. Per tant, aquest és el camí.

• Activitat política , El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Avui, el Partit Socialista de Menorca, el PSM, compleix 40 anys i ahir vespre ho vam celebrar. Aquí us deix les meves paraules d’homenatge als fundadors.

“El PSM és història viva. La d’aquests 40 anys de defensa del territori i de la cultura, valors indiscutibles que ens dibuixen com a poble. Un espai vital que sempre hem concebut des de la justícia social i el respecte als drets més bàsics de les persones. Uns drets que són els que defineixen la democràcia i que, avui, més que mai, hem de continuar defensant amb força. Democràcia és voluntat col·lectiva, és separació de poders, és llibertat d’expressió, és llibertat de premsa; no imputar consellers, amenaçar alcaldes, prohibir vídeos, escorcollar impremtes, perseguir urnes i paperetes… La força d’un poble il·lusionat, pacífic i convençut no es pot aturar, malgrat les dificultats del camí.

I ho sabem perquè, de dificultat, durant aquests 40 anys de PSM, també n’hem hagudes de vèncer moltes. No ha estat fàcil arribar fins aquí. Gens. Però ho hem fet perquè la gran força del partit és la seva gent. Persones feineres, honestes, compromeses, fermes en les seves conviccions i, sobretot, sempre disposades a ser allà on el partit els ha necessitat. I, avui, tenc el privilegi d’obrir aquest acte de reconeixement a les persones que van fundar, ja fa 40 anys, el PSM.

Tal dia com demà, dia 17 de setembre de 1977, el Partit Socialista de Menorca, el PSM, va començar a caminar amb l’assemblea fundacional que es va celebrar as Mercadal. Va néixer de la fusió del Moviment Socialista de Menorca (MSM) i el Moviment Federalista de Menorca (MFM). Feia pocs mesos que s’havien celebrat els primers comicis electorals de l’actual monarquia parlamentària, dia 15 de juny de 1977; quaranta anys de la darrera consulta electoral de la Segona República, el 16 de febrer de 1936. Era, per tant, un moment històric.

Ara és el moment de fer el reconeixement que es mereixen les dones i els homes que ho van fer possible, 166 persones, algunes de les quals avui, per desgràcia, ja no són entre nosaltres. I he de començar amb l’única paraula que els pot fer justícia: GRÀCIES!, en majúscules i molts de signes d’admiració darrere:

Gràcies pel vostre compromís amb les llibertats.

Gràcies per la fermesa de les vostres conviccions.

Gràcies per la vostra valentia, en uns temps que no eren gens fàcils.

Gràcies per la vostra dedicació incansable.

Gràcies  per ajudar a construir la Menorca que avui tenim.

Gràcies per tantes coses que només qui les ha viscudes de prop sap el que signifiquen.

I gràcies per fer-ho tan bé, per posar unes bases tan sòlides, que avui, 40 anys després, el PSM és més viu que mai.

M’agradaria cridar, ara, a acompanyar-me, els membres fundadors que són encara  militants actius i que són aquí amb nosaltres: Galiep Caules, Paco Elías (Paco París), Guillem Genestar, Tòfol Mus, Jaume Obrador, Toni Picó, Joan Pons Moll, Paco Saura. Hi ha dos membres fundadors que, tot i no ser avui militants del PSM, també ens acompanyen: Arturo Bagur i Santiago Llompart.

I, per acabar, vull excusar l’absència dels que avui haurien volgut ser aquí però, per motius diversos, no els ha estat possible: Pere Bagur Massanet, Josep Gornés Cardona, Maria Juan, Pere Marqués Juaneda, Ramona Sánchez i Roser Seguí.

El PSM és passat, és present i, sobretot, el PSM és, avui, futur. Sou el referent dels que van continuar, continuam i han de continuar el camí que vau traçar, ja fa uns quants anys, amb ma ferma. Com va cantar Raimon; “qui perd els orígens, perd identitat”. I nosaltres sabem perfectament quina és la nostra història, quina és la nostra identitat. Moltes gràcies per tot i llarga vida al PSM!

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El 2009, quan no feia ni tres mesos que era regidora de cultura de l’Ajuntament de Ciutadella, vaig escriure una entrada -prou irònica- en aquest blog, amb el títol de Consorts. Avui l’he recordada en llegir una notícia del debat que s’ha suscitat a França sobre el paper institucional que Macron vol donar a la seva dona, en qualitat de “primera dama” i amb pressupost propi.

La veritat és que em sembla una proposta absurda perquè qui s’ha presentat a les eleccions és ell. I, tanmateix, avui tenc clar que el paper dels consorts dels polítics -honrats, per descomptat-, sobretot d’aquells de les administracions més properes als ciutadans, és, segurament, dels més desagraïts i difícils que hi ha. I ho dic sense ni una gota d’ironia. Ben al contrari.

És cert que -en una relació normal- la decisió d’ocupar un càrrec públic és cosa de dos, però és indubtable que qui pren la iniciativa és  molt més conscient del que haurà d’assumir -positiu i, sobretot, negatiu- que l’altre. Qui gestiona seguint la llei i amb dedicació absoluta sap que, així i tot, li toca carregar amb una feina que no té horari, amb crítiques ferotges, amb acusacions falses o amb problemes impensables. Però té la satisfacció de veure com va construint allò que, al principi, només eren idees, idees compartides amb altres persones que van dipositar en ell la confiança perquè les tiràs endavant. Tot un honor, al cap i a la fi.

El consort, en canvi, mentre espera sol a casa, ha de llegir a les xarxes o ha d’escoltar en qualsevol àmbit -fins i tot de molt propers- que “els polítics no fan res perquè són quatre inútils que només es rasquen la panxa”. O, sabent el que hi han perdut, que “els polítics només hi són per omplir-se les butxaques i guanyar doblers fàcils”.  És el que passa quan, sense criteri i de manera injusta, es fica a tothom dins el mateix sac. Quan no et diuen que “subvenciones el terrorisme”.

Moltes vegades em deman com seria, de consort d’un polític. I, sincerament, no m’hi vull ni imaginar: estic convençuda que no hi ha títol que ho compensi. Potser, només, que el polític en qüestió sàpiga trobar temps per expressar la gratitud infinita a tanta generositat.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris