Mentre, a Menorca, la –meva- vida política avança sense descans (reunions, viatges, projectes,  negociacions, informes, premsa,  pressupost…), al cap i al cor, Catalunya. M’estim aquesta terra on hi tenc tanta gent estimada. Persones que han demanat ser escoltades en una democràcia en què, per definició, el poder (cràcia) és del poble (demos). Demanen que els ciutadans puguin triar el seu futur com a poble. No volen imposar res: només comptar i acatar el resultat, sigui el que sigui. Sembla senzill. A Escòcia, fa poc,  ho va ser: el dret a decidir està recollit a la Carta de les Nacions Unides. Diuen, però, que el que ells demanen la llei no ho permet. La Constitució espanyola no ho permet. Les lleis tampoc permetien el vot de les dones o la igualtat racial i van tancar molta gent per enfrontar-s’hi. Per acabar amb unes situacions injustes. Ara també. Ara també hi ha persones radicalment democràtiques a la presó. Gent propera. Gent compromesa i valenta que ha comès el delicte de reclamar la llibertat de poder decidir què volen ser com a poble. I no puc deixar de pensar-hi. En ells. En les seves famílies. En totes les persones amb qui  comparteixen un projecte de futur.  Un projecte pacífic que s’ha teixit amb les complicitats i els anhels de tanta gent. Per això la violència de les porres o de les decisions judicials injustes no podran fer-lo desaparèixer.

Mentre , a Catalunya, la –convulsa- vida política avança sense descans (presó, exili, manifestacions, declaracions, rodes de premsa, vagues…), al cap i al cor, Menorca. El meu compromís en aquests moments. Però tot el que passa, aquí i allà, és a dins meu. I no ho puc evitar.  Malgrat saber que cada paraula que he dit ha estat i serà emprada en contra meva. Costa respectar les opinions dels altres. I es fiquen en la teva vida amb el verí a la llengua. Però tot el que passa, aquí i allà, és a dins meu. I no ho puc evitar. Malgrat saber que cada paraula que no he dit ha estat i serà emprada en contra meva. Tenir companys de viatge amb maletes massa feixugues és incòmode. Molt. No ho negaré. I sents que voldries quedar-te a l’andana. Però hi ha tantes persones que t’han pagat el trajecte amb la seva confiança. I cal arribar al destí. Amb el cap fred i el cor encongit.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Vaig encetar aquesta secció Clot i bony dia 11 de juliol de 2010 per sortir al pas d’unes “informacions” que el redactor en cap del llavors diari Última Hora Menorca, senyor Josep Pons Fraga, donava a la seva secció dominical del Pont i cova, secció que, des de la desaparició d’aquest mitjà a la nostra illa, ha passat al diari de tots els menorquins, l’entranyable diari Menorca. Ara, quatre anys després del darrer Clot i bony, em veig en l’obligació de recuperar aquesta irònica secció perquè les mentides per paràgraf del Pont i cova d’avui són dignes d’estudiar en una facultat de ciències de la (des)informació i, evidentment, sobrepassen la meva il·limitada capacitat d’autocontrol.

Comencem pel peu de foto que, una setmana més, conté quatre (ens superam dia a dia!) mentides en una única frase: 1) el batle des Migjorn va assistir a la Junta de batles però, com que va arribar tard, no surt a la foto; 2) una servidora no “assigna” llocs a les juntes de batles: cada mes se celebren a un municipi diferent i, per tant, en funció de l’espai, ens col·locam; 3) la vicepresidenta segona, Cristina Gómez, només va assistir per donar informació del primer punt de l’ordre del dia i, per tant, es va asseure al costat de la secretaria de la Junta, no “en posición de equilibrio inestable”, com feim sempre que ve algun convidat a explicar-nos temes de l’ordre del dia; 4) la senyora Gómez no podia fer cara de “supino cabreo” perquè no hi estava, en don fe, i molt manco pel lloc on li havia tocat asseure’s (altres preocupacions tenim, estimat meu!).

Passem ara al contingut del que diu de la Junta de batles que es va celebrar dijous a Sant Lluís. Per fer-ho curt, faré un llistat de les mentides:

1- Parla de “preocupación de los alcaldes menorquines por  el reparto de los fondos de la ecotasa”, cosa absolutament falsa: la senyora Sugrañes (curiosament, és l’únic que encerta el senyor Pons Fraga!), batlessa d’Alaior, al torn obert de paraules, va demanar si teníem informació del tema i una servidora va contestar, literalment, que prest en tindríem i que semblava que la cosa aniria bé per Menorca. L’única preocupada devia ser ella i, potser, només potser, hi va quedar més amb la meva resposta…

2- També va demanar, la senyora Sugrañes, altra vegada al torn obert de paraules, per la Norma Territorial Transitòria (NTT) però torna a ser fals que jo tiràs “balones fuera al señalar que que estos temas políticos no figuraban en el orden del dia”: vam parlar del tema i vaig constatar que, després de molts de mesos de tramitació i dos períodes d’exposició pública, la derogació de  la NTT havia estat informada favorablement feia dos dies a la Comissió Tècnica Assessora d’Urbanisme (CTAU), pas previ a l’aprovació per Ple, i que, per tant, plantejava un tema en el lloc i en el moment equivocat. Va parlar dels famosos projectes que quedarien penjats amb aquesta derogació, projectes que estic convençuda que seria molt interessant conèixer en profunditat, sobretot, qui els assessora, però no els va concretar. Per quan un reportatge d’aquest tema al Menorca?

3- “Ambas cuestiones fueron planteadas por la alcaldesa de Alaior, Misericordia Sugrañes, que encontró el apoyo y la comprensión de otros primeros ediles, interesados, lógicamente, en la repercusión que tendrán para sus respectivos municipios”. I jo em deman: quins batles li van donar suport?;  té el senyor Pons Fraga el do de la invisibilitat i assisteix, en forma de fantasma, a les Juntes de batles? Perquè no em puc creure que cap dels batles i batlesses assistents jugui tan brut de filtrar informacions falses i tendencioses a la premsa, sincerament.

4- El títol del Pont i cova d’avui és “Las cuestiones que no se debatieron” i, en aquest sentit, vull recordar que l’ordre del dia de les Juntes de batles es fan amb les propostes que arriben dels ajuntaments i del Consell. Si tan importants eren aquestes qüestions,  per què no les van fer incloure en l’odre del dia?

En fi. Veig que s’han acabat aquells temps idíl·lics en què les homilies dominicals del redactor en cap del diari es limitaven a donar-me per morta políticament: no m’havia de presentar ni a les eleccions de 2011 ni a les del 2015, va anunciar, qual pop Paul. Però no ens enganem: hi ha maneres molt més subtils d’acabar amb els que fan nosa. La meva màxima, però, és “com més mar, més vela”. Ànims, que d’aquí a les eleccions del 2019 riurem.

• Activitat política
• Sense comentaris

Amics i amigues, aquest blog compleix enguany 10 anys de vida! Tot i que la primera entrada duu data de dia 14 de setembre de 2007, el vaig obrir al públic  unes quantes setmanes després. Des de llavors, amb més o manco intensitat, m’ha acompanyat sempre.

Així, per fer balanç, comencem repassant-ne dades objectives: aquesta serà l’entrada 626 i, en total, durant aquests darrers deu anys, un bon nombre de persones, anònimes o no, hi han deixat més de 7000 comentaris. L’any sencer en què vaig publicar més entrades va ser el 2011, res estrany si tenim en compte que llavors era regidora de cultura a l’ajuntament de Ciutadella i que veníem d’una de les grans crisis del PP a la institució. No és casualitat que l’entrada que duu per títol Crisi a l’ajuntament de Ciutadella, de dia 8 d’agost de 2008, sigui una de les més comentades, amb 103 comentaris. Si anam a l’altra cara de la moneda, l’any amb més poca activitat va ser el 2016, amb 14 entrades, igualment, res estrany si tenim en compte que llavors era presidenta del Consell Insular de Menorca (ara ho som en funcions) i que, per tant, el temps per dedicar-me a fer comentaris de l’actualitat o de llibres era mínim.

Però deixem les estadístiques perquè l’important són les persones que, durant tants anys, han donat i donen vida a aquesta plaça: Matilde de la Mole, Menorquit, Nom Necessari, Mosca, Kintet, Talaiòtic, VVV, Àlmax, Silve, cuc de terra, Mínimo Común, Maria Florit, Jorge Rodríguez… He de confessar que, durant aquells temps en què no teníem facebook ni twitter, entrar al blog era imprescindible. Hi hem viscut debats intensos i, a moments, agres; hem exposat idees amb vehemència; amb vosaltres, he compartit els millors moments i els més durs; hem rigut, també, amb les entrades en què la ironia era l’única via possible d’explicar la realitat.

Tempus fugit i tot canvia. Ara, aquest blog queda reservat a articles més seriosos de temes d’actualitat; a ressenyes literàries (manco de les que voldria); a les cròniques de les sessions plenàries del Consell; a algun esbós de text literari… Ara, discutim per Facebook, publicam les frases lapidàries a Twitter i penjam les fotos a Instagram. I, tanmateix, la plaça continua oberta, amics i amigues.  I per molts anys més!

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris