22
ag.
2014
Escrit per Maite Salord
Fa vint-i-dos anys, passejant pel Camí de sa Farola, la mare em va dir que volia explicar-me la història de la seva família. A poc a poc. Perquè tu l’escriguis. En aquells moments, jo tenia vint-i-sis anys i només havia omplert una desena de fulls en blanc: una primera versió de “Flor de gessamí” (anys més tard, guanyaria el premi de narració Illa de Menorca) i el conte titulat “Anastàsia” (embrió de Com una nina russa). Entendreu que, en aquestes circumstàncies, escoltàs aquelles paraules amb un lleuger somriure i sense fer-ne gaire cas: llavors, escriure una novel•la se’m feia molt, molt complicat, per no dir impossible, tot i que era la meva il•lusió des de sempre. Al cap de poques setmanes, ella va morir sense avisar i, per tant, pràcticament no em va poder explicar la seva història: amb el que va tenir temps de dir-me, ompliria, tot just dos o tres fulls. Des d’aquell moment, aquesta història només començada a explicar em va quedar clavada. Com ja haureu deduït, L’alè de les cendres és aquesta història que ella no em va arribar a explicar mai. No la va explicar mai a ningú. Primer, durant pràcticament tota la seva vida, perquè no va voler; i, després, perquè no va poder.
Així, des de fa vint-i-dos anys, escric aquesta novel•la. N’he fet tantes versions, que ja he perdut el compte. Versions fallides. Frustrants. Amb ella, però, he après a escriure. I, a ella, li dec tot el que he publicat fins ara. Cada frustració era una novel•la nova (I del somni, tot, Com una nina russa, Mar de boira i La mort de l’anima). Just abans de començar a escriure aquesta darrera, fa uns deu anys, vaig prendre la decisió –dolorosa i difícil- d’arraconar –qui sabia si per sempre- la redacció d’aquell encàrrec que m’havien fet poc abans de morir. Volia deixar-la reposar i veure què passava. I va passar una cosa important. Som de les que creu que no hi ha res gratuït, en aquesta vida, i que tot passa per un motiu o altre. I, efectivament, el temps em va donar la raó. Fa dos anys, vaig quedar sense veu per una paràlisi de les cordes vocals. Muda. Vivia envoltada de silenci. Tot el meu món havia desaparegut de sobte. I, sense saber com, vaig sentir la necessitat de rescatar, tants anys després, aquella història que no sabia escriure. I m’hi vaig posar. I, en poc més d’un any, va sortir L’alè de les cendres. El seu primer títol, duia la paraula silenci, una paraula que es repeteix moltíssim durant la novel•la, repetició inconscient d’entrada, però que he volgut mantenir.
L’alè de les cendres és una història dura, de perdedors, de silenciats i d’humiliats. D’homes morts o tancats i de dones i criatures que queden totes soles, sense veu. La vaig escriure, vaig ser capaç d’escriure-la, com ja he dit, ara sí, des del meu silenci més absolut. La veu que jo no tenia va ser substituïda per la de tots els personatges, tants d’anys guardada vés a saber on. I em va sortir amb una força que no podia aturar. És una història de persones, de sentiments, d’emocions. He dit que era una història dura i és cert. Hi ha dolor, tristesa, por. Però també hi ha molt d’amor. Moltíssim. Aquesta capacitat humana –que sembla impossible- de transformar un patiment brutal en la felicitat de les persones que t’envolten. Aquesta capacitat humana de construir la vida pròpia a partir d’allò que no hauria hagut de desaparèixer mai de la teva: la tendresa, les cançons, les rialles, els llibres… En aquest sentit, he tingut –hem tingut, els meus germans i jo- el privilegi de ser parida, criada i estimada per una persona així. Ella va ser feliç vetlant per la nostra felicitat i crec que, avui, seria feliç si pogués tenir aquesta novel•la entre les mans. Una novel•la que jo no m’hauria atrevit mai a escriure si ella no me l’hagués demanada. Li hauria respectat el seu silenci més enllà de la mort. Sort, però, que un dia va sentir la necessitat d’alliberar-se del pes de la història i la va voler compartir. No sé si jo mai m’hauria atrevit a escriure, si ella no m’hi hagués empès.
Avui, m’acompanyen na Fina Salord , en Joan López Casasnovas , en David Ginard i n’Ariadna Ferrer. I no són convidats de circumstàncies. De cap manera. Si avui m’atrevesc a dir –amb la boca petita- que som escriptora és, primer de tot, gràcies als meus pares, a qui he dedicat aquesta novel•la, per la seva lliçó constant d’amor, dignitat i honradesa, i, sobretot, gràcies a la meva mare, que em va mostrar, a més, a estimar, des de petita, els llibres. Però també gràcies a dos mestres, a na Fina i en Joan, que, amb el seu mestratge, em van traçar el camí de les lletres, l’una des de casa, l’altre des de les aules de l’institut Josep Maria Quadrado, ja fa molts anys, de tot això. Per tant, la meva gratitud més sincera a tots dos. Na Fina, a més, hi és també com a germana perquè aquesta és una història compartida amb els meus germans. Una història que és una alquímia d’elements reals i imaginats, com totes les novel•les, d’altra banda. Escrivim d’allò que coneixem, que hem vist, que ens han explicat, que hem llegit… I ho embolicam amb paraules que serveixen per construir mons literaris en els quals els lectors hi reconeixen la vida. L’alè de les cendres podria ser una espècie d’allò que se’n diu roman à clef, una novel•la en clau que barreja les fronteres entre una història de ficció i una de real. I aquí, quan rallam de realitat, de fets històrics concrets, és on la figura de David Ginard ha estat imprescindible: sense els seus estudis (i els treballs de Josep Massot i Muntaner –a qui he d’agrair que llegís la novel•la abans de la seva publicació- o Margalida Capellà, també, entre molts altres) m’hauria estat impossible escriure, amb un mínim de rigor històric, uns fets molt allunyats en el temps i, tanmateix, m’atreviria a dir que més vius que mai. Però en David no només ha aportat rigor històric: gràcies a ell, hem pogut reconstruir una part de la història familiar que havia quedat amagada davall feixugues capes de silenci.
Perquè tants anys després, encara hem de rallar de recuperar la memòria dels vençuts, de treure’ls de dins les fosses on encara els voldrien silenciats. Parlar de la seva por, del seu patiment, del seu dolor, és molt més que un deure: és una obligació perquè estam parlant, ni més ni manco, que de fer justícia. Les ferides no es poden reobrir si abans no s’han tancat. I no es tancaran mai si no deixam que els toqui l’aire, que es mostrin d’una manera nítida i clara. Encara que facin mal. Però no es pot construir damunt un silenci imposat. Primer, per quaranta anys de dictadura; i, després, per una democràcia que no ha estat capaç de tractar, d’una manera digna i valenta, els perdedors d’una guerra que, com totes, va ser cruel i injusta per tothom. Però hi ha víctimes que han tingut anys de reconeixements i d’altres –els que no van anar a cercar aquesta guerra- a qui s’ha ignorat de forma inhumana. I hem de donar veu al seu silenci si volen que el futur sigui millor que el passat i que els errors no es tornin a repetir.
I aquesta novel•la vol ser una manera de recuperar aquesta veu adormida durant massa temps. I aquí hi entra n’Ariadna, Editorial Arrela, juntament amb Guillem Alfocea, perquè aquesta història d’illes s’havia de publicar a Menorca. Fa un any, arran de la publicació de Versos per la llengua, els vaig conèixer i, des d’aquell moment, em va començar a rodar pel cap la idea de publicar a Arrela la novel•la que encara estava escrivint. Vaig parlar amb ells. Coincidíem del tot en la manera d’entendre què havia de ser un editor i per què és important que Menorca compti amb una editorial com Arrela. Una editorial d’aquí, que estimi els escriptors de la terra i que estimi el que aquests escriptors creen. I ho saben fer. Molt bé. El resultat ha estat un llibre perfectament editat, cuidat, i que arribarà a totes les persones que el vulguin llegir. L’únic, al cap i a la fi, que demana un escriptor.
I acab. Si avui tenim L’alè de les cendres a les mans és perquè, un dia, fa anys, em van demanar que l’escrivís. I perquè pens que a qui me’l va encarregar li agradaria. Segurament, no és la història que ella m’hauria explicat. L’alè de les cendres és literatura. Una novel•la. Paraules. Paraules per dibuixar una història que vol ser un petit homenatge a tants éssers anònims que van perdre la vida de forma absolutament cruel i absurda. És una història que vol ser un petit homenatge a qui, amb el seu silenci, només va cercar de protegir a qui més estimava. Una veu intensa, que ressona, en forma de vibracions i que cerca lectors que, com el fosser de la novel•la, vulguin escoltar-la.
