(DEDICAT A TOTS ELS MESTRES)
Això està bé. Però ningú no felicita un mestre d’escola perquè ensenya que dos i dos fan quatre. El felicitaran potser perquè ha triat aquest bell ofici. Diguem, doncs, que era lloable que Tarrou i els altres haguessin triat de demostrar que dos i dos feien quatre més aviat que el contrari; però diguem també que aquesta bona voluntat era com la del mestre d’escola, i com la de tots els qui tenen el mateix esperit, que, per a honor de l’home, són més nombrosos que no ens pensem: tal és, almenys, la convicció del narrador. Aquest es fa càrrec, altrament, de l’objecció que algú podria oposar-li: aquells homes arriscaven la seva vida. Sí. Però a la història sempre arriba un moment que el qui gosa dir que dos i dos fan quatre és castigat amb la pena de mort. El mestre ho sap. I la qüestió no consisteix a saber quina és la recompensa o el càstig que coronarà aquest raonament. La qüestió consisteix a saber si dos i dos fan quatre o no. Pel que es refereix als nostres conciutadans que aleshores arriscaven la seva vida, ells havien de decidir si vivien o no en la pesta, i si calia o no lluitar contra ella.
Molts moralistes improvisats que aleshores corrien per la nostra ciutat anaven dient que res no servia de res i que calia caure agenollat. I Tarrou, i Rieux i els seus amics podien contestar-los això o allò, però la conclusió era sempre el que ja sabien: que calia lluitar de tal manera o de tal altra, i -no pas agenollar-se. Tota la qüestió consistia a impedir que el major nombre possible d’homes morissin i coneguessin la separació definitiva. Per a aconseguir-ho, no hi havia sinó un mitjà: combatre la pesta. Aquesta veritat no era admirable; només era conseqüent.
