Avui, dia de Tots Sants, és dia de bunyols i castanyes. Bunyols i castanyes que, ens agradi o no, conviuen, també, amb carabasses, símbol d’aquesta celebració gens nostrada que és el Halloween. Tanmateix, avui no rallaré de gastronomia típica. Ni tan sols m’exclamaré en contra d’uns costums aliens que amenacen de fer-nos perdre els de tota la vida. Parlaré de llengua, de semàntica, de la riquesa de significats dels mots “bunyol”, “castanya” i, també, “carabassa”. I, com que tenc, damunt la taula, una muntanya d’exàmens i comentaris a corregir (sense comptar tots els que he enllestit aquesta setmana), em permetré de fer-ho en clau educativa.

Així, començarem pel “bunyol”. Pel bunyol més espectacular que s’ha vist mai en educació: el Tractament Integrat de Llengües (TIL). Un bunyol de proporcions descomunals que és, a més, indigerible, encara que ens hi posin sucre, arrop i mel per fer-lo més atractiu. De fet, la castanya que aquest bunyol ha clavat a tota la societat fa i farà molt, molt de mal. Perquè és un cop brutal a un sistema educatiu que tenia, com a llengua vehicular, la pròpia de les Illes, l’escollida pels Consells Escolars dels centres. Però és que, a més, la justificació del TIL és una altra castanya immensa: és rotundament fals que el seu objectiu sigui l’aprenentatge de l’anglès, ans al contrari, és l’arraconament de la llengua catalana. Perquè, no ens enganyem: qualsevol sistema seriós d’aprenentatge d’anglès (Seccions Europees o British Council) no té res a veure amb el TIL. De fet, s’assemblen com un ou a una castanya.

Així, s’ha de ser més clos que una castanya o tenir un cap de carabassa per no veure la magnitud del despropòsit que és el TIL: professors que fan clases en anglès sense la titulació adequada, alumnes que no entenen les classes perquè el seu nivell de coneixement d’anglès no els ho permet, més presència del castellà en detriment de la llengua pròpia… No volen acceptar, però, el seu error. De cap manera: donen carabasses als representants dels docents durant les negociacions i encara tenen la barra de dir que, si no s’arriba a un acord, és culpa dels de les camisetes verdes… com ara plouen carabasses!

Senyora Juana Mari Camps-Senyor Estarellas: com deia un professor d’un institut de Ciutadella als alumnes que suspenien: cucurbita a tots dos! Una carabassa ben grossa per un bunyol que és una autèntica castanya. Potser si tenen la paciència de coure-la, lentament, amb sucre, remenant-la a poc a poc, tot el temps, podran convertir-la en un bon cabell d’àngel, dolç, fi, agradable, capaç d’endolcir les seves paraules. O, també, la poden buidar i posar-hi una espelma a dins que els guiï en aquest fosc i estret carreró en què ens han ficat a tots. Perquè vostès mateixos, que són tap i carabassa, s’hauran de treure les castanyes del foc.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

El passat mes de juliol, la consellera Joana Maria Camps va inaugurar l’exposició “Sediments”, organitzada per l’Institut d’Estudis Baleàrics, al Museu de Menorca.  Divendres, dia 25 d’octubre, a les 20,00h, es va inaugurar a la sala “El Roser” de Ciutadella. La consellera no hi va assistir, tot i que era qui convidava, juntament amb l’alcalde del municipi. L’esperava un grup nombrós de camisetes verdes. Un grup format per docents, per pares i mares, per alumnes. En silenci, de forma correcta i respectuosa, com s’ha fet sempre, es tractava de fer-li evident el malestar per la política educativa que duu a terme.

La consellera Joana Maria Camps no va assistir a l’acte que ella mateixa organitzava. Tampoc no va assistir, el passat cap de setmana, a l’inici del curs de l’Ateneu de Maó o al del Cercle Artístic de Ciutadella o al de l’IES Josep Maria Quadrado. La realitat és que no assisteix a cap acte públic a Menorca des de fa mesos. Per què? De què té por? Es veu que les camisetes verdes imposen. Imposen respecte i admiració arreu del món. A la consellera Camps, es veu que només temor. Un temor que neix, gairebé sempre, de les pròpies debilitats. Ha actuat de forma autoritària i opressiva però no ha convençut. I, ara, es troba tancada dins la seva pròpia trampa: una muralla de docents, sí, però també de famílies, d’alumnes, d’experts en educació, de músics, de pintors, de gent anònima que col·labora a omplir la caixa de resistència i que no té por de sortir al carrer a demanar seny i diàleg.

No voldria estar en la pell de Joana Maria Camps. Perquè no es podrà amagar sempre. Perquè, un dia, haurà d’exercir les responsabilitats del seu càrrec, entre les quals hi ha l’assistència a actes públics. Un dia, haurà de mirar als ulls de tots aquells a qui ha menyspreat negant-los el més fonamental en una democràcia: el diàleg. I, si no és capaç de fer-ho, hauria, per dignitat, si és que sap què vol dir aquesta paraula, dimitir. Anar-se’n a casa. A un d’aquests espais que, com a API que és, coneix tan bé. I, mentrestant, els docents intentarem fer la nostra feina. Com hem fet sempre. El millor que sabem, malgrat totes les dificultats. Sense amagar-nos mai. Amb la tranquil·litat que ens dóna saber que actuam des de convenciments profunds, sòlids, argumentats, compartits. Al costat de moltes famílies i alumnes. I de bona part de la societat. Aquesta és la nostra victòria. I aquesta és, senyora Joana Maria Camps, la seva gran derrota.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Sense dubte, he de reconèixer que, cada vegada que obre la boca, el conseller d’ordenació del territori del Consell Insular de Menorca, el senyor Cristóbal Huguet, aconsegueix de sorprendre’m. Més encara: em deixa al·lucinada. I, tanmateix, com que, en el fons, no puc evitar que em surti la vena mareteresadecalcuta (qualificatiu que em va posar un company del PSM Més per Menorca en honor al nom que em vaig canviar al DNI i a la meva -cada vegada més escassa- confiança en la bondat humana), també he de reconèixer que em deixa molt preocupada. Em fa patir, ho confés.

Com que estic segura que si només ho explic, potser no em creureu, he posat el video del fragment de la intervenció, arran del debat sobre Cesgarden, que em va causar tal desassossec: afirma que l’actuació del PP, en casos de corrupció, o només de simples “errors”, és tan modèlica, que fa fora del partit fins i tot els presumptes infractors, sense necessitat d’estar imputats! O sigui que un càrrec del PP, partit (no persones!) jutjat i condemnat per pagar amb fons públics propaganda electoral, que té infinitat de càrrecs imputats en actiu, que s’ha finançat il·legalment…, un càrrec d’aquest PP, deia, té l’atreviment de donar lliçons d’honradesa a la representant d’un partit polític que no té, després d’anys de govern, CAP cas de corrupció a les seves files. No em direu que això no és un cas clar de distorsió de la realitat. Trob que els metges li donen un nom, a aquest fenomen…

En fi. Que el PP ha emprat, durant dos anys, l'”herència rebuda” per amagar la seva incapacitat de gestionar i que, ara, pensa emprar la sentència de Cesgarden per continuar sense fer res, és més que evident. Que demani responsabilitats polítiques als partits que ara som a l’oposició, quan ben poca cosa ha fet per esgotar totes les vies per reduir l’impacte de la indemnització que s’ha de pagar i, sobretot, quan no és capaç de dir, clarament, de què ens acusa, resulta, com a mínim, sorprenent. Ara bé, que  el partit de la comptabilitat B, que esborra els discs durs dels ordinadors per impedir l’acció de la justícia, que ens ha donat noms tan destacats com Cañellas, Matas, Bauzá, Gurtel, Bárcenas, Camps (tots!) .., que aquest partit encara s’atrevesqui a donar lliçons d’honradesa, és increïble.

¿Ha dit el PP que assumirà el cost de la dessaladora de Matas -al voltant de 40M€- i que, només de manteniment, sense dessalar ni una gota d’aigua,  ens costa prop de 2M€ euros anuals de funcionament? ¿Ha dit el l PP que assumirà el sobrecost del Palma Arena, més de 65M€  i que és un dels casos més sagnats de corrupció a les Illes?  O el Cas Scala, o les permutes de Ciutadella o S’Hort d’en Llinyà…

Després de cada Ple del Consell pens que cap altre podrà superar el grau de disbarats d’aquest i, tanmateix, cada mes, assistim a un capítol nou i més al·lucinant de la pel·lícula tragicòmica que representa el govern del PP de Menorca. En blanc i negre. Perquè mai, mai, no s’havia vist a l’illa un govern tan gris, tan estantís, tan patètic.

• Activitat política
• Sense comentaris