Dia 26 de setembre, des de l’any 2001, i promogut per la Comissió Europea i el Consell d’Europa, se celebra el Dia Europeu de les Llengües, amb l’objectiu de difondre el reconeixement de la riquesa lingüística i cultural, com un tret fonamental de la identitat europea. I és per això que, a través d’aquest escrit, em vull sumar a la celebració parlant de la meva llengua, la llengua catalana que parlam a les Illes Balears. A Menorca. Una llengua que, tot i ser la pròpia del nostre territori (així ho diu l’Estatut d’Autonomia), a dia d’avui, encara veu qüestionat el seu ús i, fins i tot, la seva unitat.

“Aquests darrers anys els diaris de les nostres Illes han duit sovint articles i cartes al director, que, firmats per persones molt conegudes a ca-seva, combaten la identitat catalana del parlar baleàric. Les seves afirmacions i negacions solen demostrar que els qui les formulen no saben res de res en qüestions de lingüística. Generalment les seves cartes i articles queden sense resposta: en primer lloc, perquè revelen en els seus autors una tal ignorància que els qui podrien contestar-hi no volen rebaixar-se a refutar-los ni tenen el temps per perdre; i en segon lloc, perquè defensors del “balear” contraposat a “català” són gent que no havia escrit mai en balear, sinó en castellà, i per tant no mereixen ni l’atenció d’escoltar-los perquè són balearistes circumstancials i de conveniència.”

Aquestes paraules van ser escrites per Francesc de Borja Moll, l’any 1982, a la introducció de la primera edició del llibre Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València, un recull de textos d’Antoni M. Alcover, publicat aprofitant l’avinentesa del cinquantenari de la seva mort. Són, no cal que ho digui, d’una actualitat esfereïdora. Com les que va escriure el mateix Mossèn Alcover el 1902: “És bo de fer, negar que el mallorquí o el valencià sia català. A la llengua li fan dir lo que volen. Jo lo que defii tots los qui ho neguin a que ho provin. Jo esper… d’assegut tal prova”.

Així, tants d’anys després, la situació de la nostra llengua encaixa, perfectament, en les paraules dels dos mestres. Un fet que demostra, una vegada més, la manipulació ideològica que s’amaga davall la defensa, per part de determinats sectors, de les varietats dialectals. Perquè mentre parlen de varietats, s’obliden de la “llengua”. O pitjor encara: fan tot el possible per arraconar-la, fent veure que vetlen per les branques mentre malden per acabar amb el tronc i les arrels. Que els dialectes són un tresor a mantenir, ningú no ho discuteix. Ben al contrari. Tanmateix, també és necessari comptar amb un model de llengua estàndard, tal i com tenen totes les llengües normalitzades, per tal d’unificar la variació dialectal i de registre, en aquelles situacions comunicatives formals.

Així, l’autèntic perill de les varietats dialectals (i, per tant, de la nostra llengua, en tant que entitat abstracta que es concreta, forçosament, a través dels dialectes que la integren ) és la presència, cada vegada més aclaparadora, del castellà com a llengua de relació social. Les varietats dialectals viuen, sobretot, en la llengua oral. I si la llengua no es ralla, acaba desapareixent. Aquí és on s’hauria d’insistir. I aquí és, justament, on els que es postulen com a defensors de les varietats dialectals, s’amaguen. Ataquen sense contemplacions un “doncs” entost d’un “idò” i, en canvi, no es cansen de pronunciar “pues” a tort i a dret! A tot això, a més, hi hem d’afegir el fet dramàtic que, en aquests darrers mesos, la presència del català a l’administració s’intenta que sigui –i per a aquest fi es legisla- purament anecdòtica: devem ser, per exemple, l’únic lloc al món on els funcionaris no estan obligats a conèixer la llengua pròpia del territori.

“L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per a un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel•lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”

M’he permès acabar amb aquestes paraules d’Antoni M. Alcover. M’he permès refugiar-me en els mestres, com ell i Francesc de Borja Moll, perquè, més que mai, haurem de fer-los presents per defensar la nostra llengua i no defallir. Davant l’autoodi, davant la ignomínia, haurem de recuperar l’impuls i el coratge d’aquests mestres. El seu orgull i el seu entusiasme. La seva dignitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Novalis va dir que la flama d’una espelma conté totes les forces de la naturalesa: la cera, el ble, el foc i l’aire. La flama, però, és única. És l’ànima de l’individu que apunta cap al cel. En la suma de les flames hi ha, així, tota la força capaç de capgirar el món. I aquest dissabte, dia 22 de setembre, als Quarters des Mercadal, el Fons Menorquí de Cooperació ens brinda l’oportunitat de demostrar que Menorca creu en un món més just i més solidari. Que Menorca lluita contra les dificultats més properes sense oblidar mai, tanmateix, els pobles més desfavorits.

Estam al costat de la pobresa perquè no volem escoltar els discursos de l’egoisme. Paraules buides, massa fàcils, que no poden amagar els milers de persones que pateixen arreu del planeta. Persones que, és cert, estan enfora. Però la distància no és mai l’espai que ens separa. La distància és, només, voluntat. I Menorca vol aquestes persones molt a prop. El seu patiment és el nostre. Ha de ser el nostre.  La flama del Fons Menorquí de Cooperació crema des del cor de l’illa perquè no ho oblidem mai.

Per tot això, jo també encendré la meva espelma el proper dia 22 de setembre als Quarters de Mercadal a l’acte del Fons.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari

Quan, el 2005, vaig entrar de regidora a l’ajuntament de Ciutadella, un conegut em va aturar pel carrer i em va dir: quina decepció, em pensava que eres honrada! No cal dir que la frase em va fer mal, molt, per injusta i absolutament fora de lloc. Mai no l’he oblidada, però, des de fa uns mesos, aquestes paraules han agafat una dimensió que ni tan sols podia imaginar-me quan me les van dir. Avui, el 2012, amb la mateixa honradesa de sempre, de vegades he de fer esforços per no desmuntar-me quan llegesc comentaris demolidors sobre els “polítics” en general o correus que m’envien persones cultes i assenyades sobre la “inutilitat de la classe política”. Perquè jo som política i em neg a empegueir-me de ser-ho. Però, sobretot, em neg a caure dins una trampa tan perillosa com és la de posar tots els polítics dins el mateix sac. El que el 2005 era un comentari aïllat (d’altra banda, prou comprensible, vist que la gestió municipal de l’època és avui al jutjat) s’ha convertit ara en un clam que s’expandeix fàcilment a través de les xarxes i que és, per tant, constant i indefugible.

Som conscient que el tema és complex i que, segurament, en parlar del descrèdit dels polítics, hauríem de fer referència a una Llei Electoral, que en absolut podem qualificar de justa i equitativa pel fet d’impedir les llistes obertes o beneficiar, clarament, els grans partits polítics. O parlar de la connivència entre aquests i les grans empreses o el sector financer, defensant, sovint, interessos particulars més que no el general de la ciutadania. Però, avui, la meva pretensió no és tant de teoritzar sobre aquestes qüestions com, si m’ho permeten, abordar el tema de fons des d’una perspectiva estrictament personal. D’allò viscut, palpat, escoltat, patit.

Així, vull començar afirmant que, a més del que hem apuntat més amunt, la corrupció, la incompetència, la mentida o el fet innegable que existeixen professionals de la política han provocat en la ciutadania un rebuig tan evident com comprensible, que ha augmentat, lògicament, amb la situació de crisi econòmica que vivim. Compartesc aquest sentiment. Tanmateix, el que ja no puc compartir és la “solució” que es pretén donar a aquesta situació negativa que és urgent de redreçar: no serà minant les bases de la democràcia –això és, tirant terra (per no emprar una altra paraula) damunt tots (i destac la paraula “tots”) els representants legítims dels ciutadans– que es canviarà. Ben al contrari. I quina solució li queda al ciutadà, davant aquest panorama, em demanareu? Idò, ni més ni manco, em sembla, que exercir els seus drets democràtics d’una forma responsable i conscient.

En darrer terme, els polítics no som res, no som ningú: estam en mans –i mai més ben dit– dels nostres electors. No volen polítics corruptes, incompetents o que han convertit la política en la seva feina? No els votin! Perquè n’hi ha que no són així. Molts. La immensa majoria. Però en tost de posar el focus damunt uns pocs, que, certament, viuen molt bé i fan molt de mal, és més fàcil escampar una boira tèrbola damunt tots. I, en aquestes alçades de la vida, i a la vista de l’embranzida que ha pres l’acció, no em crec que això sigui una actitud diguem-ne espontània. No, no ens enganem. A qui beneficia? Als polítics honrats i treballadors? La resposta és evident, em sembla. Com evident és que, una vegada més, la història, els pitjors capítols de la nostra història recent, tornen. I fan por: les actituds feixistes s’alimenten del descrèdit dels polítics, o sigui, del descrèdit de la democràcia. Quan la gent s’hagi convençut que no hi queda cap polític bo ni de fiar, la situació serà terrorífica. I els índexs d’abstenció, elecció rere elecció, són, en aquest sentit, eloqüents i preocupants.

Aquesta situació, des del meu punt de vista, només pot canviar a partir de dos moviments que, no només no s’exclouen, sinó que es complementen. Permetin-me que agafi les paraules d’un manifest del poeta avantguardista Joan Salvat-Papasseit: necessitam, d’una banda, polítics amb majúscula, capaços de retornar l’autèntic sentit a la seva acció, això és, treballar, amb responsabilitat i compromís, per fer possible tot allò en què creuen i que comparteixen amb tants altres ciutadans; i necessitam, d’altra banda, ciutadans amb majúscula, que creguin i defensin la democràcia, amb tot el que això vol dir: exigir als polítics sinceritat, eficàcia i proximitat i, sobretot, no permetre que aquells que podreixen el paner es perpetuïn en els seus càrrecs per acció (votant-los una vegada i una altra) o per omissió (augmentant el percentatge de l’abstenció).

El repte que tenim tots plegats és complicat. Però ens hi jugam massa per defallir. No ens deixem endur cap al camí més fàcil. No és el nostre. Redrecem allò que tenim de més proper (“Pensa global, actua local”) i, per fer-ho, una cita del poeta: “però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot, sincers” (Contra els poetes amb minúscula, J. Salvat-Papasseit). Perquè, més que mai, necessitam tota la força per defensar el que tant ens va costar aconseguir. Una democràcia imperfecta, a moments, justeta, és cert,  però que és l’única que ens garanteix, en darrer terme, l’exercici diari i continu de la nostra llibertat. De la llibertat de posar i treure polítics. O de poder ser polític, amb el cap ben alt.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris