Demà, a les 19,00h, començarà el ple en què s’aprovarà, per urgència i sense cap tipus d’informació, el canvi de nom de Maó. El PP, gràcies a la Llei de la Funció Pública, promoguda pel conseller menorquí -i també regidor de l’ajuntament de Maó- Simó Gornés, obre la porta a la castellanització dels topònims de les Illes.
Així, demà, s’inicia el procés perquè Maó passi a dir-se Maó-Mahón. Tanmateix, #ésMaó! Em sembla que no és necessari dir res més.
Del ple del passat dilluns, dia 15 d’octubre, a priori, la notícia curiosa havia de ser la lesió al taló d’aquil·les del president i la meva afonia. Tanmateix, el canterano de la senyora consellera de cultura, Maruja Baíllo, ens va robar tot el protagonisme. Anem, però, a pams.
El ple va durar cinc hores i, fent un gran esforç, vaig poder fer algunes intervencions curtes. En la majoria de casos, per recriminar, una vegada més, les formes d’aquest govern del PP, que només se’n recorda de santa Bàrbara quan trona, o sigui, de l’oposició quan li interessa (per quedar bé) que una proposta s’aprovi per unanimitat. És el que va passar en la votació de la fusió de les dues fundacions turístiques de Menorca, la Fundació Destí Menorca i Turisme Menorca. Des del PSM Més per Menorca vam fer un vot favorable a la proposta perquè ens sembla important i responsable donar una imatge d’unitat de totes les forces polítiques davant el sector turístic. Ara bé, com el PP ha gestionat aquests tema –i tants altres relacionats amb el turisme, que havia de ser motiu de consens, segons no s’ha cansat de dir, que no de fer, el president del CIM- demostra que han de començar a tenir en compte si realment creuen en el consens. Les paraules de bona voluntat ja no basten: volem fets i, de moment, els únics fets que van cap al consens, els fa l’oposició.
Una idea similar és la que vaig expressar durant la interpel·lació al conseller d’ordenació del territori sobre la redacció d’un nou Pla Especial del Camí de Cavalls, de la qual no va ser capaç de donar-nos informació i que vaig haver de conèixer a través del meu consort, usuari del Camí. Una vegada més, podem comprovar com el senyor Huguet actua d’una forma poc transparent, sense donar informació de temes importants com és aquest, molt més si tenim en compte que va convocar un ple extraordinari el mes d’agost, en la comissió informativa del qual podria haver informat els partits de l’oposició.
Ara bé, la sorpresa del ple va ser, sens dubte, el canterano de la consellera Baíllo. Arran d’una interpel·lació sobre la seva gestió del patrimoni de Menorca, va sortir, lògicament, el tema de la il·luminació de taules i talaiots, el seu projecte estrella. I va ser aquí quan, en un punt en què jo no havia d’intervenir, per al·lusions, vaig haver d’agafar la meva pobra paraula per defensar-me de les seves acusacions. Em va acusar de tot i més per no compartir les seves prioritats. Ara, el millor de tot va venir quan em va dir: senyora Salord, si vostè tingués un canterano del s.XVIII a casa, no li posaria un bon quinqué damunt perquè la gent el pogués veure? Vaig quedar, ara sí, sense paraula! Per això, ho deix aquí i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Sens dubte, aquestes darreres tres setmanes han estat ben estranyes. Estic de baixa (senyor Bosch: en 22 anys, només hi havia estat per maternitat; som tan “funcionària”, que sempre m’agafa la febre en cap de setmana o vacances… i no som l’única!); i, sobretot, no tenc veu. Vint-i-quatre dies sense pràcticament parlar. La gent que em coneix bé sap que ha de ser -és- per força, un suplici. Sempre et queda l’escriptura, em diu tothom, per consolar-me. I és cert. Però el fet de no poder parlar fa que, per exemple, no tengui ganes de sortir de casa perquè, llavors, és quan som més conscient de la situació. Trob gent pel carrer i els voldria saludar i gairebé no em senten. Veig coneguts d’enfora i és impossible fer-me témer. I, quan els tenc a prop, encara els faig patir per l’esforç d’intentar dir qualque cosa. En fi.
Tanmateix -ja sabeu que som positiva- aquesta situació tan desconeguda per a mi també m’ha fet descobrir realitats que no em pensava conèixer mai. Per exemple, la felicitat del meu fill en saber que sempre som a casa, sigui l’hora que sigui. O que s’han acabat, pràcticament, les telefonades. El telèfon, des de fa més de tres setmanes, també està mut. Però, sobretot, he descobert que és ser a casa mentre la família és a la feina o a l’escola. Insòlit. Els dematins són quiets i silenciosos i conviden a la reflexió. A la creació. A la lectura (gràcies Sebastià per les teves propostes, que em fan riure o m’emocionen). Només tenc el moix, que em fa companyia. Silenciós, també. No cal dir-ho. La calma necessària per començar projectes que ja donava pràcticament per impossibles. Un consol, en el fons.
Enyor les classes; enyors els debats polítics; enyor, fins i tot, els crits. Cada nit tenc el mateix somni: em pas les hores fosques cantant i cantant. No necessit cap psicoanalista perquè me l’interpreti. Quan obr l’ull, però, la música s’acaba i retorna el silenci. Quan recordi aquestes setmanes, amb el temps, segurament ho faré amb un mig somriure al llavis. I, segur, també, que qualque cosa positiva en sortirà, de tot plegat. Amb el temps, tantes vegades, ens adonam que les coses més negatives van ser una oportunitat. Es tracta, només, de saber omplir el silenci. De saber trobar una altra veu. En vaig aprenent.