Definitivament, aquestes darreres setmanes, m’ho prenc amb calma. Diuen que hem d’escoltar el que ens diu el cos i jo no només l’escolt sinó que la meva obediència és absoluta. Confés que, de vegades, em sorprenc de mi mateixa. Tant, que he dedicat un temps a pensar, tranquil·lament, a què es deu aquesta mena de vessa que fa que, en comptes d’escriure una entrada incendiària sobre el canvi de la santíssima i intocable Constitució, me’n vagi a calamuejar a Cala’n Morell per no pensar-hi. O que, quan llegesc que un partit xenòfob vol fer una manifestació per la “llibertat d’expressió”, m’agafin ganes de riure i aparqui un escrit sobre el cinisme d’aquells que, per lluitar contra les bases de la democràcia, empren les armes que aquesta els ofereix.

En fi. Així estic. L’explicació que hi trob és senzilla: com passa als Estats Units a causa de l’huracà “Irene”, jo també m’estic protegint pel cap de fibló que entrarà en la meva vida a partir de dijous vinent, dia 1 de setembre. Tornaré a les aules, després de dos cursos, amb molta il·lusió però també amb molt de respecte.  Explicar Ramon Llull i comentar “Veles e vents”, m’encanta. Però també hi ha aquelles hores infinites de corregir treballs i exàmens. La cara i la creu de la mateixa moneda. Què hi farem.

D’altra banda, comença el curs polític. I ser l’única representant del PSM més per Menorca al Consell és una gran responsabilitat. Llàstima dels pocs vots que ens van faltar per treure el segon conseller. Perquè jo som dona de fer feina en equip. De comentar la jugada i escoltar opinions. De fer la feina amb alegria, també. I, tot això, en solitari, és complicat. I no dic impossible perquè tenc la sort immensa de tenir un equip de luxe a l’ombra. Un equip que m’assessora, m’anima, em fa riure i, sobretot, confia en la meva feina. Però no és el mateix.

La calma abans de la tempesta. Ho sé. Però, com he dit altres vegades, com més mar, més vela. Sé que tenc molta gent al costat. Gent que no conec personalment però que hi és quan més la necessit. Per mantenir amb vida el bloc, el facebook i el twiter hi he de dedicar, certament, temps. Li explicava aquests dies a un amic. Però el que rep a canvi, compensa amb escreix. Els vostres ànims, suggeriments i crítiques m’ajudaran a fer camí. Tanmateix, esper no perdre la calma del tot. La necessitaré.

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris

Sense cap premeditació, aquest bloc ha fet una setmana de vacances. És estrany perquè, ni en els moments de més feina, acostum a estar tants de dies sense penjar una entrada nova. De fet, de temes, en tenia per triar: la visita del Papa, la victòria del Barça i el no saber perdre del Madrid o l’assassinat d’una dona al geriàtric de Ciutadella. De tots, però, tenia vessa d’escriure.

No, no he tornat vessuda, no us preocupeu. L’explicació és una altra i té a veure amb llibres. Aquesta setmana he llegit un assaig de Siri Hustvedt, La mujer temblorosa, que m’ha enganxat des de la primera pàgina. Una història personal centrada en les relacions ment-cos i que, al llarg de les seves pàgines, intenta respondre dues preguntes complexes: “qui som en el fons” i “on viu açò que anomenam identitat”.

D’altra banda, aquest estiu serà el de la descoberta de l’escriptor Don DeLillo. Després d’anys, he fet cas a les recomanacions de l’amic i escriptor Joan Pons i he començat a devorar els seus llibres amb la passió que ell em va anunciar. A totes aquestes lectures, hi he d’afegir que estic en ple procés creatiu de rescriptura. En aquell moment en què, per primera vegada després de molts de mesos, he aconseguit viure els personatges i la seva història i, per tant, em costa molt deixar-los.

No sé si la calor infernal d’aquest dies m’ha influït, també. Segurament. Hores de platja i safareig. Aprofitar al màxim aquests darrers dies de vacances. Poc bloc, poc facebook i poc twiter. Un parèntesi per retornar als estius d’antany. Només de paper i d’aigua freda. Ja hi torn a ser, però. Perquè sé que també hi sou i perquè per res renunciaria a la vostra companyia. Continuarem, idò.

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris

Des d’ahir dematí, una pregunta em corca el cervell: qui som, realment? Sí, ja sé que, en aquestes alçades de la vida, la cosa es pot fer estranya però, esclar, que escriguis una carta al diari com a mare, professora i filòloga i et contestin com a consellera m’ha ben descol·locat. Perquè diria que no deu ser molt habitual que a una mare i/o filòloga i/o professora li contesti el mateix director dedicant-li mig article del que acostuma a escriure cada dissabte. A una consellera, es veu que sí. I sembla que, per damunt de tot, avui, na Maite Salord és consellera.

Bé, idò, a partir d’aquí he començat a fer-me una sèrie de preguntes existencials i a plantejar-me diferents escenaris. I estic molt preocupada. Per exemple: quan, d’aquí a unes setmanes, torni a les aules, els meus alumnes m’hauran de donar el tractament d'”honorable senyora”? O una altra: quan presenti la pròxima novel·la, els titulars de premsa seran: la consellera del PSM més per Menorca presenta la seva darrera novel·la que, evidentment, ha intentat consensuar amb la resta de grups polítics? I encara una altra: quan renyi els meus fills, m’amenaçaran a anar a explicar els meus mètodes repressius a tots els mitjans de comunicació per ajudar a confirmar que, efectivament, la consellera del PSM més per Menorca és un monstre totalitari que no respecta ni la llibertat d’expressió?

Podeu entendre que, només de pensar-hi, m’agafa suor freda. Fins ahir vespre, hauria acabat aquesta entrada dient: bé, sempre em quedarà el bloc per ser jo mateixa. Ara, amb els darrers visitants,  ni açò, puc dir! La pregunta clau és: limitarà la consellera la llibertat d’expressió de la mare-professora-escriptora? O, al contrari, la mare-professora-escriptora enviarà a filar la consellera i es demanarà -per demanar que no hi quedi- la secció diària del “Sorprende y no sorprende”?

• El pensament ordenat/Opinió
• 11 comentaris