La cohesió social és la percepció de pertinença a un projecte comú basat en el consens entre els membres d’un determinat grup social. Evidentment, la cohesió social és bàsica en una societat i va estretament lligada a la justícia social. Es tracta d’actuar damunt les desigualtats i trobar un equilibri en el qual, els drets dels més desafavorits, estiguin reconeguts. En darrer terme, es tracta d’avançar cap a un model de societat igualitària en què totes les persones tenguin unes condicions de vida decents.

Sovint, quan es parla de cohesió social, tenc la sensació que no som capaços de visualitzar què vol dir exactament. O que no li donam la importància que té. Les imatges que aquests dies podem veure dels aldarulls de Londres -com els de fa uns anys a París- crec que ens en donen la seva justa mesura. Ni que sigui a través de mostrar-nos l’altra cara de la moneda. La manca de cohesió social són aquells milers de joves cremant edificis, robant, exigint allò que creuen que la societat els deu. Un espectacle depriment que ens ha de fer reflexionar. Cinc persones hi han deixat la vida.

Quan, des de l’administració es parla d’invertir en polítiques socials, adreçades als desafavorits, als joves, als immigrants no sempre els ciutadans perceben aquestes actuacions com a necessàries, i més en temps de crisi. Però no només són necessàries: són imprescindibles per assegurar una convivencia harmònica que, quan es trenca, desfà els fonaments de la societat i -deixau-me fer materialisme- ens costa moltíssims més doblers que la prevenció.

De tot el que he llegit durant aquesta setmana sobre els fets de Londres, hem qued amb aquestes tres idees: 1) una llibretera es queixava que no li havien robat ni un llibre; 2) un sociòleg explicava que, avui en dia, ser jove vol dir consumir i que per açò han robat, sobretot,  roba o  televisors; la gran explicació del primer ministre anglès: la culpa és de les xarxes socials. Malament anam si es pretén solucionar aquests problemes atacant facebook o twiter. Vol dir que no han entès res.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

(Acab d’enviar aquesta carta al director del diari “Menorca”)

Comença a ser habitual que, des de les pàgines d’aquest diari, puguem llegir opinions setmanals en les quals es relaciona, de forma clara i evident, totes aquelles persones que defensam l’ús de la nostra llengua, la catalana, pròpia d’aquest territori, segons marca el nostre Estatut, amb el nazisme.

Com a política, supòs –i no ho tenc molt clar- que estic “obligada” a aguantar certes actituds i comentaris. Com a mare, filòloga i professora, estic convençuda que no. És per açò que m’he permès escriure aquesta carta al director del diari “Menorca”. Perquè, per damunt d’idees, hi ha, sempre, la dignitat de les persones. I la meva –i estic segura que la de molts altres- és atacada constantment des d’uns posicionaments que, apel·lant a una mal entesa “llibertat d’expressió”, l’únic que fan és injuriar i calumniar de la forma més barroera.

Em costa entendre que, des de les pàgines d’un diari en el qual, tant per part dels treballadors com dels seus accionistes, hi ha persones intel·ligents, cultes i sensibles i que defensen valors com el respecte, la veritat o la justícia, es permeti que s’insulti, de forma gratuïta i amb total impunitat, tants menorquins i menorquines que creuen que la llengua que rallam, que la llengua que ens van mostrar els nostres pares, és un tresor que hem de salvaguardar. Dir-nos nazis o que defensam estratègies pròpies del nazisme és un fet gravíssim i intolerable. I no em val que em diguin que el diari no es fa responsable de les opinions que s’hi publiquen. No em val perquè és una qüestió de responsabilitat. De responsabilitat de tots. Per acció i també per omissió. Primer comencen els insults. Després, les injúries. I després, què vindrà?

Em pot ben creure, senyor director del “Menorca”, que és ben trist que els meus fills, prou grans per saber què va representar el nazisme, prou grans per llegir el diari, em mirin amb cara de desolació i em reclamin unes explicacions que no em surten. Saben que la seva mare és filòloga i professora des de fa més de vint anys i que sempre els ha mostrar a respectar les opinions diferents. També saben, i segurament aquest és el motiu profund d’aquesta carta, que no m’he cansat mai de repetir-los que hi ha una cosa que és innegociable en aquesta vida: la pròpia dignitat. Així m’ho van mostrar els meus pares.

No sé l’efecte que tindrà aquesta carta. No sé ni tan sols si la publicaran. Els que volia que la llegissin, ja ho han fet. I m’han donat les gràcies sense necessitat de paraules. En aquesta vida, es pot rallar de tot. Des de l’insult i la calúmnia, mai.

• El pensament ordenat/Opinió
• 88 comentaris

Fa uns dies, el PP anunciava que la precària situació econòmica del Consell  de Menorca era deguda a “un problema estructural”. Hi estic totalment d’acord.  Les causes d’aquest problema estructural són:

1.    Un sistema de finançament de l’Estat amb les CCAA completament discriminatori amb les Illes Balears,  que ni PP ni PSOE mai han estat capaços de resoldre a Madrid. I quan s’ha millorat tímidament, aquesta millora no s’ha traslladat al finançament definitiu dels consells insulars ni als Ajuntaments.

2.    Una Llei de finançament definitiu dels Consells Insulars que no s’avé gens amb l’arquitectura institucional marcada pel nou Estatut de les Illes Balears, on els Consells insulars tenen més capacitat executiva en detriment del Govern de les Illes Balears. L’actual sistema de finançament provoca que els Consells Insulars depenguin econòmicament d’altres administracions. No tenen capacitat de recaptació de tributs. Per tant, si els Governs de torn van malament, els consells insulars i Ajuntaments van molt malament, i si van bé, el pes territorial de Menorca no ens ajuda a millorar tampoc la situació. De fet, només cal recordar que el GB ens deu 25 milions €.

3.    Un component molt gran de lladres de doblers públics en anys de vaques grasses. Ho coneixem, per desgràcia, massa bé.

4.    La sobredimensió del Govern de les Illes Balears, amb un creixement brutal en els anys de bonança econòmica d’empreses públiques, algunes d’elles actuant en competències pròpies dels Consells Insulars.

5.    Despesa supèrflua o despesa innecessària. Lògicament sol passar en majors magnituds a on es gestionen majors volums de recursos. Açò, ha passat, sobretot,  els darrers 8 anys en el Govern de les Illes Balears.

És per això que redreçar la situació passa per:

1.    Millorar el sistema de finançament de l’Estat amb les Illes Balears i que aquest reverteixi en el sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars i en els Ajuntaments.

2.    Fer front a un nou sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars que permeti millorar la capacitat d’autogovern dels Consells Insulars i la funció executiva encomanada pel nou Estatut d’Autonomia.

3.    Castigar els lladres i obligar-los a tornar els recursos robats.

4.    Configurar l’arquitectura institucional marcada en el nou Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

5.   Millorar l’eficiència en la gestió dels recursos públics.

És cert que en els darrers anys s’ha gastat més del que s’ha ingressat  però això, en època de vaques flaques, és una de les actuacions que ha fet, no només el Consell, sinó moltes altres administracions : quan l’economia està en crisis, una de les decisions que pot prendre el govern és gastar més en serveis bàsics i d’atenció a la persona en  el moment de més demanda social i, també,  com a mesura anticíclica per ajudar a invertir i recuperar la capacitat dels agents privats.

Pot ser que una part d’aquesta despesa no fos eficient o es fes sense analitzar-la bé, però hi ha casos en què s’havia de fer. D’altra banda, també hem de ser conscients que ha costat assumir la magnitud de la crisi que vivíem. Així, de vegades, no es va ser prou contundent a l’hora de distingir entre despeses “prioritàries” i despeses “necessàries”.  Tant des del govern com des de l’oposició.

Finalment, pens que és de vital importància un sistema de finançament just que permeti que les administracions més properes al ciutadà disposin del finançament i la capacitat de decisió necessària per millorar la seva qualitat de vida,  com també ho és acabar amb els polítics corruptes i disposar d’una certa ètica política per administrar el recursos públics com si fossin els propis.

• El pensament ordenat/Opinió
• 26 comentaris