A dos dies de les eleccions municipals i autonòmiques, la maquinària dels partits polítics per escollir 
candidats funciona a tota marxa. Els grans titulars, però, són per a les primàries del PSM. Unes primàries dramàtiques que han estat qualificades de galeria de fotos dels candidats, batalla preocupant, esperpent, desencontre o embull immens i que, a més, van acompanyades d’atacs desesperats i greus acusacions. Tot plegat, diuen, pot provocar una fractura important dins el partit.
Com entendreu, m’agrada seguir la política nacional però les lluites internes al Partit Socialista de Madrid (PSM) no em treuen la son. M’interessen més les notícies que em són més properes. Avui, per exemple, he pogut llegir al diari UH que el PP de Ciutadella té dos candidats a l’alcaldia. O que el PSOE ja ha confirmat el nom de qui encapçalara la llista al Consell. A la vista d’aquestes notícies, he corregut a llegir-me, detingudament, el document que el meu PSM-EN em va enviar, aquesta setmana, com a la resta de militants del partit, sobre l’elecció de candidants.
Així, he confirmat que la llista municipal la proposa l’Agrupació de cada població i que el candidat/a ha de ser ratificat pel Consell de Direcció Política del partit. També descobresc que, si vull, reunesc les condicions per presentar candidatura a encapçalar les llistes de Consell i Parlament perquès estic afiliada des de fa més de quatre anys. Només necessitaria l’aval de cinc afiliats per intentar-ho. Per tant, la idea que he llegit a la primera pàgina del document es confirma del tot: iniciam un procés que parteix de la renovació, la cohesió i la transparència. Excel·lent.
Amb tot, he de confessar que tantes possibilitats de candidatura m’atabalen. Sobretot, si tenim en compte que, a les primàries familiars, el resultat ha estat aclaparador: ni Ajuntament ni Consell ni Parlament, cap a ca nostra! Això sí, han estat unes votacions en un clima relaxat d’estiu, al solet, un diumenge migdia, amb una canyeta i unes olives. Res a veure amb les que s’auguren per Madrid.
provocar incendis. Des del punt de vista psicològic, es caracteritza, així, per no poder controlar els seus impulsos i per sentir fascinació davant l’espectacle de flames que ha provocat. A la gent normal, el foc fa respecte perquè és devastador. No hi ha res més trist que veure boscos que cremem; res més trist que saber de persones que s’han deixat la vida intentant aturar el foc; res més trist que veure la terra cremada. Hi ha piròmans, però, que també es dediquen a cremar mobiliari urbà o cotxes. Actes, tots ells, que se’ns fan, a la gran majoria de persones, incomprensibles.