Ens passam la vida negociant, a casa i a la feina. De totes les negociacions, però, les més dures són, al meu parer, les que mantenc amb els meus fills: horaris, pressupost del cap de setmana, idees lluminoses, etc. Tanmateix, he de reconèixer que, a la vida política, també et veus obligada a mantenir negociacions que tampoc no són gens fàcils.

Així, entenc que un bon negociador és aquell que posa damunt la taula sentit comú, comprensió, intel·ligència, tacte, empatia, paciència, claredat, convicció, persuasió, habilitat comunicadora, flexibilitat, equitat, confiança… A més, ha de saber escoltar, estar ben informat, deixar anar qualque toc d’humor durant la discussió i ser realista. En qualsevol cas, el que mai no s’ha de fer és negociar amb ansietat. Perquè una negociació parteix sempre d’un conflicte d’interessos i, aquest, mai no es pot resoldre amb presses ni, molt manco, partint del fet que un té la raó absoluta.

Per qüestions personals, estrictament de caràcter, em costa viure dins una situació conflictiva. I no perquè sigui una ànima sensible (que ho som!) sinó perquè no suport tenir temes a mitges, tant a nivell personal com professional. Si he discutit amb una filla, d’entrada, puc pensar: idò, ara no li rallaré, que vegi que m’he enfadat. Al cap de poc, però, necessit que en parlem, que aclarim la situació i acabem amb un ambient enrarit que no ens durà enlloc. El mateix a la feina. El problema el tens quan vius envoltada de conflictes que no gestiones directament però que, de qualque manera, t’acaben afectant. Evidentment, no depèn de tu la solució però tampoc no pots fer veure que no t’adones de les coses, especialment d’aquelles que creus que no es fan bé.

Llavors, comença la negociació amb mi mateixa: m’he d’implicar en conflictes que no he provocat i que, en molts casos, he anunciat que passarien i que, a més, així com estan plantejades les coses, crec que no tenen solució; o, al contrari, em limit a treballar en aquelles coses que sí són de la meva competència, tot i que m’acabin acusant d’individualista i, fins i tot, d’irresponsable. Gran dilema. No sé si arribaré a un acord amb mi mateixa.

• El pensament ordenat/Opinió
• 23 comentaris

Visitar Amsterdam m’ha permès revisitar un llibre que vaig llegir fa un munt d’anys: el diari d’Anna Frank. Un dia plujós i fred d’agost, després d’una espera de més d’una hora, vaig tenir l’oportunitat d’entrar a la casa que, entre el 12 de juny de 1942 i l’1 d’agost de 1944, va amagar, juntament amb altres jueus que fugien dels nazis, la família Frank. Tenia curiositat per saber com era aquell espai, però, sobretot, volia que els meus fills sabessin o recordassin qui era aquella filleta que morí als setze anys en un camp de concentració. Una vida i una mort que és el reflex d’una de les èpoques més fosques de la història de la humanitat: la de l’horror i la barbàrie nazi.

Durant el viatge, el llibre va ser motiu de conversa. Comentàrem les condicions de vida a “la casa del darrere”, l’angoixa, la por i el sofriment de qui es veu obligat a amagar-se per salvar la vida. Del diari, vaig destacar la humanitat de les cartes que Anna dirigia a la seva amiga fictícia, Kitty. La proximitat amb què era capaç de fer arribar els sentiments que habitaven dins aquell espai reduït: amor, baralles, gelosies, temors. Quan la filla gran em va dir que el volia llegir, em vaig alegrar. Tanmateix, en posar un peu a Ciutadella, i després de parlar-ne amb els seus amics, va tornar a casa decebuda: m’han dit que és fals, va exclamar. No li vaig dir res, però em va preocupar.

Avui, he passat una bona part d’aquest diumenge capvespre cercant el que es diu a internet sobre el tema: estic desolada. El que em temia s’ha confirmat. El diari d’Anna Frank és posat com a màxim exponent de la “indústria de la llàstima que gira al voltant del mite de l’Holocaust”. Negar la història. Negar la barbàrie. Un missatge que cala. Per desgràcia. Perquè no es tracta, només, de negar l’autenticitat d’aquestes pàgines. Si només fos això, no em preocuparia. No sé si el diari el va escriure realment Anna Frank. No crec que sigui el més important. El que és important, i ben real, és que milions de jueus, republicans espanyols, homosexuals i gitanos van ser perseguits i assassinats en camps de concentració. Hitler va existir i va dur a terme una autèntica política d’extermini. Una veritat innegable, filla meua.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 24 comentaris

És època de figues, una fruita exquisida que, a més, és d’una gran riquesa lèxica. Així, el mestre Moll, al seu diccionari, parla d’una varietat de figues impressionant: coll de beata, llàgrima de viuda, coll de dama, carlina, catalana, calderona, llimonenca, paratjal, pecadora, pit de reina, rogeta, d’ull de perdiu, verdal, xereca, etc, etc.

A més de la varietat que presenta el fruit, en sentit figurat, també és d’una gran riquesa expressiva.  Així, deim “figa flor” a una persona fluixa i delicada. O “fer figa” quan una cosa o persona no dóna el resultat esperat. També “pesam figues” quan feim becaines. En morir-nos,  “feim coll de figa”. I “donam figues per llanternes” quan volem enganyar, fer creure una cosa per una altra. Parlam d’un cosa impossible amb l’expressió “com ara plouen figues”. De la indecisió també en deim estar “mig figa i mig raïm”. O “agafam la figa pel capoll” quan entenem una cosa en un sentit diferent del que té.

A més, una figa és un excrement d’un animal de peu rodó (“boñiga”, en castellà). I, amb el nom d’aquest fruit, es pot anomenar, també, el sexe femení. Podeu, però, estar tranquils: en aquesta entrada d’avui, no he deixat anar cap figa. O sigui, no he dit res en doble sentit, ni he llançat cap indirecta. Tot i que, ara que hi pens bé, podria haver parlat d’aquelles telefonades inoportunes que t’enganxen pesant figues. O d’aquells que sempre agafen la figa pel capoll. O, encara, podria haver derivat l’escrit cap a temes de sexualitat… Menjau figues, però, que són boníssimes. Un autèntic plaer! Un altre dia ja rallarem de les figues de moro.

• El pensament ordenat/Opinió
• 20 comentaris