Lassitud. Dies feixucs. Cansament. És la calor, diuen. Però no ho crec. Massa fàcil. El cos es mou lentament i cerca, sempre que pot, la comoditat del descans. La placidesa de la lectura. O de les hores mortes. No fer res. Se’m fa estrany. Molesten els renous i, fins i tot, les converses.

Silenci. Els ulls tancats i horitzons que miren endarrere. Imatges que ja no hi són i que voldries recuperar. Consciència del temps. Del temps que habita dins el nostre cos. Del temps que no sap d’estacions. La feixuguesa del cos. De pedra i d’aire. La feixuguesa de la ment, que es resisteix a pensar.

Paraules. Posar paraules a la lassitud i al silenci. Acceptar que la vida és feta, també, de parèntesis. Aturar, potser, per agafar embranzida. Per recordar -per recordar-te- que ningú no és immortal. Ni tan sols imprescindible. Per sospesar la veritable mesura de les coses. La carn deixada anar, com en un mar transparent i fred. Esperar, lentament,  que la pell recuperi la força. Obrir els ulls i rompre el cercle.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 4 comentaris

Si el pop Paul hagués escrit, avui, la secció “Pont i Cova” del diari UH, que duu el suggerent títol d’aquesta entrada, segurament, l’hauria encertat més que el redactor en cap que la signa. Tot sigui dit, li ha posat fàcil, al cefalòpode en qüestió. Anem, però, a pams.

1-Promoure unes primàries (que no ho són ben bé perquè acabaran triant els candidats els membres del Consell Polític, primera passa, però, perquè, un dia, ho puguin fer els militants) resulta, ara, que és una forma de “qüestionar els lideratges actuals i associar  la formació nacionalista amb un partit a l’oposició” (sic)! Em pensava, il·lusa de jo, que “renovar” les cares dels polítics era entès per tothom com un exercici, no només necessari sinó imprescindible, signe de la vitalitat d’un partit. Es veu, però, que el PSM, si renova, qüestiona lideratges; i si no renova, sempre hi ha els mateixos aferrats a la cadira.

2- Es qualifica el procés obert al PSM com a “perillós”. Perillós? Per a qui? Personalment, em sent molt orgullosa d’un partit que aposta clarament per la democràcia interna a l’hora d’escollir candidats. Qui complesqui els requisits, podrà presentar candidatura i el Consell Polític triarà. Així de senzill i d’inofensiu. Les guinavetades, les hauran d’anar a cercar a altres partits, on em consta que n’hi ha. No al PSM.

3- Em sembla francament al·lucinant que qualcú es cregui en possessió d’una clarividència tal que li permeti afirmar, sense embuts ni cap vergonya, que un polític s’ha “retirat” per “raons personals”. Perquè, si les raons són personals i mai no s’han dit públicament per part de l’interessat, tot són especulacions. Res més. Per cert, jo tenc tres fills, home i moix, a part de tres novel·les començades que voldria acabar, i aquí som.

4- El més genial: “la candidatura al Parlament l’encapçalarà una dona”! Arribat a aquest punt de l’escrit periodístic, barreja de ciència-ficció, he de dir que ja no he pogut contenir l’esbruf. Com que som bona al·lota, però, i per salvar la papereta al redactor, m’estic pensant presentar candidatura al Parlament, a veure si els del Consell Polític em volen i, com a mínim, es compleix una de les seves prediccions.

Finalment, he de confessar que una cosa sí que és certa: Eduard Riudavets ha realitzat un digne paper al Parlament Balear. La resta, barreja de pop i Aramis Fuster. Feia temps que no reia tant llegint el diari.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

SOMNIEU

És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitadament
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, si, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir…

SOMNIEU
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris