Quan tenia catorze anys i feia 1r de BUP, van aparèixer a l’institut un grup de persones que ens 
venien a vendre les bondats de fer-nos un test d’intel·ligència. Si no ho record malament, se’l va fer tothom excepte jo. Del que estic ben segura és del motius pels quals em vaig negar a posar a prova la meva capacitat intel·lectual: i què hi guanyaré, jo, sabent que el meu coeficient intel·lectual és de 90 o 100, li vaig dir a ma mare. És una pèrdua de temps i de doblers, vaig concloure. Ma mare va somriure i em va donar la raó. En aquells moments, he de dir que era una alumna esforçada que treia unes notes prou acceptables en aquelles assignatures que m’agradaven i prou mediocres en aquelles que no em motivaven gaire. Mai vaig portar a casa butlletins de notes brillants, perquè ens entenguem.
Moltes vegades m’he demanat com vaig ser capaç d’aguantar la pressió de companys i professors i mantenir la meva decisió de no fer-me cap test fins al final. El que sé del cert és que, avui, i de cada vegada més, estic convençuda que la vida no és d’aquells que tenen una capacitat intel·lectual més alta sinó dels que la saben viure des de l’equilibri de les seves emocions i de les emocions de les persones que els envolten. D’això se’n diu, em sembla, “Intel·ligència emocional”. Una forma de vida basada en l’autoconeixement, la tolerància a la frustració, les habilitats socials, l’autocontrol, l’estabilitat emocional, l’optimisme, la sensibilitat, la confiança en un mateix i, sobretot, l’empatia, la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre.
Així, la relació que establim amb nosaltres mateixos i amb les persones del nostre entorn és la clau. La vida és, en bona part, un problema continu, una presa de decisions -sovint difícils- contínua. Però tot és més fàcil, sempre, si la podem viure en un clima de confiança i de respecte. A casa, amb els amics, a la feina. No sé si, tot això, ja ho intuïa als meus catorze anys. Només sé que, en aquests moments, els errors o limitacions de caràcter intel·lectual, propis i aliens, em preocupen ben poc. El que em preocupa, i molt, és veure patir persones que estim perquè tenen, al seu costat, altres persones que, potser passarien amb nota alta un test d’intel·ligència, però que, difícilment, superarien el de les emocions.
- El pensament ordenat/Opinió
- 11 comentaris
D’errors i limitacions de caràcter intel·lectual escrivint el que escrius ben poc. Tot el contrari, encara que ningú necessita una intel·ligència òptima, perquè no sé qui ja va dir que “la intel·ligència ens extravia, de vegades”. Un poc extremat, però és cert si fem un repàs dels bon escriptors: han posat les emocions, les vivències personals, per davant de la intel·ligència. I m’arriscaria a dir que és la clau per escriure. Els escriptors, superar el test de l’emotivitat, ho sabeu fer a la perfecció.
bien maite bien m’agrada molt
Estic amb tu Maite, jo principalment no sé si treuria un bon C.I. però si tindría bona nota amb el que has dit tu; autoconeixement, les habilitats socials, l’autocontrol, l’estabilitat emocional, l’optimisme, la sensibilitat, la confiança en un mateix i, sobretot, l’empatia, la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre. Gràcies
De fet (Daniel Goleman dixit), s’atribueix al coeficient d’intel·ligència només un 20% d’importància a l’hora de predir l’èxit o el fracàs (conceptes ben ambigus, d’altra banda) d’una persona en la vida. Dins l’altre 80% s’hi troba, a banda de factors aliens a l’individu com la sort o l’entorn social, la intel·ligència emocional que és capaç de desenvolupar una persona.
.
El més interessant d’això és que aplica tant a l’èxit en l’àmbit professional, com a l’èxit personal, entès com a tenir una vida plena. I, dins l’àmbit professional, sembla ser igual d’important tant per professions on podríem pensar que les emocions han de tenir per força més pes (escriptors, professions relacionades amb l’atenció als altres, etc.) con en professions on la percepció és que s’ha de ser molt “intel·ligent” per triomfar (professions tècniques, científiques, etc.).
.
També, i a diferència de la intel·ligència basada en el C.I., la intel·ligència emocional es pot aprendre i desenvolupar al llarg dels anys. Si volem, idò, podem ser més intel·ligents cada dia. Bàsicament, la intel·ligència emocional vindria a ser en part allò que tota la vida hem anomenat maduresa.
.
A la teva entrada has anomenat algunes de les competències bàsiques que caracteritzen la intel·ligència emocional. M’agradaria afegir-n’hi dues més, que per jo són també de les més importants: la iniciativa i la integritat.
.
Salut i intel·ligència!
Record perfectament aquest test que tot director d’escola s’emberra a fer quan és hora de decicir el teu futur professional, com si tot anés lligat als resultats del test aquest! Record, segons s’orientadora (que no se què passa… però totes les que he conegut necessiten orientar-sé elles primer..perquè déu ni idò) em va dir…que l’autoconeixement, les habilitats socials, l’autocontrol, l’estabilitat emocional, l’optimisme, la sensibilitat, la confiança en un mateix i, sobretot, l’empatia, la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre eren un dels més positius i gratificants de la classe. Com si jo no ho sapigués, per cert! És, en definitiva, el que realment preval en aquesta vida. Si anem a n’això, segons el test aquest orientatiu m’havia de dedicar a les ciències i als números!!! quin acudit més bo!
Ai, per cert, l’ambiguïtat de la imatge és esplèndida! Si no fós pel test d’intel·ligència, hom interpretaria que es guia una més pel cor que pel seny i la raó. En el meu cas, no sé si afortunadament o no, hauriem d’invertir aquesta balança.
Salutacions, Maite.
Un cosí meu sempre em recorda que quan ell i un company van anar a veure l’orientador escolar a l’institut i els hi va demanar què volien ser en un futur. Un va dir que volia estudiar polítiques i l’altre tècnic aeroespacial. L’orientador es va fotre a riure i els hi va dir que nosomniessin tant i triessin coses més adients amb el seu rendiment escolar. Avui un és billicenciat: Ciències Polítiques i Econòmiques i l’altre fa feina a una estació aeroespacial. L’orientador, però, encara manté el seu lloc! L’únic capacitat per decidir les pròpies capacitats és un mateix! ni tests, ni nombres ni notes.
“La intel·ligència consisteix no només en el coneixement, sinó també en la destresa d’aplicar els coneixements en la pràctica”
(Aristòtil)
El segle XX va veure l´aparició i desenvolupament de dues grans plagues que han fet molt de mal a l´humanitat: el periodisme i la pedagogia.
Als ufans departments universitaris de pedagogia, però, es prefereix la denominació “ciències de l´educació”. Es tracta simplement d´exigir per sí mateixos el prestigi i el poder associat a les ciències naturals. Una de les assignatures que habitualment s´hi imparteixen es diu “tecnologia didàctica”, o sigui: aplicació pràctica dels principis bàsics que la psicologia (científica) de l´aprenentage hauria descobert. Així s´aspira a mantenir amb els ensenyants la mateixa relació de subordinació que existeix entre arquitecte i paleta. El màster que s´ha introduit amb l´excusa de Bolònia per substituir el CAP no farà més que augmentar el poder i influència d´aquest nou mandarinat.
“Inteligencia es el poder de aceptar el entorno.” William Faulkner
“La duda es uno de los nombres de la inteligencia.” Jorge Luis Borges
hola maite, m’ha agradat molt aquest article. Ara mateix estic explicant als meus alumnes de 1r de Batxillert la unitat que, entre d’altres qüestions, tracta de la intel·ligència. Els recomaneré la lectura d’aquets text.
Ja m’ho ha dit, ja, una alumna teua! Bé, estic contenta que, de qualque manera, la professora que som sempre encara volti pel Cardona. Records a tothom!