“En Matas és passat”, ha dit el president en funcions del PP de les Illes, i candidat a la reelecció, 
José Ramón Bauzá. Passat?- m’he demanat confusa. Jo diria que, de moment, és present i, sobretot, futur: o no ha de venir a declarar, davant del jutge, d’aquí a uns dies, per l’escàndol del Palma Arena? La confusió, tanmateix, m’ha durat un segon. L’estratègia del PP balear és claríssima: es tracta de repetir, fins al cansament, que la corrupció que ha campat, des de sempre, pel partit ja forma part del passat, d’allò, per tant, que ja no existeix.
Hem de reconèixer que els escàndols d’UM han donat oxigen al PP. Ara bé, d’aquí a tenir la barra de presentar-se com un partit immaculat, que no ha romput un plat en sa vida, hi ha un abisme. Sentir-los donar lliçons de transparència, legitimitat i democràcia, quan, molts d’ells, per acció o omissió, s’ho han passat tot pel forro, és patètic. I convé que recordem. Convé que recordem qui és el PP que ha governat les Illes durant tants d’anys. Aquesta és la llista de la seva corrupció, aquella que ara intenten amagar davall l’estora:
– Jaume Massot, ex director general d’Ordenació del Territori del Govern de Matas (2003-2006). Dues condemnes per corrupció urbanística (vuit anys i mig) pel cas Andratx. Empresonat.
– José Juan Cardona, diputat balear, ex conseller d’Indústria, ex presidente del PP d’Eivissa, imputat por malversació i delicte electoral en el cas Scala.
– Antonio Serra, diputat balear, ex director general del Govern de Matas i del Consell de Mallorca. Imputat en el cas Palma Arena per prevaricació i malversació.
– Jaume Font, diputat balear i portaveu del Consell de Mallorca, ex conseller de Medi Ambient, imputat por tráfic d’influències.
– Jaume Matas, ex president de Balears (PP) en 1996-1999 y 2003-2007; ex ministre de Medi Ambient (2000-2003). Imputat pel Palma Arena.
– Juan Martorell, cap de Prensa del PP balear, ex director general de Comunicació del Govern de Matas. Imputat pel cas Palma Arena.
– Dulce Linares. Ex directora general de Gabinet de Matas. Imputada pel Palma Arena.
– Jane King, ex secretària general tècnica de Presidència. Imputada pel Palma Arena.
– Pepote Ballester, ex director general d’Esports. Imputat pel cas Palma Arena.
– Raimundo Alabern, ex director gerent de l’Institut de Turisme. Imputat pel Palma Arena.
– Bartolomé Reus, antic conseller del Gover balear. Imputat pel Palma Arena.
– Antònia Ordinas, ex gerente del Consorci, empresonada durant dos meses pel cas Scala. Expulsada del PP.
– Kurt J. Viaene, ex director general de Promoció Industrial, imputat i empresonat pel cas Scala. Expulsat del PP.
– José Manuel Alcaraz, elegit president del PP de Formentera després de ser imputat pel cas Scala. Ex cap de Gabinet del conseller Cardona.
– Jaume Gil Cuenca, ex director general del Govern. Imputat pel cas Scala.
– Francisco Gálvez, ex director general de la Joventut. Imputat per malversació en el cas turisme jove.
– Juanfran Gosálvez, ex administrador de Turisme Jove.
– Gabriel Cañellas, ex presidente balear (1983-1995). Imputat en el cas Sant Elm.
Shakespeare va dir que “El passat és un pròleg”. Si és així, tremol només de pensar les pàgines que, d’aquesta història sòrdida, encara haurem de llegir.
- El pensament ordenat/Opinió
- 24 comentaris
No seré jo, ni de bon troç, qui vulgui defensar els polítics del PP, però és curiós com es tracten els temes segons el color d’ulls d’aquell qui mira (vull dir a la premsa, bàsicament). En la teva llista aparaixen diversos noms de gent imputada en casos de corrupció. Vull dir que no han estat condemnats, de moment, encara que esper que ho facin si hi ha proves. Em fa gràcia perquè aquests dies han hagut de comprèixer davant dels jutges dues personalitats del PSOE menorquí per estar, també, imputats. Una imputació és relativament fàcil d’obtenir: n’hi ha prou que un jutge admeti una denúncia a tràmit, per part d’un fiscal o per part d’un particular. Desprès ja es veurà què passa. El tractament ha estat totalment diferent, però. Al imputats del PP se’ls pressuposa la culpabilitat. En el cas menorquí es pressuposa la mala fe de l’empresari que el ha dut als jutjats. Per descomptat que molts dels casos (per no dir tots) que esmentes del PP fan olor de podridura, però és curiosa la manera de teledirigir la qüestió informativa per part, sobretot, dels mitjans. Crec que també n’hauríem de fer crítica, d’açò.
Per altra banda, sense ànim d’ofendre ningú, les darreres setmanes m’ha donat la sensació que el PSM treu pit per no tenir casos de corrupció (o pressumpta corrupció) entre els seus càrrecs. Tal vegada és una sensació equivocada, ho reconec, però és la que he tingut. Sincerament, crec que aquest és un motiu d’alegria, però en cap cas un motiu per treure pit. De fet, és un símptoma d’anormalitat. Treure pit per allò que és una obligació ètica i intrínseca per part d’unes persones elegides pel poble és, en la meva opinió, quelcom ofensiu i banalitzador. Crec que en la política d’aquest país hi ha un mal endèmic (un entre molts d’altres, clar): tractar els electors com si no fossim capaços de treure el sentit de tot plegat sense que ens ho hagin de passar tot pel passapuré: la depuració fins a la banalitat. No tenir gent del teu partit als jutjats és fantàstic, és ver, però en cas hauríem d’oblidar que precisament açò és el mínim exigible i normal en els nostres representants. Bravejar de la nostra obligació em sembla, ja ho he dit, ofensiu, cosa que tampoc ens ha de llevar la satisfacció (interna) per ser una anormalitat en aquests temps malaltissos.
Ja he dit que esperava no ofendre ningú de la plaça. Crec que és un motiu de reflexió. Tot just açò. Bon cap de setmana! Me’n vaig a obrir un J.L Ferrer del 94.
Worsley, unes reflexions prou interessants les teves. De fet, en part, comparteixo els teus arguments i tens raó quan dius que (en una democràcia normal – això ho dic jo), no és per treure pit el fet de no tenir cap cas de corrupció, sinó que és una obligació, és el comportament normal, és el que ha de ser.
És cert, que ha de funcionar així, no obstant, aquesta qüestió, en el cas del PSM, es motiu “d’il•lusió” i “ satisfacció” , baix el meu parer, per varis motius:
1.- En una democràcia com la que descrius no hi hauria cap partit política que s’atrevís a insinuar que “ tot els polítics són igual”, “ Que la corrupció es patrimoni de tots els partits politics”, intentant desviar l’atenció dels seus cassos de corrupció, creant un globus sonda per generar una sensació de corrupció generalitzada. Fer això, pressuposa que de manera normal hi ha corrupció en democràcia. I com que de manera normal n’hi ha, ja tenim l’excusa perfecte pel nostre comportament. Idò, no, jo em nego a acceptar això. I aquesta , com bé dius, és una de les pitjor alteracions de la democràcia.
Aquest partits, i els polítics, tenen una immillorable ocasió per actuar contra la corrupció, de manera dura i contundent, i enlloc d’això, escampen ombres de dubte per tot, per justificar el seu, rebutjable i intolerable, comportament.
2.- Una societat com la que descrius, no permetria ni acceptaria , ni de bon torç ,que algú intentés, ni tan siquiera, corrompre algú o ésser corromput, ni acceptar el joc de la corrupció. Però es més, els votants i el electors castigarien de manera molt dura un lacre tan important per l’esdevenir de la corrupció. I avui, per diversos motius que no entraré a valorar perquè no tenc els coneixements,, tenc la sensació que no passa això, sinó que a més s’han donat casos de majories absolutes amb caps de llista implicats en corrupció i presumptament corruptes.
3.- Una societat com la que descrius ,no faria heroi a una persona que, en política o en el dia a dia, roba, treballa en negra, especuli, viu de la picardia, construeix de manera il•legal, s’enriqueix ràpidament i de manera tèrbola, etcètera….i, per desgràcia, aquí encara és així.
4.- Una societat com la que dius valoraria lo públic, lo de tots, al mateix nivell o per damunt, de lo privat. Valoraria els drets col•lectius i els drets Individuals. I crec que a la nostra societat, per desgràcia, no és així.
5- És cert que un partit no hauria de treure pit en una societat com la què descrius. Però, no és menys cert, que en el moment en què ens trobam, el PSM, com a partit, la seva responsabilitat no és només estar al govern o a l’oposició, sinó que té tota la responsabilitat del món en els controls interns, en la selecció de les persones que van a la llista, en la selecció dels càrrecs, amb una intensa sensibilització en contra de la corrupció a les institucions…i no s’excusa en què els corruptes només són les persones, i que per tan n’hi ha prous en que es donin de baixa o marxin del partit un cop destapats els “ presumptes “ casos de corrupció. Són responsables perquè no han fet els deures en els controls interns. Pitjor encara, quan algun dels presumptes casos de corrupció, és insinuar presumptament, que a més de beneficiar a persones ha possibilitat “pressumptament” el finançament irregular dels partits en les eleccions passades”. I , molts del què ara diuen que estan nets, hi eren al partit, formàvem part d’aquest partit. Cap on miraven??
No obstant, i després de tot el què he dit, segueix estant d’acord amb tu, que l’actuació correcte dels partits i dels càrrecs públics és el mínim que es pressuposa d’ells. Simplement he abocat quatre pensaments meus, en poca base metodològica, per descriure una realitat que s’ha de combatre amb tots els mitjans. Baix el meu parer, a molta falta la formació personal, formació col•lectiva i la formació per la democràcia. Tot i això, de cap manera es justifica, i repetesc, cap cas DE CORRUPCIÓ o PRESSUMPTE CORRUPCIÓ!!!!!
Per acabar, dos comentaris més,Però és més, actuar d’aquesta manera al no permetre premià interessos individuals per damunt els col•lectius, el no crear xarxes clientelars, en no afavorir l’enriquiment de alguns polítics i familiars, fa segurament que seguim essent un partit, relativament petit en nombre de votants i militants, però amb una consciència molt, molt tranqui-la.
Per altra banda, , el tema del tractament dels corruptes i presumptes corruptes, tu realment creus que no s’ha respectat la presumpció d’innocència? Tu realment creus que es tracta diferent uns que altres?? Realment ho creus?? O no creus que s’ha estat molt, molt bondadós amb els pessumptes corrupte i els corruptes imputats?? Record que hi ha alguns dirigents del PP, que quan van esclatar els presumptes casos de corrupció en el PP, la direcció va sortir defensant els seus càrrecs, deien que era una campanya orquestrada i posaven la mà al foc per alguns dels seus companys. Curiosament, pe exemple, en un d’aquelles era en De Santots, i avui, ja no és un presumpte corrupte és un corrupte en sentència.,
Efectivament, Tom, des del punt de vista legal tots són imputats. Des del punts de vista cívic l i ètic, però, és simplement ridícul comparar els casos de, per exemple, Matas, amb els de Barceló i Pons. Esper que aixó m´ho concedeixis.
D´altra banda, la situació processal de qui sia, no ens serveix, desgraciadamant i a dia d´avui, com a criteri per distingir les pomes podrides de les que no ho són. Perquè la corrupció no afecta solsament al gremi polític, sinó, i això és més greu, al judicial. Per posar un exemple: com és possible que el defensor de Matas sigui un exmagistrat del Tribunal Superior de Balears? Algú és encara tan ingenuu de creure en la neutralitat dels jutges?
Bé, a mi sí que m’ho sembla, que no s’han tractat d’igual manera els casos en què hi ha hagut persones imputades. No vull comparar els casos d’en Matas amb el de na Barceló. Res de semblant. El que compar és el tractament informatiu que se n’ha fet. Els casos de possible corrupció de PP i UM, sobretot (però no solament), fan mala olor, certament, però crec que no és bo passar l’arada davant del bou, per molt que sospitem una veritat que la vox populi ja sabia de fa temps.
.
Per altra banda, crec que no s’ha de treure pit en cap cas. Jo no he parlat de cap societat ideal en què tothom, o bonibé, fa el que toca. He parlat d’aquesta societat embrutida per, sobretot, molts dels polítics que la representen. Tampoc en aquest cas s’hauria de treure pit, em sembla, per molt que un partit estigui net a nivell judicial. Convertir una situació anòmala en quelcom grandiloqüent empobreix encara més la política. Per altra banda, crec que també és vox populi que cap partit és infalible, per se. No n’hem de fer un grà massa. En grups social prou amplis algú pot fallar. El problema és que en fallin massa elements, com és el cas de PP i UM, on el problema sembla generalitzar-se. Segesc pensant que en cap cas un metge hauria de treure pit, posem, per tractar adequadament els seus pacients. Allò criticable és que no els tracti bé, com és la seva obligació.
.
Estic molt content que al PSM no hi hagi cap cas d’aquests. Açò s’ha de valorar molt positivament en aquests darrers anys que hem viscut a les illes. Però no s’ha d’oblidar que aquesta condició és la normal, una condició mínimament exigible. Així i tot torn a dir que aquesta és una sensació que jo he extret i que, tal vegada, no es correspon en cap amb allò que el PSM vol transmetre.
Worsley, estic d’acord, evidentment, que l’honradesa, en política, hauria de ser el normal i no l’excepció. Dius que tens la sensació que el PSM “treu pit” pel fet de no tenir cap cas de corrupció a les seves files. Jo diria que, senzillament, ens limitam a marcar distàncies en un moment, molt dur, en què, tots aquells que ens dedicam a la política, esteim sota sospita. I, personalment, no accept que se’m posi dins el mateix sac que tota aquesta tropa que s’ha dedicat a robar als ciutadans. Es tracta de, enmig d’un panorama tan desolador, fer entendre que no tots els polítics som iguals. Res més. Que no és poc.
(Democràcia anormal)
Dins un solar ple de porqueria, deixalles infectes, pudors, etc, trobar-hi un gerro lluent, ben net i que fins i tot emani un cert perfum agradable és un fet que destaca. Que dins els solar putrefacte hi hagi un element contradictori en l’entorn, crida l’atenció.
.
(Democràcia nornal)
El mateix gerro, igual de lluent i aromàtic, a la sala d’una casa habitada, ben arrenjada, serà un figura més que pasarà, segurament, desapercebuda o en la mateixa sintonia visual que els altres objectes decoratius. Però segurament, dins la mateixa sala, el quadre d’una bicicleta vella, rovellada i sense rodes, segurament cridarà l’atenció, en canvi no així en el solar de deixalles.
.
En una vida política normal i de llargs períodes d’activititat política transparent, digna i saludable, un únic cas de corrupció, serà un escàndol de dimensions dantesques. Quan els casos de corrupció són tants, la societat civil acostuma, per assimilació, donar ‘normalitat’ als casos de corrupció política, desgraciadament. O bé desconfia, de forma generalitzda, de la classe política institucional.
.
El PP compta, trob, amb més de 20 casos de pressumpta corrupció o imputació judicial. Uns quants molts també d’UM. Que un partit no tengui en les seves files cap cas de pressumpta corrupció, és ‘el fet destacat’ (el gerro lluent a un solar putrefacte) en un entorn infectat.
.
Worsley ha expressat la seva opinió en un llenguatge respetuós i en una reflexió com a ciutadà. Tanmateix la seva exposició ‘ataca’ l’actiud honesta de qui fa les coses bé i que per açò “no li cal treure pit, perquè allò seu és el normal”.
.
Dic açò perquè quan tota l’atenció s’hauria de centrar en la vergonya dels qui ‘roben’ a les institucions, resulta que qui, modest, somriu a la seva vida sana, és igualment, criticat per un gest que resulta fruit de la seva salud política. Injust.
.
La vergonyant amnèsia (maniobra dissuasiva de qui emborratxat d’eufòria per presidir ara el PP-Balears) és un mal gran a la dignificació de la política quan els casos són frescos i van i venen dels jutjats.
.
Posem, per exemple, que es destapàs un aïllat cas de pressumpte corrupció d’un càrrec del PSM. Les dimenssions de la seva ressonància serien espectaculars (mitjans i PP-UM en farien l’excusa per esborrar tot el seu). Seria el quadre de la velo en un menjador impol·lut. I tindria més importància aquest fet, que tenir al costat un solar infecte.
.
Algú, amb trajectòria històrica, democràtica, filosòfica i sociològica hauria de pregonar públicament l’exemple del PSM (i qualcún altre també) a les institucions de les Illes Balears.
.
Quan na Maite reprodueix un ample llistat de pressumptes corruptes en plena voràgine sèptica de qui ens han governat no fa gaire, i que qualcú li digui que el PSM ‘treu pit’ i “no ho hauria de fer”, em sembla d’un cinisme sigilós preocupant, tot i l’elogiable respecte expressiu del llenguatge utilitzat.
.
En definitiva, no entenc que s’hagi de parlar de la ‘sortida de pit’ del PSM, enlloc de la necessària aposta per la dignificació de la Política.
.
Maite, en tost de recórrer a les cites dels grans pensadors, caldrà recórrer al nostrat refranyer menorquí: “Mal si cornes, mal si no cornes”. Tanmateix, si la barbàrie ens ha d’executar, que ens agafi dalt la torre nets i amb el gerro lluent amb la mà.
Bé, Menorquit, la cosa està en què els ciutadans sense carnet (al manco, és la meva sensació) n’esteim atitipats d’un panorama podrit i amb poques (molt poques) possibilitats de tirar endavant. Les aparents (o fins i tot podríem dir més que aparents) corrupteles de devers 80 polítics de les illes no deixen espai per a gaires esperances. Pel que hem vist, el PSM n’és una, d’aquestes esperances. Per açò crec que en tost de treure pitrera per complir la seva obligació com a representants del poble, allò en què s’haurien de centrar tots els esforços és en millorar l’estat de les coses: molt millorables, per altra banda. Criticar la dreta a mi m’és molt fàcil, però improductiu. Tenim divergències de base. Allà on deman solucions és en aquells lloc on puc compartir alguns criteris de base. Si no puc demanar solucions “als meus”, a qui vols que les demani? Açò no és un joc de culpes. De les culpes que se n’ocupin els jutges.
.
És cert que tots els polítics no sou iguals, Maite. Al PSM donau exemple, en aquest sentit. Però seguesc pensant que aquells càrrecs electes ho expressaran millor sense paraules si se centren en fer bé (o millor; sempre s’ha d’aspirar a ser millors, en qualsevol àmbit de la vida, deixant de banda l’autocomplaença) la seva feina, no perdent temps en sortir en les (minses) pàgines que els cedeixen els diaris per fer bandera de la feina feta justament. Però torn a dir que les meves són crítiques modestes i constructives. Semblant a quant a l’equip d’en Guardiola se’ls demana que juguin encara millor perquè el panorama del futbol entre la resta és dessolador i mass trist. Ànims!
Aquest tema just sembla una segona part del anterior (“Terratrèmols ”), on na Maite deia que “…hi ha partits i polítics que poden anar pel món amb el cap ben alt”, i on al respecte vaig dir que,
.
“…el problema de la gestió del afers públics -la seva dignificació- no és justament constatar i alegrar-nos-en perquè entre els seu gestors hi resten encara alguns “nets de mans”, no, el vertader problema és la pèrdua de confiança de la ciutadania en el propi sistema democràtic.
Panorama aquest què sí fa anar “amb el cap baix” a més d’un.”
.
…Però llegint ara la brillant i convincent explicació de Menorquit, veig què, -per enèsima vegada!!- potser he tornat a pixar fora test.
Què hi farem.
.
(anava a acabar així però vist què hi ha a qui no li agrada, diré més):
.
Enhorabona a qui sou capaços d’alçar es cap enmig de tanta merda.
.
Quina gràcia llegir en el brillant (estic d’acord amb Nom Necessari) comentari de Menorquit l’expressió: “Mal si cornes, mal si no cornes”. Per què m’ha fet gràcia? Perquè diria que l’he convertida en la meva frase de capçalera, des que em dedic a la política, i sobretot en aquest darrer any. Davant les crítiques constants a qualsevol cosa que fas o que no fas, és igual, com sempre, hem de recórrer a la saviesa popular per situar les coses al seu lloc i poder continuar endavant amb ganes. Al cap i a la fi, m’he proposat no decebre’m a mi mateixa, marcant-me uns objectius i treballant per assolir-los, tot i ser ben conscient d’errors i d’actuacions pendents. Es pot ser autocrític sense necessitat de flagel·lar-se. I es pot ser positiu sense caure en la supèrbia. Gràcies pels ànims!
“Es pot ser autocrític sense necessitat de flagel·lar-se. I es pot ser positiu sense caure en la supèrbia.”
Exacte. Evidentment tu ho has dit en poques paraules molt millor que jo en tantes i tantes… En qualsevol cas, sembla que cada dia que passa ens deixa un regust més embrutit a la boca, o sigui que tal vegada a alguns també ens és més difícil veure el got mig ple, cosa que tampoc és justa per a aquells que sí fan bé les coses.
“Quan na Maite reprodueix un ample llistat de pressumptes corruptes en plena voràgine sèptica de qui ens han governat no fa gaire, i que qualcú li digui que el PSM ‘treu pit’ i “no ho hauria de fer”, em sembla d’un cinisme sigilós preocupant”
Menorquit, allà on tu veus un cinisme sigilós (no gaire sigilós, en qualsevol cas), jo hi veig una necessitat de reclamar moderació. Jo el cinisme el veig en aquells qui s’atorguen la voluntat del poble tenint en compte la quantitat de gent que va a votar cada vegada que se’ls demana, per exemple, però ja he dit que no tenc carnet, o sigui que no sé si ho podràs entendre. Per altra banda, el “Mal si cornes, mal si no cornes” es pot aplicar en molts d’àmbits. Sense anar massa enfora, no fa molt algú deia que el primer deure del ciutadà és emprenyar els seus governants. Si no, és un ciutadà que no compleix els seus deures, etc. Ja se sap què passa amb les veus que no hem de menester dur baveros.
Jo tampoc tenc carnet, ni estic sotmès a cap decisió presa en el si d’un partit politic, ni de cap altra organització. Senzillament opín. Està molt bé el simbolisme de què “el ciutadà ha d’emprenyar”, perquè és una manera de no mostrar indiferència envers la Cosa Pública, i d’alguna manera, també, un interès per les decisions que ens afecten. Però, per l’amor de Deú!! emprenyem al polític que porta a la solapa l’acreditació de corrupte (o pressumpte). I en el teu debat, Worsley, la insistència “d’emprenyar” va dirigida a qui duu el carnet polític de l’honestitat, la netedat i la decència. Per tant, seguesc pensant que erres el blanc en el teu escrit. Per què hem d’amagar la dignitat política entemig de tant fètid entorn?
.
Deies més amunt: “Allà on deman solucions és en aquells lloc on puc compartir alguns criteris de base. Si no puc demanar solucions “als meus”, a qui vols que les demani? Açò no és un joc de culpes. De les culpes que se n’ocupin els jutges”.
.
Idò bé, jo pens que el primer pas a les solucions de la corrupció política passa en el si del partits polítics afectats. Aquests, en primer lloc, han de netejar les ‘canyeries’ de les seves pròpies seus perquè hi circola aigua bruta. Jo no puc demanar al PSM que resolgui un problema intern que té el PP. El que si podem demanar els ciutadans és la depuració en el si del partits i les Institucions.
.
I tant que és un joc de culpes! Els jutges sentenciaran sobre l’actuació pública disconforme a la llei, però els ciutadans hem de jutjar l’ètica de l’actuació dels polítics. Els jutges jutjaran quan hi hagi denúncia, d’ofici, amb aquests casos, hi actuen poc. Potser, fins i tot, que algun dels imputats quedi absolt judicialement, que no és el mateix que hagi actuat amb transparència i ètica a una institució politica. I en aquest cas hi entra el partit polític i els ciutadans per demanar responsabilitats.
.
Tot i les discrepàncies, seguesc elogiant el teu respectuós to per divergir.
A la llista, na Maite s’ha deixat dos personatges que han estat condemnat, i que són el batle d’Andratx, Eugenia Hidalgo i Javier Rodrigo de Santos (el dels prostibuls gays). Per tant, el PP no és que tengui una llarga llista d’imputats (que la té), sino que també la té de condemnats per corrupció. Sobre les imputacions de Marc Pons i Joana Barceló dir que no estan imputats per corrupció, sino per prevaricació (és a dir que es suposa que han fet algo malament aposta, i sapiguent que no actuaven d’acord a llei, per beneficiar o perjudicar algú). Tinguent en compte que hi ha en Valeriano per enmig, no falta dir molta cosa, com acabarà tot açò: amb no res, o més ben dit amb un recurs d’en Valeriano contra ves saber qui, per ves saber que… que tot plegat només beneficiarà els seus advocats que estan fet l’agost amb ell.
crec fermament en que els partits han de fer arribar a la ciutadania el seu missatge. Com sinó els qui no llegeixen els diaris, o no veuen la tele, o no cerquen per internet poden saber el que diu cada partit i elegir-lo després a les urnes? Si la tele tot el dia xerra d PP, Um i Psoe, crec que és molt bo que el PSM doni a coneixer la seva opinió i si és recordant: “uep, que nosaltres no som així” seguit de propostes i alternatives, em sembla perfecte. Totalment d’acord amb na Maite de que això encara no és “passat”, de que no podem diferenciar el PP d’en matas del d’en Bauzá. Que en Cardona encara és al seu escó rient les interpelacions dels seus portaveus (en tenen dos perquè no van arribar a un acord entre ells). També voldria recordar que tots aquests (Matas, Cardona, Estarás, Flaquer…) ara imputats, seien al Parlament al costat dels diputats del PP menorquins “que ara diuen que és passat”. Quina barra la senyora Gener, la senyora Vinent i companyia. La premsa hauria de publicar fotos dels moments en que aquests senyors i senyores reien les gracietes dels Matas i companyia. On és la seva co-responsabilitat? o oblidarem que ells també hi eren a les reunions de partit? o un diputat no és co-responsable del que es decideix al seu grup o als despatxos de les seves conselleries? ja s’ha vist que no, que es limiten a aixecar un dit i a cobrar dietes. A l’hora de triomfs tots es posen les medalles i tornen a les llistes electorals, a l’hora de les responsabilitats, tots s’espolsen i tornen a les llistes electorals. Jo ho tindria en compte a les prèoximes eleccions, siguin quan siguin.
Ah no, Menorquit, ara ja no estic tan d’acord amb tu; ¿com què hem d’emprenyar tan sols “al polític que porta a la solapa l’acreditació de corrupte (o pressumpte)” -(sic)-??.
.
Jo vull emprenyar a tot aquell polític perquè, mínimament, compleixi amb el seu primer deute: “complir i fer complir la llei”.
.
Ja ho deia Albert Eistein: “El mon no està amenaçat per les males persones, sinó per aquelles qui permeten la maldat”.
.
Per açò pens què a vegades bé s’ho val emprenyar un poc a aquells qui solen estar amb les mans plegades, tot lliurats de “possibles presumpcions”.
.
Bon dia.
Trob que no m’entens (o no m’explic), Nom Necessari. Clar que es pot emprenyar, a tots. Un cosa és ‘emprenyar’ per tenir les mans plegades i una altra ben diferent és fer-ho perquè mostren amb satisfacció la honestitat de la seva actuació.
.
Dius que tu vols ‘emprenyar’ els polítics perquè “mínimament, compleixi amb el seu primer deute: “complir i fer complir la llei”. Idò, demana explicacions a qui no ha compert la llei; a qui ha usurpat la confiança de les urnes per governar i que ha aprofitat el càrrec per estafar els ciutadans; a qui s’ha beneficiat d’un lloc públic per al guany personal i familiar en lloc de per a l’interès comú, etc, etc. No oblidis que parlam de corrupció política.
.
Si parlam de corrupció política, és clar que només s’ha d’emprenyar “al polític (i al seu partit) que porta a la solapa l’acreditació de corrupte (o pressumpte)”. ¿A qui hem de sol·licitar responsabilitats sobre aquest tema, a qui actuï amb honestats i transparència i no estigui involucrat en cap cas?. Els partits que estan nets de corrupció han de depurar responsabilitat a les insitucions. I açò és el que han fet, però quan així ho fan, se’ls diu que ‘treuen pit’ i que han de ser moderats… Com quedam?
…
Lo dit… “mal si cornes, mal si no cornes”…
.
Reflexionem un poquet per favor!
Sí, hauria d’esser així com tu dius, Menorquit: Què es pot “emprenyar” a tots els polítics però en els casos de corrupció només als corruptes o als presumptes…
Bé, reflexionem-hi, també dius, -ho estic fent.
.
El què passa és que molts ja tenim ganes de canviar la simple i còmoda visió de “bons i dolents” (els cowboys i els indis de las pelis).
..I és que la política avui dia està ja tan difamada i desacreditada que en ella, pel que es veu, la majoria dels ciutadans no saben/sabem destriar el blat de la palla.
.
La veritat és què avui dia, als comentaris de carrer (de per tot), no si poden sentir indults a politics de cap casta ni de cap partit; i front açò és on jo volia alçar la veu no defensant-ne uns en concret, de polítics, sinó tal vegada intentant buscar aquesta tan rebuscada però mai trobada “altra manera de fer política”.
.
Sí, hauríem de saber canviar aquest “què hi farem”, però, ..què hi farem?
“no si poden” he escrit, i seria “no s’hi poden”. Ja veig què hauré suspès el “B” de català. Què hi farem…
Fa temps que no deixava cap comentari, però vaig llegint regularment el bloc, que consti!
.
He anat seguint els comentaris de Worsley, nom necessari, menorquit i altres. Pens que teniu raó tots en molts dels vostres arguments, i en algunes qüestions tenc els meus matisos. El cas és que he estat a punt de deixar un comentari un parell de vegades en aquesta entrada (fa temps que no en deixava cap, però vaig seguint el bloc regularment, que consti!) i en cap ocasió m’he decidit a fer-ho. No hauria sabut explicar què és el que em frenava, però llegint es darrer intercanvi me n’he adonat que el que em feia sentir incòmode respecte d’entrar en aquest debat (que si uns han de treure pit o desar les virtuts a l’armari, que si la política en general està degradada o són només certs polítics, que si el deure del ciutadà és pressionar perquè les coses es facin millor) és que frases com que els polítics han degradat la política, que hem de demanar solucions em sonen molt buides quan les sent dir o les veig escrites per part de persones que, com jo, tenen interès per la política, però no hi participam activament.
Per què hi ha tanta gent desencantada amb els polítics però que no es plantejarà mai dedicar-hi una part del seu temps i provar de fer-ho millor? Hi ha mil respostes a aquesta pregunta, tantes com persones, però per jo el fet de no haver volgut implicar-m’hi mai més enllà d’exercir el vot i d’expressar ocasionalment les meves opinions fa que hi hagi frases que no em sent còmode escriure.
“Els polítics han degradat la política”, “la política està podrida”, etc. La resposta que em ve primer al cap és: i tu què fas per millorar-ho?
.
Perdonau es rollo introspectiu. Sobre el tema que ens ocupava, la nostra cultura té una tendència molt forta a veure els errors i els fets negatius i donar-los la màxima visibilitat, a vegades més enllà i tot del que objectivament es mereixen. Trob que és molt sa no amagar sempre dins l’armari les coses positives que feim o que veim, o que fan els altres. Em sembla molt bé l’exercici de dir en veu alta, de tant en tant: “senyors (i senyores), açò ho hem fet noltros, i ho hem fet molt bé”.
M’hi avenc al que dius, Àlmax. Poc més per afegir. Només inidcar allò de generalitzar els fets polítics. si ho fans els grans, tothom n’està enfangat. I açò és injust. Estic d’acord amb el que dius.
.
Diu Nom Necessari: “..I és que la política avui dia està ja tan difamada i desacreditada que en ella, pel que es veu, la majoria dels ciutadans no saben/sabem destriar el blat de la palla”.
.
Concretament en açò existeix la lluitar per demostrar que no tots els polítics ni totes les actuacions polítiques “estan difamades i desacreditades” és en el que fa l’esforç el PSM ( i altres també). És bo allò que dius, Àlmax, de prendre part en l’acció política.
.
Antonio Machado ho deia: “Tot el que s’ignora, es menysprea”. I no menys cert allò de Jaime Luciano Balmes: “No és molt difícil atacar les opinions alienes, però sí el sustentar les pròpies: perquè la raó humana és tan feble per edificar, com formidable ariet per destruir.
.
És per açò que demanava abans reflexió… perquè desconsiderar al qui fa política des de la honestat és envestir els intents de dignificar-la.
“l’honestedat” i no “la honestat”. Nom Necessari, apunta’m també per al nivell ‘B’!
Passat és Real Madriz
Passat és també l’abstenció, el terratrèmol d’Haití, els nivells de català…
Passat i present.
Miguel Delibes és present, Miguel Hernández és present, Haití és present, en Willy Toledo és presentpassat, el dic a Ciutadella és passat!, cadasqun té el seu present i el seu passat…
Mirem cap al futur!!!
Un futur on tots els corruptes siguin presents als jutjats, on els ciutadans coneguin el destí dels seus impostos amb transparència.
Un futur dirigit a les persones i no a les pobretes empresses.
Un futur on no més els poderosos puguin decidir, un futur on tots puguem participar un poc o molt en aquest complicat món denominat “democràcia”.
Salut en la pública.
A la llista no hi ha en Rodrigo de Santos, el cas més escandalós.Tampoc la filla d’en Matutes.Ni uns quants del PP de Menorca……Per altre banda, crec que els casos del PSOE de Menorca, no tenen res que veure.Ningú els acusa de robar res.Estan acusats per un empresari de no deixar-li tenir una fàbrica a un terrenys rústecs.Seria fantàstic que tota la “corrupció” fos d’aquesta mena.