Maite Salord

Escriptora

Arxiu de gener 2010

Creació

Fa, exactament, catorze anys, estava a punt de parir la meva segona filla. Record, com si fos ara, creacio.jpgaquella sensació de temor i il·lusió que sentia. Després de mesos, a la fi, l’endemà, li podria veure la cara i tenir-la entre els braços. Com va ser. Tanmateix, mentre la mirava amb orgull, vaig sentir, per uns instants, l’enyor de la proximitat en què havíem viscut fins llavors. Enyorava tenir-la dins meu. Una barreja de sensacions ben estranya que ja havia sentit una vegada i que, encara, havia de tornar a recuperar un cop més.

Just un any després d’aquest naixement, publicava el meu primer text, I del somni, tot,  una novel·la curta que em va demostrar que, si m’ho proposava, era capaç d’escriure, de fer allò que, des que tenia memòria, no havia deixat de pensar: vull ser escriptora. I, amb l’escriptura, amb la creació de personatges que, a força de conviure amb tu, t’acabes sentint molt propers, vaig descobrir que aquella sensació de plenitud i pèrdua que era per a mi tenir un fill era molt similar a la que t’envaia en el moment de posar el punt i final a una novel·la que havies estat anys escrivint.

Sé que això que explic pot semblar estrany. No sé si ho és. És el que jo sent. Potser, per això, faig meves les paraules que va dir una escriptora, de la qual no record el nom, en una entrevista: quan acab una novel·la, ja estic embarassada d’una altra. Perquè, si bé els fills són teus per sempre, les novel·les, un cop les dones a llegir al grup de fidels que saps que te’n trauran les clarors i les ombres; un cop les envies als agents literaris perquè les facin arribar als editors; un cop les tens publicades… llavors, ja no són teves. Són dels lectors. I tu necessites omplir un buit que no et deixa respirar. I mires l’embrió d’un nou text i t’hi agafes per sobreviure. Amb tota la incertesa del món. Amb tota la il·lusió del món.

Lliçó d’economia

Som de lletres i, a més, com em va deixar anar una regidora d’hisenda prou coneguda a Ciutadella, exhibesc un baix, baixíssim nivell, a l’hora de parlar de pressuposts. No m’hauria d’estranyar:  al economia.jpgcostat d’una  economista (ella diu que ho és), poca cosa hi pot fer una humil filòloga. Tanmateix, no em don per vençuda i, com que a casa,  en els temes econòmics, me’n surt prou bé, m’atreviré a donar-vos, avui, una lliçó pràctica del tema, basada en el principi que em regeix la butxaca i que consisteix en allò tan nostrat i tan assenyat de “no estirar més es braç que sa màniga”.  Amb tot, i com que la part de lletres em pesa -no ho puc evitar-, ho faré tipus historieta didàctica -la part de professora també es resisteix a abandonar-me, em sap greu-. Aquí va.

Hi havia una vegada una família que era molt, molt feliç, convençuts com estaven que els doblers donen la felicitat. Pare i mare tenien uns ingressos alts i, a més, van heretar una sèrie de propietats ben valuoses. Per si tot això era poc, els negocis familiars van tenir uns guanys molt superiors als habituals. I, esclar, van començar a gastar i gastar sense mesura: dinars, viatges, joies, cotxes de luxe, obres d’art de preus astronòmics, inversions immobiliàries més que dubtoses… Mentrestant, però, no només van oblidar-se d’amortitzar la hipoteca de la casa, sinó que encara van demanar al banc més crèdits per fer front a nous capricis entre els quals no hi entrava, ves per on, pagar les classes de música dels fills o adobar les goteres i esquerdes que tenien dalt del terrat. I va arribar la crisi i, amb la crisi, haver de fer front a tots els crèdits i, amb el pare a l’atur, a la davallada brutal d’ingressos. Al final, la família es troba, ara, sense un euro a la caixa, amb els bancs reclamant els interessos que havien demorat pagar quan tenien doblers i amb un munt d’andròmines sense cap utilitat que ningú no els vol, ni pot, comprar. Pobra família! Qualque economista amb sentit comú els hauria hagut d’explicar que, quan s’ingressa molt, s’aprofita per pagar deutes i no per endeutar-se més i, sobretot, si és per gastar en coses innecessàries, supèrflues i inútils. No van tenir aquesta sort, però, i ara ho paguen.

Fins aquí la lliçó pràctica. Qualsevol semblança amb l’ajuntament de Ciutadella és, òbviament, pura casualitat.

« Anterior