Si hi ha dues activitats quotidianes a les quals som addicta aquestes són, sens dubte, beure cafè  i llegir el diari després de dinar. Pel que fa a la primera, no en vull ni rallar: bec molt més cafè del que estic disposada a admetre en públic, no sigui cas que em salti un metge i em renyi. De la premsa sí, però, que en rallaré, avui.  De la premsa i, sobretot, del diari “Avui”. Ja em perdonareu la redundància.

Per raons prou comprensibles, llegesc la premsa insular més com una obligació que com un plaer. De vegades, ho confés, entre capades, rialles o renecs, en veure com ens comuniquen segons quines “informacions”. El plaer m’arriba -m’arribava- quan obria les pàgines de l'”Avui” i llegia els articles d’Eva Piquer, Sebastià Alzamora, Vicenç Villatoro, Ada Castells, Carles Capdevila o Xavier Pla, només per citar-ne uns quants. O les notícies, redactades en la meva llengua, i que es referien a la realitat que em sent més propera.

Des d’ahir, però, ja no puc llegir l'”Avui”. Per motius econòmics, ha deixat de distribuir-se fora de Catalunya. Després de dinar, he anat a internet i l’he llegit a través de la pantalla. Però no és el mateix. Vull la meva butaca i el paper entre les mans. Quin diari he de comprar, ara? Aquell tan progre, en castellà, amb col·laboradors que s’esgargamellen per l’autodeterminació del Sàhara i que abominen de tot el que fa olor de català? O aquell altre, escrit en català, però sense cap sentit de país? Un panorama desolador.

Només esper, com tants altres lectors illencs i valencians, que es trobi una solució i que els problemes econòmics es puguin resoldre d’una altra manera. Tots, estic convençuda, hi sortiríem guanyant. Mentrestant, però, m’hauré de refugiar en el cafè. Fins que el cos aguanti.

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris

Fa uns dies, per motius que ara no vénen al cas, vaig haver de contestar un qüestionari literari, algunes preguntes, i respostes, del qual, vull compartir amb els visitants d’aquest bloc.

1.    A quina edat vas començar a escriure? Supòs que, d’alguna manera, des del moment que vaig pensar: quan sigui gran, vull ser escriptora. Tenia set o vuit anys. Sempre he escrit. Avui, però, puc dir que sense escriure no sabria viure.

2.    Recordes quin va ser el primer text que vas donar per acabat? El primer que vaig publicar. I perquè me’l van publicar! Es deia: I del somni, tot.

3.    En què diries que t’assembles a l’escriptor que eres quan vas començar? En la il•lusió amb què començ els projectes literaris i en els dubtes contra els quals he de lluitar mentre els duc a terme.

4.    Hi ha res que enyoris, d’aquella època? No, era més jove, és cert, però, en canvi, trob que ara escric molt millor.

5.    Hi ha alguna cosa relacionada amb l’escriptura que volguessis aleshores i que avui tinguis la sensació d’haver aconseguit? Poder publicar i, sobretot, publicar en editorials que t’asseguren una bona distribució de les obres.

6.    Què és el que més t’interessa de la teva feina? La possibilitat d’explorar realitats que desconec, de crear personatges que acaben sent-me molt propers, el repte de construir estructures narratives més o manco complexes…

7.    Tens un horari per escriure? Algun moment del dia que t’estimis més? No. Tenc molt poc temps i aprofit qualsevol estona.

8.    On treballes, normalment? Tenc l’ordinador a l’altell de casa, un espai ampli i lluminós amb vistes al port de Ciutadella. És un privilegi, ho reconec.

9.    Pots concentrar-te en alguna altra banda? Pensar una novel•la, ho puc fer en qualsevol lloc i fent qualsevol cosa (planxant, en una reunió avorrida…). Escriure-la ja és més difícil. Necessit el meu espai.

10.    Tens cap mania a l’hora d’escriure? No.

11.    Et fa vergonya ser escriptor? No! (Pensa que també em dedic a la política i, en aquest cas, moltes vegades sí que em fa vergonya ser d’aquest gremi).

12.    Què li preguntaries a un escriptor que admires? Si podria venir a Menorca a parlar-nos de la seva literatura.

13.    Què és el que et fa més por, quan estàs ficat en un projecte d’escriptura? Que, quan estigui acabat, el resultat no tengui la consistència que jo voldria.

14.    Creus que l’escriptura modifica la relació d’un escriptor amb la lectura? D’alguna manera, sí. Diguem que, de vegades, no pots evitar fer la “radiografia” del text i demanar-te com hauries explicat tu aquella història.

15.    Quina creus que és la virtut més sobrevalorada en la literatura? Tot i que les referències històriques són interessants en qualsevol text literari, no s’hauria de confondre Història amb Literatura.

16.    I el pecat literari que s’entén pitjor? La supèrbia. Com a mínim, a mi, és el que em costa més d’entendre.

17.    l el llibre que regales per inèrcia. Les veus del Pamano, de Jaume Cabré.

18.    Tres autors que voldries pensar que han influenciat en la teva feina. Aquesta resposta pot sonar molt pendant. Així que et diré tres dels autors que més m’agraden: Mercè Rodoreda, Jaume Cabré i Carson MacCullers.

19. Digues en dues línies què et ve al cap si et pregunto què penses sobre la literatura catalana. Tenim una literatura potent, amb un passat esplèndid i un present carregat de vitalitat. Només cal que ens ho creguem… i que ens ho deixin creure. La literatura en català hauria de tenir moltíssima més presència.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris

La participació en el programa de ràdio “Entremúsiques” que, a la COPE, condueix Antoni Salvador, m’ha servit per fer un repàs, en clau musical, de la meva vida, des de la infantesa fins al present. Un itinerari, variat i complex,  en el qual es barregen records, sentiments, enyors i somriures. Des de les ranxeres de Jorge Negrete que el meu pare cantava, als tangos de Gardel de la meva mare. Les músiques amb què em vaig criar.

Ser la petita de cinc germans m’ha permès viure molts de moments musicals: des de la música dels 60 (Sírex, Duo Dinámico, Adamo, Beatles…), a la Nova Cançó (M. del Mar Bonet, Sisa, Lluís Llach…), passant per la dels 70 (Chicago, Pink Floyd…). I, després, sobretot, hi ha la música de la meva joventut, la música dels 80, “la movida” (Radio Futura, Secretos, Alaska, Ilegales…), Bruce Springsteen, Peter Gabriel… Ara, escolt, normalment, Bach, Schubert, Mozart, òpera… i la música de les meves filles, des de Marilyn Manson i Metallica a El Canto del Loco i Lady Ga-ga.

Quan em van demanar pel musical de la meva vida, vaig somriure i vaig respirar profundament: Grease, sens dubte! Sé que que qualcú riurà i em dirà que podria haver mirat de quedar millor. Segurament, però no hauria dit la veritat. Encara ara, quan el fan per la tele, no me’l perd, davant la cara d’estupefacció de les meves filles, que no poden avenir-se que em sàpiga totes les cançons.  Aquesta és, però, la meva vida en clau de sol. Només m’hi quedaria afegir que també em sé totes les cançons de Mary Poppins, Dumbo, Hèrcules, Mulan… que em mirava amb elles quan eren petites.

En fi. Quaranta-cinc minuts m’han permès tornar a escoltar, de qualque manera, totes aquestes músiques que han viscut dins LPs, cintes, CDs, MP4… Prop de quaranta-cinc anys de vida a ritmes diferents, antagònics, fins i tot. Tot un plaer, recordar-los. Gràcies per l’oportunitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris