Si hi ha dues activitats quotidianes a les quals som addicta aquestes són, sens dubte, beure cafè i llegir el diari després de dinar. Pel que fa a la primera, no en vull ni rallar: bec molt més cafè del que estic disposada a admetre en públic, no sigui cas que em salti un metge i em renyi. De la premsa sí, però, que en rallaré, avui. De la premsa i, sobretot, del diari “Avui”. Ja em perdonareu la redundància.
Per raons prou comprensibles, llegesc la premsa insular més com una obligació que com un plaer. De vegades, ho confés, entre capades, rialles o renecs, en veure com ens comuniquen segons quines “informacions”. El plaer m’arriba -m’arribava- quan obria les pàgines de l'”Avui” i llegia els articles d’Eva Piquer, Sebastià Alzamora, Vicenç Villatoro, Ada Castells, Carles Capdevila o Xavier Pla, només per citar-ne uns quants. O les notícies, redactades en la meva llengua, i que es referien a la realitat que em sent més propera.
Des d’ahir, però, ja no puc llegir l'”Avui”. Per motius econòmics, ha deixat de distribuir-se fora de Catalunya. Després de dinar, he anat a internet i l’he llegit a través de la pantalla. Però no és el mateix. Vull la meva butaca i el paper entre les mans. Quin diari he de comprar, ara? Aquell tan progre, en castellà, amb col·laboradors que s’esgargamellen per l’autodeterminació del Sàhara i que abominen de tot el que fa olor de català? O aquell altre, escrit en català, però sense cap sentit de país? Un panorama desolador.
Només esper, com tants altres lectors illencs i valencians, que es trobi una solució i que els problemes econòmics es puguin resoldre d’una altra manera. Tots, estic convençuda, hi sortiríem guanyant. Mentrestant, però, m’hauré de refugiar en el cafè. Fins que el cos aguanti.