Fa, exactament, catorze anys, estava a punt de parir la meva segona filla. Record, com si fos ara, 
aquella sensació de temor i il·lusió que sentia. Després de mesos, a la fi, l’endemà, li podria veure la cara i tenir-la entre els braços. Com va ser. Tanmateix, mentre la mirava amb orgull, vaig sentir, per uns instants, l’enyor de la proximitat en què havíem viscut fins llavors. Enyorava tenir-la dins meu. Una barreja de sensacions ben estranya que ja havia sentit una vegada i que, encara, havia de tornar a recuperar un cop més.
Just un any després d’aquest naixement, publicava el meu primer text, I del somni, tot, una novel·la curta que em va demostrar que, si m’ho proposava, era capaç d’escriure, de fer allò que, des que tenia memòria, no havia deixat de pensar: vull ser escriptora. I, amb l’escriptura, amb la creació de personatges que, a força de conviure amb tu, t’acabes sentint molt propers, vaig descobrir que aquella sensació de plenitud i pèrdua que era per a mi tenir un fill era molt similar a la que t’envaia en el moment de posar el punt i final a una novel·la que havies estat anys escrivint.
Sé que això que explic pot semblar estrany. No sé si ho és. És el que jo sent. Potser, per això, faig meves les paraules que va dir una escriptora, de la qual no record el nom, en una entrevista: quan acab una novel·la, ja estic embarassada d’una altra. Perquè, si bé els fills són teus per sempre, les novel·les, un cop les dones a llegir al grup de fidels que saps que te’n trauran les clarors i les ombres; un cop les envies als agents literaris perquè les facin arribar als editors; un cop les tens publicades… llavors, ja no són teves. Són dels lectors. I tu necessites omplir un buit que no et deixa respirar. I mires l’embrió d’un nou text i t’hi agafes per sobreviure. Amb tota la incertesa del món. Amb tota la il·lusió del món.
costat d’una economista (ella diu que ho és), poca cosa hi pot fer una humil filòloga. Tanmateix, no em don per vençuda i, com que a casa, en els temes econòmics, me’n surt prou bé, m’atreviré a donar-vos, avui, una lliçó pràctica del tema, basada en el principi que em regeix la butxaca i que consisteix en allò tan nostrat i tan assenyat de “no estirar més es braç que sa màniga”. Amb tot, i com que la part de lletres em pesa -no ho puc evitar-, ho faré tipus historieta didàctica -la part de professora també es resisteix a abandonar-me, em sap greu-. Aquí va.